Evitar vs. confrontar
Segur que alguna vegada has sentit a dir allò de “el remei és pitjor que la malaltia.” Doncs resulta que és precisament el que passa amb molts problemes als que ens enfrontem a la nostra vida.
Amb la millor de les intencions pensem que evitar una situació, un pensament o una conducta determinada ens aportarà satisfacció o que resoldrà els problemes que tenim, i al principi pot semblar que és així, però a la llarga ens trobem que acabem tenint dos problemes en comptes d’un: el que ja coneixíem inicialment i la necessitat de fugir que hem generat.
On trobem aquesta evitació de forma molt evident, és en aquelles persones que pateixen algun tipus d’addicció. La lògica interna d’aquestes seria: quan consumeixo m’evadeixo d’una realitat difícil i no penso en el meu patiment. Un alleujament momentani amb un preu molt car al final.
Això també passa en situacions molt menys greus: la persona que canvia de conversa cada vegada que es parla d’un tema tabú, el que no tolera les discussions i ha de sortir de la sala perquè es posa nerviós, el que canvia de vorera quan hi ha un gos passejant en la seva direcció, o aquell que es queda tancat a casa per no haver d’enfrontar-se a una situació social compromesa.
Es tracta d’un mecanisme d’acció que es reforça cada vegada que l’utilitzem. Com qui es pren un medicament sempre que es troba malament; al veure que efectivament, la pastilla alleuja els símptomes, la següent vegada que comenci a notar aquest malestar anirà corrents a la farmàcia; fins que al final, no només generarà una dependència a aquest remei, sinó que es deixarà de plantejar que aquest malestar podria tenir algun motiu d’existir, o que amaga una infecció o una al·lèrgia de les quals si no se’n tracten les causes, podrien deixar seqüeles perennes.
L’error és qualificar una sèrie d’emocions i experiències internes com a negatives i pretendre viure només allò que ens produeix satisfacció; evitant la resta que ens incomoda, ja sigui deixant de fer coses, utilitzant fàrmacs o anant al psicòleg amb l’esperança de trobar una solució instantània i indolora. De mica en mica ens anem tornant més vulnerables i cecs davant d’una realitat que tard o d’hora acaba esclatant-nos als nassos: que el patiment és necessari per créixer.
Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691