Cuan perdem la perspectiva
Un bri de palla, per més menut que sigui, pot tapar-nos el paisatge sencer si el posem suficientment a prop de l’ull.
Quantes vegades ens hem sentit sense sortida, com si el món ens caigués a sobre o hem repetit allò de “Per què sempre em passa a mi?” i hem perdut els ànims per continuar?
No vull dir amb això que aquests problemes siguin insignificants com un bri de palla, potser eren enormes quan han aparegut; el que vull apuntar amb aquestes línies és que per més que t’enfrontessis a una muntanya de problemes, més enllà d’aquest turó hi ha un paisatge espectacular i a vegades ens n’oblidem. ¿Com és possible?
-
Biaix negatiu
Així és com hem anomenat des de la psicologia a aquesta tendència que tenim les persones de centrar tota la nostra atenció cap a les coses que no van bé, més que en aquelles que són bones i funcionen. Les males notícies, per exemple, tenen més força que les bones. Ens inclinem cap al negatiu.
I té molt de sentit a nivell evolutiu: si sabem veure allò negatiu, tenim més possibilitats d’adaptar-nos, protegir-nos i sobreviure. Però com sempre, si portem aquest biaix a l’extrem, és fàcil topar amb resultats totalment oposats. Quan aquesta visió negativa omple cada espai de la nostra vida, ens impedeix viure amb plenitud i ens bloqueja. Arribant a pensar coses com: “si tot el que m’envolta és dolent, no val la pena viure”
-
Autoexigència limitant
Ens exigim molt més a nosaltres mateixos del que exigiríem mai a la resta: “He de ser guapo/a, he de tenir èxit, he de ser íntegre i tenir valors, entregat/da amb la família, bon/a amant, alegre, puntual, llest/a, tenir el millor horari, el millor cotxe, el millor sou…” i si falla qualsevol d’aquestes exigències, caiem en la desesperació. Com més perfeccionistes ens tornem, amb més força embat la frustració i els sentiments de fracàs quan no aconseguim els nostres objectius per petits que siguin. Llavors apareixen aquelles situacions on ens desesperem perquè hem estat 3 segons més a la cua del super al coincidir amb una senyora gran al davant, quan el nostre dia és una ruïna perquè hem hagut d’utilitzar les escales a causa d’una averia de l’ascensor o ens toca passadís en comptes de finestra en un vol regular.
-
Sóm un tot canviant
A hores d’ara ja sabem que no som només la suma de les petites parts que ens conformen i per tant no té cap sentit amargar-se i permetre que un dels aspectes disfuncionals de la nostra persona ens defineixi.
Hi ha moltes maneres de disfressar aquesta taca de tinta que ha caigut sobre el quadre de la teva vida: la pots intentar tapar, esborrar o adornar… però si t’ofusques i només estàs pendent d’aquesta taca, és probable que no siguis capaç de veure els altres colors de l’obra, i creu-me que n’hi ha un munt.
Qui sap, potser d’aquí un temps tornes a mirar aquesta part del quadre i t’adones que la famosa taca al final hi queda bé i tot, que no et desagrada. Que no t’estranyi. Les persones canviem constantment i també ho fan els nostres gustos i la manera que tenim de veure el món. Per tant,
no deixis que una taca ho embruti tot.
Escrit per: Esteve Planadecursach
Psicòleg col. núm. 21.691
Deixa un comentari