El silenci a la relació de parella

Hi ha un moment en moltes vides en què la convivència en una relació de parella es torna silenciosa. No és un silenci violent, ni un silenci de crisi. És més aviat un silenci còmode, com el del sofà on cadascú s’asseu al seu extrem i mira el mòbil. Fa temps que aquell espai no acull una conversa que importi de veritat, i ningú dels dos recorda com va començar.

És un moment que veig sovint a consulta. Persones que porten deu, quinze o vint anys juntes i que arriben no perquè hi hagi hagut una explosió, sinó perquè alguna cosa s’ha apagat lentament. Quan pregunto com es porten, la resposta gairebé sempre és la mateixa: “bé, sense problemes”. I en aquest “sense problemes” hi ha tot el pes del que ja no es diu.

Quan la rutina es converteix en distància a la relació de parella

La rutina no és l’enemiga. Hi ha parelles que viuen rutines molt estructurades i que mantenen una relació viva, perquè el que les manté unides no és la novetat sinó la qualitat de la presència. El problema apareix quan la rutina esdevé un refugi per no enfrontar el que es sent. Quan ja no es comparteix res que vagi més enllà de la logística, la relació de parella es va buidant per dins com una casa on s’entra però on ja no s’habita.

Doncs bé, això no passa de cop. Passa en degoteig. Un diumenge al matí un es lleva i l’altre ja ha sortit. Un vespre un té ganes de parlar d’alguna cosa que l’ha commogut i l’altre està cansat, o distret, o al lavabo. I es deixa per demà. I demà es repeteix. Fins que un dia un dels dos es mira i pensa: “fa mesos que no li explico res que m’importi de veritat”.

El que no es diu també comunica

Una de les coses que costa més veure és que el silenci no és absència de comunicació. El silenci comunica. Comunica “ara no”, comunica “no tinc ganes”, comunica “m’ho resolc sol”, comunica “ja no sé com dir-t’ho sense que es munti alguna cosa”. Aquesta mena de silencis, sostinguts setmana rere setmana, construeixen una atmosfera que cap dels dos volia però que tots dos han alimentat sense adonar-se’n.

A vegades em pregunten a consulta si el fet de no discutir és un bon senyal. No sempre. Quan una relació de parella deixa de tenir conflictes no és necessàriament perquè tot vagi bé, sinó perquè s’ha renunciat a la fricció necessària que permet ajustar-se mútuament. La falta de conflicte pot ser senyal de maduresa, per descomptat, però també pot ser senyal que alguna de les dues persones ha deixat de creure que val la pena demanar res. I això, al cap i a la fi, és molt diferent. La por al conflicte pot portar a una situació on tot sembla tranquil però res no es mou.

El paper de l’evitació

Molta gent que viu aquesta mena de silenci no és pas gent que no estimi. És gent que ha après —per experiències prèvies, per la història familiar, per caràcter— que callar és més segur que parlar. Si dic el que penso, es munta. Si dic el que sento, em malenteuen. Si demano el que necessito, em sento feble. Així, l’evitació es converteix en un estil i la parella s’adapta a un nivell de contacte cada cop més superficial. No és estrany, perquè la majoria de nosaltres no hem après a estar en desacord sense trencar el vincle.

Com es trenca el silenci

Trencar el silenci no vol dir tenir una gran conversa reveladora. De fet, aquesta mena de converses sovint no serveixen perquè arriben carregades de tot el que no s’ha dit durant mesos o anys i acaben sent més una descàrrega que una comunicació. El que canvia les coses sol ser més discret: una frase curta, una pregunta que no es feia, un “avui he estat pensant en tu i m’he adonat que fa dies no et pregunto com estàs de veritat”.

A vegades, a la consulta, la primera cosa que cal fer no és parlar de la parella sinó parlar de cadascú. Per què calla cadascun? Què espera que passi si no diu res? Què tem que passi si ho diu? No es tracta de trobar culpables. Es tracta d’entendre com s’ha construït aquesta mena de pau trencada i què necessita cadascú per sentir que la relació torna a ser un lloc on es pot parlar sense por. Hi ha parelles que conviuen però deixen de trobar-se, i la frontera entre una cosa i l’altra no sempre és fàcil de veure des de dins.

Un home que va venir fa uns mesos em deia: “Sembla que vivim junts per inèrcia, però quan m’ho diu ella em sento culpable, perquè jo també hi soc. No és que no m’importi, és que no sé com tornar a entrar”. Aquesta frase recull molt bé el que senten moltes persones en aquest punt. No és falta d’amor ni falta de voluntat. És la sensació d’haver perdut l’accés a un lloc que abans era casa teva.

Quan la parella no és el problema, però sí el lloc on es nota

Hi ha situacions en què el distanciament no ve de la dinàmica de la parella sinó d’altres processos que cadascú viu per dins i que no comparteix perquè no sap com fer-ho. Una crisi de sentit, una solitud que es porta en silenci, una insatisfacció laboral que ho tenyeix tot. La parella es converteix en el lloc on això es fa més evident, però el problema no és la parella: és el que cadascú viu i que no troba on descarregar-se. En aquests casos, la teràpia individual pot ser tan important com la de parella.

També hi ha processos de dol implicats. Dol per allò que la relació va ser i ja no és. Dol per expectatives que no es van complint. Dol per la versió de cadascú que s’ha anat perdent. Aquest dolor no sempre es reconeix com a tal, perquè socialment el dol s’associa a la pèrdua per mort, però hi ha moltes altres pèrdues que també el mereixen.

Recuperar la parella no és tornar enrere

Quan una parella en aquesta situació decideix anar a teràpia, el primer que costa entendre és que no es tracta de tornar a com era abans. Com era abans potser tampoc no era tan bo com es recorda. Es tracta de construir alguna cosa que no ha existit encara: una forma de ser junts on cadascú pugui ser qui és sense haver de callar, sense haver de fingir que tot està bé. Això és el que treballem a la teràpia de parella: crear les condicions perquè dues persones puguin optar per estar juntes des de la llibertat i no des de la inèrcia.

El model terapèutic que treballem és humanista i sistèmic alhora: mira la persona sencera i també mira el sistema que les dues han creat juntes. Pots veure’n més detall al nostre model de psicoteràpia. No es tracta de diagnosticar qui falla, sinó d’entendre com es van teixint els patrons que avui fan mal i com es pot desfer el que cal sense trencar el que encara serveix.

Perquè al capdavall, una rutina de parella que s’ha tornat silenci no és una sentència. És un senyal. I els senyals serveixen per aturar-se, no per seguir automàticament.

Si això que llegeixes t’ha fet pensar en la teva situació, aquí soc. Pots escriure’m per WhatsApp o sol·licitar una primera visita a través de espaiemocions.es. La primera sessió serveix per sentir com és treballar amb nosaltres, sense compromís de continuar.

Referència: L’American Psychological Association recull nombrosos estudis sobre com la comunicació i l’evitació del conflicte afecten la satisfacció en la relació de parella. Pots consultar-ne recursos a apa.org/topics/relationships.

Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691