Hi ha un moment en moltes relacions de parella en què tot funciona i, malgrat tot, alguna cosa ha canviat. No hi ha hagut una discussió definitiva. No hi ha hagut una traïció. No hi ha hagut un esdeveniment que ho trenqui tot. Hi ha, senzillament, una sensació cada cop més familiar: la dels dos membres de la parella que comparteixen espai, rutines i calendari, però que han deixat de trobar-se en algun lloc que abans existia entre ells. És el que anomenem rutina de parella, i sovint aquesta rutina de parella es confon amb estabilitat.
La distància emocional en la parella no sempre és sorollosa. De vegades arriba sense crits, sense portades, sense cap gest que delati que alguna cosa falla. Es presenta com una calma que, en mirar-ho millor, té més de silenci que de pau.
Quan la rutina de parella es disfressa d’estabilitat
La rutina no és dolenta per si mateixa. Totes les relacions madures en tenen: horaris, repartiment de tasques, maneres de fer que s’instal·len perquè funcionen. El problema no és la rutina —és la pèrdua de presència dins la rutina de parella—. Quan els gestos quotidians es converteixen en automàtics, quan el “com ha anat el dia” es queda en “bé” i ja no hi ha res més, quan el cos de l’altre és present però la seva atenció no ho és, la rutina de parella ha deixat de ser un suport i s’ha convertit en un refugi on amagar-se.
Això és difícil de reconèixer perquè des de fora tot sembla bé. I des de dins, també. No hi ha un dolor concret que permeti dir “aquí hi ha un problema”. Hi ha una sensació difusa, un buit que no sap explicar-se. És un tipus de malestar que s’assembla al que es descriu a aquest article sobre la parella que conviu però deixa de trobar-se: no ve del que falta, sinó del que hi ha però ja no connecta.
La distància emocional que no es veu
La distància emocional en la parella té una qualitat particular: és invisible per a qui la viu. Un es va acostumant a la disminució de la presència, a les converses que es queden en la superfície, a les nits en què comparteixen llit però no contacte. I com que no hi ha un incident que marqui un abans i un després, un no sap quan va començar. Simplement, un dia s’adona que fa temps que no es mira l’altre de veritat.
Aquesta distància no és indiferència. La indiferència és freda —la distància emocional és tèbia—. Encara hi ha afecte, encara hi ha cura, encara hi ha història compartida. Però hi ha una capa de protecció que s’ha anat posant entre els dos, com un vidre que deixa passar la llum però no la calor. I aquest vidre, que un dia va començar com una manera de protegir-se d’alguna ferida petita, acaba convertint-se en la manera habitual d’estar junts.
El que la rutina amaga
Moltes vegades, la rutina que sembla estabilitat amaga por. Por de tornar a fer mal si t’obres. Por de descobrir que el que sents no correspon al que l’altre sent. Por, sobretot, de fer la pregunta que capgiraria tot: encara ens volem com abans? És més fàcil continuar en automàtic que aturar-se a mirar. I aquesta decisió de no mirar —que gairebé mai és conscient— té un preu: la coherència interna. La distància entre allò que vius i allò que mostres creix, i aquesta distància treballa dins teu encara que no la miris.
Hi ha un article on es parla de la por a estar bé, i aquí passa alguna cosa semblant: la por a mirar la relació amb honestitat perquè, si mires, potser has de fer alguna cosa. I fer alguna cosa implica risc. I el risc, en una relació que funciona —encara que sigui per inèrcia—, sembla un preu massa alt.
Mirar la relació sense judici
El primer pas no és canviar res. És mirar. Mirar amb curiositat, no amb acusació. Quan va ser l’última vegada que et vas quedar mirant la teva parella i hi vas veure algú que volies conèixer millor? Quan va ser l’última vegada que et vas permetre sentir què et passa quan sou junts en silenci? La presència no és una tècnica —és una decisió—. La decisió de deixar d’estar en automàtic i tornar a estar en contacte.
A consulta, les parelles que arriben en aquest punt sovint ho expliquen amb una frase: “no ens hem barallat mai”. I aquesta frase, que des de fora sembla un elogi, pot ser també un símptoma. No barallar-se pot voler dir que tot va bé. O pot voler dir que cap dels dos ha volgut entrar en el territori on les coses importants duelen una mica. La manca de conflicte no és sempre signe de salut —de vegades és signe de distància—.
Tornar a trobar-se no exigeix un gest gran. No exigeix un viatge, ni una declaració, ni una promesa renovada. Exigeix una cosa més petita i més difícil: la disposició a deixar de protegir-se durant un moment. A deixar el vidre que separa i tornar a tocar-se amb la mirada, amb la paraula, amb el cos. A reconèixer que la rutina de parella pot ser un lloc on s’habita, però no un lloc on s’amaga. Perquè viure junts en automàtic és una manera de ser a la relació sense ser-hi. I ser-hi —de veritat, amb presència— és l’única cosa que sosté un vincle quan el temps passa.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691