Hi ha moments en què un s’adona que les seves relacions no el nodreixen com haurien. Que dona més del que rep. Que sempre és allà per als altres, però que els altres gairebé mai hi són per ell. És una sensació subtil al principi, però que amb el temps pot convertir-se en un pou profund de frustració. He vist això en moltes persones a consulta. I també ho he viscut jo mateix. Per això em vaig animar a escriure aquest article.
“De tan bo que soc, soc tonto”, em deia una persona fa poc. I el que venia darrere d’aquesta frase no era només resignació. Era dolor. Era aquell esgotament acumulat per petits gestos no tornats, per missatges sense resposta, per favors que mai van arribar de tornada. I la sensació d’injustícia que neix quan sents que estàs invertint el teu afecte, el teu temps o la teva energia en persones que no semblen valorar-ho.
Per què sentim que donem més del que rebem?
El primer que cal entendre és que cada persona té un sistema de valors diferent. El que tu interpretes com “donar molt” potser per a l’altra persona no té el mateix valor. Ho explico sovint amb una metàfora que faig servir a consulta: les divises.
No tothom paga amb la mateixa moneda.
Hi ha persones que donen afecte. Altres donen temps. Algunes donen consells, escolta activa o detalls materials. El problema apareix quan creiem que tothom hauria de tornar-nos allò que oferim amb la mateixa moneda. I no funciona així.
Què estàs donant? I què esperes rebre?
Una dona m’explicava com es desvivía per la seva família. Sempre disponible, cuidava de tothom, organitzava trobades. Però sentia que ningú feia el mateix per ella. Una altra persona en parella em confessava: “Li dono tot el meu afecte i el meu amor, i tanmateix ell mai hi és, mai m’abraça ni té un detall amb mi.”
En aquests casos, el problema no és que no hi hagi reciprocitat, sinó que no hi ha equilibri entre les divises emocionals.
Un adult valora l’educació. El jove valora el pragmatisme. Si un espera educació i l’altre només busca utilitat, l’intercanvi se sent injust.
Això ho veiem en amistats, relacions familiars i vincles de parella. Tots valorem l’emocional, el material, el físic… però en mesures diferents. I això genera intercanvis desiguals que ens frustren si no els entenem.
L’acumulació de microdecepcions
El més perillós no és el conflicte obert, sinó les microdecepcions que s’acumulen en silenci. Perquè moltes vegades, quan no comuniquem aquestes sensacions, l’enuig va creixent de forma subterrània. I un dia esclata, en una crisi familiar, una discussió de parella o el tall sobtat d’una amistat.
Són microdeutes que anem acumulant i que, per no comunicar-les o analitzar-les, acaben generant una crisi.
I llavors ve la resposta més comuna: allunyar-se.
M’allunyo d’aquesta família que no em proporciona aquest suport emocional que necessito. M’allunyo d’aquestes amigues que no hi són quan els demano ajuda tot i que jo sempre hi soc. M’allunyo d’aquesta parella a qui li dono tot el meu afecte i el meu amor i, tanmateix, mai em correspon.
Què podem fer per relacionar-nos millor?
Aquí ve el més important de l’article: aprendre a identificar les divises de l’altra persona. Si saps què valora aquella persona, pots ajustar l’intercanvi. Si tu dones afecte i esperes temps a canvi, però l’altra persona respon amb diners o consells, l’intercanvi serà frustrant.
Relacionar-se millor és una qüestió d’estratègia emocional i comprensió de l’altre.
Per això insisteixo en la necessitat de comunicació assertiva: expressar el que necessito i intentar entendre què valora l’altre. Això requereix empatia real, no només comprensió racional. Cal desenvolupar l’habilitat de veure des d’on ens parlen i què necessiten.
Si entenem la moneda de l’altre, podem establir intercanvis justos.
Una eina pràctica: detecta el teu sistema de valors (i el de l’altre)
Fes l’exercici. Pregunta’t:
- Què solc donar en les meves relacions?
- Què espero a canvi?
- Com interpreto que algú m’estima?
- I com ho interpreta l’altra persona?
Quan hi ha un desajust en aquesta percepció, apareix la frustració. I aquí és on comença la distància emocional.
I si aprenguéssim a traduir?
Imagina que tu parles en “abraçada” i l’altre respon en “paraules boniques”. Si no saps traduir, et semblarà que no t’està estimant. Però potser sí que ho està fent, només que a la seva manera.
Una bona anàlisi, amb una gran càrrega empàtica, ens permet reequilibrar aquests intercanvis per fer-los més justos segons la nostra perspectiva.
Això és relacionar-se millor. No es tracta de canviar qui ets, sinó de comprendre com funcionem tu i l’altre. I llavors, trobar un punt d’equilibri.
Conclusió: no donis menys, dona millor
No es tracta de donar menys. Es tracta de donar amb consciència. De no esperar el mateix que dones, sinó de construir relacions més intel·ligents, més justes per a totes dues parts. Perquè quan saps com valora l’altre, et comuniques millor. I quan et comuniques millor, et relaciones millor.
I això, creu-me, marca tota la diferència.