«Em deien que era sensible. Que m’ho prenia tot malament.» La Núria ho diu mirant la tassa de te que té entre les mans, com si necessités agafar-se a alguna cosa per no caure. Té 38 anys. Funciona. Treballa. Manté relacions. Però porta anys preguntant-se si té dret a sentir el que sent, perquè ningú no li ha donat mai permís per fer-ho.
I aquesta és precisament la ferida més profunda de l’abus emocional invisible: no el que et fan, sinò el que et convencen que no està passant.
El trauma que no deixa cicatriu visible
Quan penses en trauma, probablement et ve al cap una imatge clara: un accident, un atac, una pèrdua brusca. Esdeveniments grans, identificables, que pots datar al calendari. I aquesta imatge no és equivocada — és parcial. Hi ha un altre tipus de trauma que no entra en cap calendari perquè no té una data. És el que passa lentament, dia rere dia, a través de mil comentaris, mil gestos, mil silencis. L’abus emocional invisible és això: una acumulació que el cos registra però la ment dubta a catalogar.
És la mare que et diu que exageres. La parella que et fa sentir culpable per necessitar atenció. El pare que mai no et va pegar però que et va ignorar durant anys amb una mirada que deia «no dones la talla». Cap d’aquestes coses, per separat, justifica la paraula trauma. Però juntes — i repetides durant anys — construeixen una estructura interna malmesa que costa anys identificar.
Per què costa tant reconèixer-lo?
Perquè l’abus emocional invisible té una particularitat que el fa especialment insidiós: la víctima sovint no sap que ho és. I aquesta ignorància no és un error de percepció — és part del dany. Quan algú et repeteix prou vegades que ets massa sensible, que tot ho personalitzes, que no tens sentit de l’humor, acabes creient-te que el problema ets tu. Que la teva reacció és desproporcionada. Que si et fessin cas, et passaria el que et passaria a una persona normal.
La Núria va trigar dotze anys a buscar ajuda. Dotze. No perquè no patís, sinò perquè estava convençuda que el patiment era el problema, no el símptoma. «Em vaig passar anys pensant que havia de fer teràpia per ser més forta — em diu—. No m’adonava que el que necessitava era que algú em confirmés que el que havia viscut era real.»
El cos sí que sap què ha passat
Hi ha estudis recents que confirmen el que molts terapeutes veiem a consulta cada dia: el trauma interpersonal, fins i tot quan no deixa marques físiques, es registra al sistema nerviós autònom. La desregulació emocional que presenten persones amb històries d’abus emocional crònic no és un defecte de caràcter ni una debilitat. És la resposta d’un cos que ha après a estar permanentment alerta perquè l’entorn era imprevisible.
El que em crida l’atenció d’aquestes troballes no és que validin el patiment — ja el vàlidem a consulta sense necessitat de papers —, sinò que apuntin a una cosa més profunda: el dany no és només psicològic. És fisiològic. El cos ha après un patró de resposta que no es desactiva només perquè l’amenaça hagi desaparegut. I això explica per què tants pacients em diuen: «Ja no hi ha perill, però el meu cos no ho sap.»
L’armari on no vols mirar
A consulta ho veig constantment. Persones que arriben queixant-se d’ansietat, de problemes de son, de dificultats de relació, i que quan comencem a desmuntar la història descobrim que hi ha un armari on no han volgut mirar durant anys. Un armari ple d’episodis que van minimitzar, de comentaris que van empassar-se, de moments on van callar per no empitjorar les coses.
El meu treball no és obrir aquest armari de cop. No és fer-los reviure tot el que van patir. De vegades em sembla que la gent pensa que anar a teràpia és com anar al dentista: que t’han de fer mal per arreglar el que està malament. No és així. O almenys no hauria de ser així. El que faig és seure al costat de l’armari i esperar que la persona estigui a punt per obrir-lo. A vegades només cal treure una caixa. A vegades caldran mesos abans de poder-hi mirar a dins.
I aquí és on sento la meva pròpia impotència. Perquè hi ha vegades que m’agradaria poder treure tot aquest pes del pacient, posar-me’l jo a les espatlles, i dir-li: «Ja està. Ja no cal que ho portis més.» Però no puc. El que puc fer és acompanyar-lo mentre ell mateix el va dipositant. I acceptar que el ritme no el marco jo.
I si el símptoma té una funció?
Aquí hi ha una idea que em sembla cabdal i que costa molt de transmetre: la desregulació emocional no és només un dany. És també, d’alguna manera, una solució que el cos va trobar. Si has crescut en un entorn on les emocions eren utilitzades contra tu, on mostrar vulnerabilitat era perillós, on l’amor era condicional i imprevisible — llavors desregulgar-se, tancar-se, dissociar, hipervigilar, tot això té sentit. No és patològic. És adaptatiu. És el que necessitaves per sobreviure en aquell context.
El problema ve quan el context canvia però la resposta no. Quan ja no hi ha amenaça, però el cos continua en mode alerta. Quan ja pots parlar del que sents, però la veu interna et diu que exageres, com feia la mare o la parella o qui fos. Aquí la qüestió no és eliminar el símptoma — és entendre quina funció tenia i trobar formes adaptatives de funcionar ara que el context és un altre.
Però per entendre aquesta funció, primer cal reconèixer que la ferida existeix. I aquest pas — reconèixer que allò que et van fer va ser abus emocional invisible — és sovint el més difícil. No perquè no ho recordis, sinò perquè admetre’ho vol dir acceptar que les persones que t’havien de protegir et van fer mal. I això és una veritat que ningú no voldria saber.
La veu que et van robar
El que més em colpeja de l’abus emocional invisible és que no només fa mal — desactiva. Et roba la capacitat de confiar en la pròpia percepció. Si algú et ha dit prou vegades que el que veus no és el que veus, acabes dubtant dels teus propis ulls. I aquesta dubta no es cura amb raonament. No és un problema de lògica. És un problema de confiança en un mateix que es va trencar molt a poc a poc i que es reconstruirà també a poc a poc.
A consulta veig persones que porten anys intentant demostrar que el que van viure va ser real. Recopilen proves, reconstrueixen converses, busquen testimonis. I mentre ho fan, em miren a mi com esperant que els digui: «Sí, teniu raó. Això va passar.» I la veritat és que sovint sí que els ho dic. No perquè jo tingui autoritat per certificar traumes, sinò perquè el simple acte de dir en veu alta «allò que vas viure va ser real i va ser maltractament» té un efecte terapèutic que la raó sola no aconsegueix.
Però també hi ha moments — i m’ho ha de dir a mi mateix amb honestedat — en què no puc fer res més que seure i escoltar. On les paraules no arriben. On la persona que tinc al davant té una ferida tan profunda que qualsevol comentari sona a buit. En aquests moments, he après que el meu treball no és dir la cosa correcta. És ser-hi. I callar bé.
No és només saber-ho, és integrar-ho
Hi ha un error comú que veig tant en pacients com en terapeutes: pensar que reconèixer el trauma és suficient. Que amb posar-li nom, la ferida comença a tancar. No. Posar-li nom és el primer pas — i un pas necessari, sí —, però la integració és un procés que porta temps, que té anades i tornades, i que sovint no és lineal.
Reconèixer que has patit un abus emocional invisible no és un moment d’epifania. És més aviat com destapar una olla que has tingut al foc a foc lent durant anys: primer surt vapor, després comences a veure-hi el que hi ha a dins, i finalment pots començar a triar si vols menjar-te’l o tirar-lo. Però no pots saltar-te cap pas. Les ferides del vincle es queden al cos i a les relacions fins que el cos i les relacions tenen prou seguretat per deixar-les anar.
I aquesta seguretat — aquesta és la clau — rarament es troba en un sol lloc. La trobes a la consulta, sí, però també la trobes en relacions noves que et permeten experimentar que l’amor pot ser estable, que les emocions no sempre es tornen contra teu, que pots dir el que sents sense que ningú et digui que exageres. La teràpia és un espai. Però la vida és on es posen a prova les noves formes de funcionar.
I ara què?
No tinc una resposta neta. No n’he tingut mai. El que sí et puc dir és que reconèixer un abus emocional invisible no és un acte de debilitat ni de victimisme — és un acte de coratge. Perquè vol dir deixar de protegir les persones que et van fer mal per començar a protegir-te a tu. I això, quan portes anys fent-ho a l’inrevés, no és fàcil.
Tampoc no et diré que el dolor desapareixerà. No és així com funciona. El que canvia és la relació que tens amb aquest dolor. Deixa de ser una cosa que has d’amagar, de negar, de minimitzar. I es converteix en una cosa que pots mirar, comprendre i — amb el temps — integrar en la teva història sense que et defineixi.
La Núria encara no sap si algun dia deixarà de sentir-se sensible. Però ja no es pregunta si té dret a sentir-ho. I aquesta — potser — és la diferència més gran del món.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691