Des de la meva experiència, venint del món de la teràpia sexual, la espontaneïtat apareix sovint: “el desig i el sexe haurien de ser coses que surten soles”. Aquesta imatge ideal és potent, però també problemàtica si la prenem com un estàndard innegociable. A nivell afectiu passa el mateix.
Què entenem per espontaneïtat afectiva?
- Naturalitat emocional: Expressions no forçades dels sentiments, sense una planificació rígida.
- Autenticitat relacional: Que allò que sento, ho mostri d’una manera honesta, sense màscares.
- Fluïdesa entre el que penso, el que sento i el que expresso, tot i saber que no sempre és possible.
Però és clau entendre què no és: l’espontaneïtat no és sinònim d’absència d’esforç, ni que tot el que és emocional sorgeixi de cop i volta, sense context.
Els mites que envolten l’espontaneïtat
- El mite del “hauria de sortir sol”
He observat que amb alguns pacients hi ha un desig que els altres expressin o es comportin de la manera que jo espero o m’agradaria d’ells, però amb la clàusula que jo no els ho puc demanar o no puc explicitar aquestes coses perquè llavors ja no seria una conducta o expressió genuïna, no surt d’ells. - La fantasia de la connexió perfecta
Pensar que existeix una alineació exacta entre el que sento, el que vull, el que l’altre sent i espera, i que tot això es dona sense friccions ni malentesos. Aquesta imatge idealitzada deixa poc espai a la imperfecció. - Confusió entre espontaneïtat i atzar
Que l’espontani sigui alguna cosa completament desvinculada de qualsevol altra cosa, innata, fortuïta, sense relació amb allò viscut. Tal com he dit moltes vegades, totes les nostres conductes, accions i pensaments, al final no estan desconnectats del món. Depenen … de variables que han influït en que acabem pensant d’una determinada manera … actuant d’una determinada manera.
Per què idealitzem tant l’espontaneïtat?
- Perquè la cultura del romanticisme, de l’amor “perfecte”, del “sentir sense filtres”, ven la idea que allò autèntic sorgeix sense esforç.
- Perquè és seductor creure que la relació ideal és aquella on no hi ha tensions, només connexió.
- Perquè fem comparacions: amb parelles que “semblen” tenir-ho tot més fàcil, amb normes socials de naturalitat emocional…
Espontaneïtat afectiva a la pràctica: limitacions reals
- Moments vitals complicats: criança, estrès, malaltia, esgotament.
- Contextos relacionals que no permeten obertura: família rígida, amistats amb expectatives no explícites.
- Diferències individuals importants: maneres diferents d’expressar afecte, bloquejos emocionals, històries personals diferents.
Tal com he vist amb pacients, no poques vegades l’espontaneïtat es mitifica, s’espera sense preguntar-se si l’altra persona pot estar en condicions de respondre d’aquesta manera sense sentir-se jutjada o vulnerabilitzada.
Com cultivar una espontaneïtat afectiva més realista
- Acceptació dels graus
Veure l’espontaneïtat com un espectre. Hi ha moments més espontanis, d’altres menys. Com he expressat anteriorment, moltes parelles saben que hi ha moments, situacions, o si tenen fills, responsabilitats, o contextos en què l’espontaneïtat és difícil, per no dir impossible, i que les relacions cal… aquesta espontaneïtat cal buscar-la una mica, cal propiciar-la. - Comunicació conscient
Expressar què espera un, quin tipus d’espontaneïtat li fa sentir bé, sense imposar-ho com una norma absoluta. No confondre “dir el que desitjo” amb “manipular el que l’altre sent”. - Crear espais segurs
Llocs on no hi hagi judicis, on es permeti equivocar-se, on s’entengui que ser espontani també implica vulnerabilitat. - Flexibilitat emocional
Permetre que allò espontani no sempre coincideixi amb allò idealitzat. Saber adaptar-se, baixar expectatives, reconèixer que l’altre també té límits. - Reconèixer l’artificialitat com a part del procés
Que una acció afectiva no sigui completament “sorgida” no implica que no sigui autèntica. Propiciar, planificar, anticipar escenaris on aquesta espontaneïtat pugui sorgir amb més facilitat.
Avantatges d’una espontaneïtat afectiva equilibrada
- Afavoreix intimitat real: quan l’altra persona se sent observada, però també acceptada.
- Genera major sensació de connexió: saber que m’accepten fins i tot en els meus moments que no “flueixen”.
- Construeix confiança mútua: perquè compartir vulnerabilitat, expectatives i límits permet que l’espontani tingui espai.
Riscos d’una espontaneïtat idealitzada en excés
- Frustració constant: si allò natural no apareix, sentir que alguna cosa “no va bé”.
- Comparacions tòxiques amb ideals romàntics o amb el que veiem en altres.
- Desconnexió amb la realitat afectiva de la pròpia relació: creure que si una cosa no “sorgeix sola”, no té valor.
Reflexió final
Des del meu punt de vista, desmitificar aquesta espontaneïtat ideal (aquesta idea de “hauria de sortir de tu, sense planificar-ho”) no és treure’n valor; és alliberar. Perquè, al cap i a la fi, viure esperant que tot sigui espontani sense intervenir ens deixa en una paradoxa: volem autenticitat però no la podem demanar, valorem allò natural però rebutgem allò planificat, i desitgem fluïdesa però fugim de l’esforç.
Sent conscients d’això, podem transformar l’espontaneïtat afectiva en quelcom més sa, més amable amb qui som realment, més respectuós amb el que els altres poden oferir. No es tracta de renunciar-hi, sinó de reinventar l’ideal amb compassió, realisme i obertura.