La teoria ens deia que seríem més lliures
Hi ha moments a la vida en què la teoria que hem après no acaba d’encaixar amb el que sentim al cos. Això està passant cada cop més a la consulta quan parlem de parella, vincle i noves formes de relacionar-nos.
Moltes persones arriben a teràpia amb un relat impecable sobre els nous models relacionals: entenen la deconstrucció de la monogàmia, han llegit sobre responsabilitat afectiva, relacions obertes o poliamor. Tenen tota la informació. Saben exactament què “haurien” de sentir per ser considerats lliures i moderns.
Però quan s’asseuen a la butaca, el que sovint apareix a sota de tota aquesta teoria és una profunda sensació de soledat, ansietat i fatiga emocional.
Quan el mandat de ser modern ens desconnecta
Des de la meva experiència clínica, estem observant un fenomen curiós. Hem canviat els mandats tradicionals (casar-se, tenir fills d’hora, aguantar-ho tot) per uns de nous que poden ser igual d’exigents: has de ser completament autosuficient, no has de dependre de ningú, i has de poder gestionar la incertesa relacional sense que et tremoli la veu.
El problema és que el nostre sistema de vincle —la manera com els éssers humans necessitem sentir-nos segurs i acompanyats— no s’actualitza tan ràpid com les teories socials. Necessitem ancoratges. Necessitem saber que l’altre hi és.
La pressió per adaptar-se a aquests nous models relacionals fa que moltes persones silenciïn les seves necessitats autèntiques. Senten gelosia, por o ganes d’exclusivitat, però ho amaguen perquè pensen que sentir-ho els fa antics o possessius. Així comença la desconnexió amb un mateix.

La fatiga de sostenir l’arquitectura relacional
Un dels motius pels quals aquests models poden generar tant de desgast és la immensa quantitat d’energia mental que requereixen. Cal comunicar-ho tot, consensuar cada límit, gestionar les inseguretats pròpies i les de la parella (o parelles). Això, sovint, porta a un esgotament on la relació sembla més una feina de gestió emocional constant que un lloc on poder descansar.
Si et passa això, el més probable és que no estiguis “fent-ho malament” ni tinguis forçosament “problemes d’apego” que calgui curar immediatament. Simplement, potser el model que has intentat assumir des del cap xoca frontalment amb la seguretat que necessita el teu sistema nerviós per regular-se.

Trobar la coherència interna
En psicoteràpia, l’objectiu no és tornar a un model conservador ni tampoc aplaudir cegament els models més moderns, sinó trobar la coherència interna. Què necessites tu, realment, per sentir-te segur i poder construir un vincle sa?
Comprendre això vol dir donar-nos permís per reconèixer que potser necessitem límits més clars o més estabilitat. Vol dir admetre que necessitar exclusivitat i cura no és un símptoma de debilitat, sinó d’autoconeixement madur.
La llibertat real en les relacions no consisteix a poder fer-ho tot, sinó a poder triar el que de veritat et fa bé. I a vegades, aquesta llibertat comença per atrevir-se a dir: “Aquest model em genera massa ansietat i necessito una altra manera de vincular-me”.
