Tot i que la meva formació a la Universitat de Barcelona (UB) ha estat de caire Cognitiu Conductual, és a dir, des d’una perspectiva científica, operativa i basada en l’assaig-error. A mesura que m’he seguit formant, he adquirit eines i marcs teòrics d’altres models. De tots ells, el que em fa sentir més còmode i amb el que millor m’identifico és el de la psicologia humanista.
En què es diferencia de la resta?
Aquest model té en compte la complexitat del ser humà com un “tot” interrelacionat: pensament, emocions, conducta, ambient, biologia…
Les experiències del passat poden tenir tanta importància com les vivències actuals. Aquí els objectius i les necessitats prendràn un rol clau. Aquests últims seràn la brújola que en tot moment guiarà el procés terapèutic, i aquest el dirigirà el principal agent de la terapia: el pacient.
Per tant, la responsabilitat central i el principal protagonista és el pròpi pacient.
Un model entre iguals: de tu a tu
Cal que oblidem la idea d’expert i aprenent en el sentit clàssic. Tot i que com a terapeuta puc haver tractat persones amb situacions similars i tinc alguns coneixements teòrics que ens poden ser útils, ningú coneix la realitat que l’envolta millor que el pròpi pacient. Per tant, en el treball que farem, caldrà que ens ensenyem coses mutuament i que totes les parts ens esforcem per donar el millor de nosaltres.
Problemes de la vida, més que malalties
El nucli de la terapia no és la patologia en sí, ni l’objectiu és el diagnòstic d’un trastorn, sino que abordem els problemes des d’un punt de vista pràctic i quotidià: les pors, el benestar, la presa de decisions, els valors, la manera com ens relacionem amb els altres, etc.
Si les idees d’aquest enfocament encaixen amb el que busques o vols experimentar per tu mateix aquesta perspectiva, posem-nos en contacte i parlem-ne.