A vegades em trobo amb persones que em diuen, amb tota la sinceritat del món: “No hi ha res que em motivi.” I ho diuen amb la mateixa cara amb què algú afirma que ja ho ha provat tot, com si parlessin de iogurts o d’apps de meditació. Però… de debò creiem que la motivació ve donada, com si naixéssim amb una capseta que pot estar plena o buida?
Just ahir estava treballant aquest tema amb un pacient. Vam acabar tenint una conversa molt potent, plena de reflexions. Parlàvem de si els gustos, les motivacions, són una cosa innata o si es construeixen. I encara que acceptàvem que potser hi ha predisposicions, el que realment vam descobrir va ser una altra cosa: que els gustos i les motivacions es construeixen. Es modelen. Es refinen.
El problema de no sentir res (o això ens pensem)
El més difícil no és estar desmotivat, és creure que això és tot. Que no hi ha res que t’agradi, que res et mou. És una sensació de buit. I quan això passa, comences a mirar al teu voltant: “Mira aquell, que ja sap que vol ser músic, o aquella altra, que es lleva cada matí amb una energia sospitosa.”
Però sovint, com en el cas del meu pacient, sí es poden identificar les coses que no agraden. I això, encara que sembli poc… ja és molt.
Perquè si hi ha coses que no t’agraden, vol dir que n’hi ha d’altres que et desagraden menys. I aquest contrast, aquesta diferència, ja ens dona una pista. Un punt d’ancoratge. Alguna cosa d’on tirar per començar a construir.
El camp d’herba: una metàfora per perdre’s (i retrobar-se)
Durant la sessió va sorgir una imatge que encara em ronda pel cap: un camp d’herba. Des de lluny, tot sembla igual. Verd. Monòton. Avorrit. I llavors penses: “Tot és el mateix, res m’interessa, tot m’és igual.”
Però quan t’hi acostes, el camp canvia. Hi ha males herbes, flors, plantes amb punxes, herbes medicinals, aromàtiques… Les diferències hi són, però cal acostar-se. No tot el verd és igual. I no tot el que no t’agrada vol dir que no hi hagi res que sí.
És com el treball amb la ombra de la psicologia junguiana: a través del que rebutgem, del que no entenem, podem trobar la llum. La llum que projecta aquesta ombra. I és en aquest detall, en aquest contrast, on comencem a descobrir.
Construir la motivació no és il·luminar-se, és currar-s’ho
La motivació no arriba com un llamp. No és una revelació mística. S’assembla més a una bola de neu que comença sent gairebé res, una miqueta insignificant, i que es va fent més gran mentre avança.
El que m’agrada, sovint, també és el que se’m dona bé. O el que els altres em celebren. O el que em surt més fàcil. Però això també és un aprenentatge, un reforç. En algun moment, fas un clic: “Això m’agrada.” I a partir d’aquí, tot comença a girar.
És com aquell nen que descobreix que li agrada pintar. No perquè un dia es va llevar volent ser artista, sinó perquè algú li va dir “que bé ho fas!” i va tornar a agafar els llapis. Això també és motivació: la decisió de tornar a fer alguna cosa que et comença a agradar.
Motivar-se no és blanc o negre: és una escala de grisos
Una cosa que repeteixo sovint és que la motivació no és una cosa que es té o no es té. No és un interruptor. És una escala. Hi ha coses que t’empenyen més i d’altres que menys. I això està bé.
Perquè quan ho veiem tot en clau de “tot o res”, ens tanquem portes. Esperem que arribi un gran moment, un clic que ho canviï tot. I no sol passar així. No hi ha clic. Hi ha passos. Hi ha matisos. Una suma de petits moments que, junts, fan un canvi gran.
Si no construeixes la motivació, la vida ho farà per tu (i no sol ser amable)
Aquí és on arriba el problema real. Si no et poses seriosament a treballar la teva motivació, la vida t’arrossega. I aquell arrossegament sol tenir forma de rutina buida.
Ho he vist moltes vegades: persones que viuen per inèrcia. Estudien perquè toca. Treballen perquè cal pagar factures. Es casen, tenen fills, els cuiden. I un dia arriben a la vellesa i es pregunten: “Què m’agradava a mi?”
I la resposta és… res. Perquè mai es van aturar a construir-ho. Mai van cultivar aficions, interessos, una vida interna. I llavors, el que queda és buit. Desorientació. Un estat depressiu que costa molt trencar. Perquè no hi ha d’on estirar. No hi ha fil.
La motivació no és màgia. És responsabilitat
Aquí ve la part més dura i alhora més alliberadora: la motivació és responsabilitat teva. Ningú te la portarà a la safata. No apareixerà en un test vocacional. Ni en un vídeo inspirador. Ni en una relació.
És una cosa que es treballa. Que es cultiva. I que comença reconeixent allò que no t’agrada, explorant allò que et desagrada menys, provant, equivocant-te, ajustant. I quan trobis alguna cosa que et ressona, ni que sigui una mica, repeteix-ho. Insisteix. Fes créixer la bola de neu.
Perquè si no ho fas tu, ningú ho farà. I sense motivació, tot és molt més difícil: estudiar, treballar, estimar, viure.
Per tant…
La pròxima vegada que pensis que “no hi ha res que t’agradi”, no ho prenguis com una conclusió. Pren-t’ho com un punt de partida. Com una herba dins d’un camp que, des de lluny, sembla tot igual. Acosta’t. Mira millor. I comença a construir.
Perquè construir la motivació no és cosa de tocats per la gràcia divina. És cosa de valents. I tu pots ser un d’ells.