Estereotips, prejudicis i fakes sobre deixar-ho amb la parella
En una cultura on el matrimoni ha estat històricament un sagrament vitalici, és inevitable anar-se construint una idea del que significa la separació, encara que sigui per oposició a la idea que tenim d’unió, de parella, de l’amor i les relacions.
Per tant, TOTS tenim prejudicis sobre la separació, el divorci i la ruptura. La qüestió és reconèixer quines són aquestes idees que hi hem anat associant de manera automàtica i plantejar-nos si s’emmotllen a la realitat del món on vivim. Spoiler: no ho fan. Almenys la majoria que he anat trobant.
La separació és el final de l’amor
Si les parelles s’uneixen per amor, i aquest és l’ingredient essencial de qualsevol relació “L’amor ho pot tot,” “All you need is love.” Llavors, és normal que veiem la ruptura com la desaparició de tot afecte i sentiments existents. La llàstima és que aquestes frases tan boniques no aguantin el pes de la realitat.
No cal ser terapeuta de parella per veure que hi ha molts motius per emparellar-se i desaparellar-se; i que sovint, tal com desenvolupa el pare de la psicologia cognitiva Aaron Beck en el seu llibre homònim: amb l’amor no n’hi ha prou.*
Beck, A. T. (1988). Love is never enough. Harper & Row.
A vegades es pren la decisió de separar-se precisament per amor: per amor a un mateix, per amor als fills i per què no, per amor a la parella. Perquè potser aquesta és la decisió que aporta a l’altre el benestar més gran.
Separar-se és fracassar
Separar-se és una solució. A vegades la millor solució a matrimonis que ens resten satisfacció i plenitud.
Seria absurd no admetre que hi ha un projecte de parella que acaba amb la separació. Que moltes vegades és indesitjada i difícil de gestionar, però per què la connotació negativa i pejorativa cap a un mateix?
Si el resultat de la separació fos sempre negatiu, ningú ho faria. No solem prendre decisions equivocades expressament i precisament separar-se és una decisió molt difícil de prendre. De fet, és més difícil separar-se que no fer-ho.
He estat temptat a escriure que “fracassa la parella, però guanya l’individu,” però és que moltes vegades, hi ha parelles on la separació és el millor que els podria passar. Parelles tòxiques i enverinades. Parelles violentes i abusives. Parelles buides i infelices. ¿Acabar amb segons quin tipus de relació de parella es pot considerar realment un fracàs?
A vegades, el fracàs és seguir en la relació.
Separar-se perjudica els fills
Separar-se té conseqüències pels fills, però no fer-ho també.
Quan l’excusa es vesteix d’altruisme “No em separo pels fills” és molt difícil de rebatre, ja que per a molts no hi ha major bondat que fer el bé pels qui estimes. És un argument tan sòlid que correm el perill de creure’l sense qüestionar-lo, i a més és l’excusa perfecta per evitar el canvi. D’alguna manera em recorda als qui diuen que poden deixar de fumar quan vulguin, però no ho fan perquè ara no volen.
El perill pels fills no és separar-se, si no la manera en què es gestiona aquesta separació.
Separats o no, el que és clarament perjudicial per als fills és un ambient hostil i violent, on no hi ha acords de convivència i on els diferents membres del seu entorn estan cansats, insatisfets i mal humorats.
En el següent article vaig fer difusió d’una campanya on els fills donen aquestes mateixes opinions de primera mà: “Aprèn a separar-te”
S’ha superat una separació quan s’oblida l’ex
Les coses que han estat importants a la vida no s’obliden i normalment com més ens esforcem per suprimir aquelles persones i esdeveniments traumàtics, amb més força embat el record.
En el futur hi haurà detalls, llocs i moments que activaran memòries del que hem viscut; i per descomptat aquelles parelles que comparteixen hipoteca, amics i sobretot fills en comú amb una exparella, hauran de fer un important esforç d’integració.
Superar mai és oblidar, si no aprendre a viure amb el nostre passat de manera sana i equilibrada.
Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691
Deixa un comentari