Dubtes molt abans de prendre una decisió important?
Sents que potser estàs perdent oportunitats per no saber escollir amb claredat? No estàs sol ni sola. Dubtem perquè som humans. Perquè pensar abans d’actuar forma part de la nostra evolució. Però quan aquest dubte deixa d’ajudar-nos a reflexionar i comença a paralitzar-nos, aquí sí que cal revisar què està passant.
1. Els dubtes no són l’enemic
Els dubtes són quelcom natural en l’ésser humà. Crec que són necessaris, igual que prendre decisions. Dubtem perquè ens plantegem si l’opció que estem triant és o no la millor per a nosaltres en aquest moment concret.
Aquesta petita fricció abans de decidir pot portar-nos a fer-nos millors preguntes, a observar el problema des de més angles, a escoltar realment què volem. Forma part del pensament crític. Però —i això és clau— no tot pensament crític és funcional. A vegades, ens perdem dins l’espiral de l’anàlisi.
2. Quan es tornen problemàtics els dubtes?
El problema ve quan aquests dubtes, en comptes d’ajudar-nos a descartar o a prendre millors decisions, el que fan és paralitzar-nos en la presa de decisions o activar sistemes límbics i emocionals que ens dificulten en altres àmbits de la vida per funcionar amb normalitat.
Et sona aquella nit donant mil voltes sense poder dormir, pensant si renunciar o no a aquella feina? O aquell moment en què simplement escollir entre dues opcions et bloqueja durant dies? Aquesta paràlisi per anàlisi no només t’impedeix actuar, sinó que desgasta la teva energia mental, afecta el teu descans i la teva concentració.
3. Per què costa tant decidir?
Perquè decidir implica perdre. Triar una cosa significa renunciar a una altra. I aquesta por a equivocar-se és profundament humana. Des de petits ens acostumem que siguin altres qui decideixin per nosaltres. Són els nostres pares o adults responsables qui ens diuen què hem de fer, com ho hem de fer, què està bé i què està malament.
I és a partir d’aquesta forma heterònoma que desenvolupem un criteri propi. Però no és fins que assolim aquesta autonomia —a poder prendre les nostres pròpies decisions i responsabilitzar-nos del que escollim— que ens convertim en realment autònoms.
4. Decidir és un acte de maduresa
Prendre decisions és quelcom complex i que jo veig molt, molt relacionat amb la maduresa personal. Perquè decidint ens responsabilitzem i demostrem la nostra autonomia. Fem valer un criteri propi i així, tant si ens equivoquem com si encertem més o menys amb les decisions preses, estem assumint la responsabilitat dels nostres actes. I això és un acte de maduresa.
Com més importants són les decisions que prenem, més possibilitats tenim de créixer.
5. No decidir també és una decisió (i sovint, la pitjor)
Evitar decidir també és decidir. Però normalment ve de patrons evitatius: de la por, del “millor no ho penso” o del “ja es veurà”. A consulta és freqüent trobar persones atrapades en aquesta sobreanàlisi que només alleuja a curt termini.
El sobreanàlisi o la paràlisi per anàlisi és una de les demandes freqüents que apareixen a consulta. A vegades els meus pacients venen buscant validació. “Estic prenent la decisió correcta? Hauria de deixar aquesta feina? Em penediré de deixar la meva parella?”
6. I si en comptes de buscar respostes fora, les trobem dins?
Sovint busquem en l’altre la validació o assegurar-nos que aquella decisió és la correcta. L’ideal seria que aquest paper que fan els altres en donar-nos les seves opinions el poguéssim fer de manera autònoma. Que ho poguéssim fer nosaltres mateixos amb aquell diàleg intern que ens generen els propis dubtes.
Però per fer això cal una cosa: escoltar-nos. No només amb el cap, sinó amb el cos. Què sentim en pensar en aquella decisió? Hi ha por o hi ha calma? Hi ha desig o obligació?
7. Perfils davant la presa de decisions: En quin et reconeixes?
Hi ha persones més confrontadores i persones amb patrons més evitatius, precisament pels dubtes o la por a equivocar-se que genera aquesta idea de decidir un camí o un altre.
També hi ha persones més maximitzadores, que necessiten fer tot un anàlisi de mercat abans de decidir. I n’hi ha d’altres més economitzadores, que si la primera opció ja compleix amb les seves necessitats, ja els és suficientment bona, i no necessiten plantejar-se altres possibilitats o dilemes.
Normalment tots ens movem en algun grau entremig d’aquests dos grans grups.
8. Estratègies pràctiques per sortir del bloqueig
No hi ha fórmules màgiques, però sí eines útils:
- Connecta amb els teus valors: No només et preguntis quina opció és millor, sinó quina s’alinea més amb el teu projecte vital.
- Dona espai a l’error: Sí, pots equivocar-te. I no passa res. Ningú pren males decisions expressament.
- Escolta el teu cos: L’ansietat no sol mentir. Si una opció et revolta l’estómac, potser diu més que mil pensaments.
- Pensa en el teu “jo futur”: Què agrairà haver decidit d’aquí sis mesos?
- I sobretot, actua: Perquè els dubtes es resolen precisament prenent decisions.
9. La brúixola interior: la millor guia
Desenvolupant la maduresa personal, desenvolupant un bon diàleg intern, crec que és la forma en què cadascú troba les seves vies per resoldre les seves contradiccions o dilemes personals, i des de les quals podem prendre decisions.
I davant la por d’equivocar-nos, és molt important recordar la compassió. Hem de ser compassius perquè ningú pren males decisions a propòsit, o molt poca gent ho fa. Normalment, quan analitzem decisions passades o ens penedim del que vam fer, ho fem des d’una perspectiva diferent a la que teníem aleshores.
El nostre jo d’aquell moment potser va prendre aquella decisió perquè no tenia la informació que tenim ara. Va fer el millor que va poder amb el que tenia.
Conclusió: Decideix, encara que no sigui perfecte
Decidir no és trobar el camí perfecte, sinó aprendre a recórrer el que has triat amb presència i responsabilitat. A vegades, més que saber què fer, el que necessites és confiar que el que decideixis, ho sabràs sostenir.
I si t’equivoques, que sigui aprenent.