Hi ha un moment en molts processos terapèutics en què alguna cosa canvia de manera subtil. No és un descobriment espectacular ni una revelació. És més aviat una cosa que es relaxa. La persona deixa de buscar la resposta correcta. Deixa de necessitar que el terapeuta li doni la raó. I comença a tolerar una cosa que abans li resultava insuportable: no saber amb certesa qui té raó. Aquest canvi, que pot semblar petit, és una de les expressions més clares de maduresa emocional que es poden veure en consulta.

La necessitat de tenir raó com a protecció
Tenir raó no és només una qüestió intel·lectual. Per a moltes persones, necessitar tenir raó és una forma de sostenir-se. Quan has viscut en contexts on equivocar-se tenia conseqüències —on et criticaven, et feien sentir petit o et retiraven l’afecte—, la certesa es converteix en una armadura. Si saps que tens raó, estàs a recer. Ningú no et pot tocar.
El problema és que aquesta armadura, que un dia va servir per protegir-te, acaba limitant quanta vida pots viure. Perquè per tenir sempre raó cal estar sempre a la defensiva. Cal jutjar abans que et judiquin. Cal tenir una resposta per a tot. I això deixa molt poc espai per aprendre res nou.
Què passa quan deixes de necessitar-la
Quan una persona comença a deixar anar aquesta necessitat, no es converteix en algú passiu ni conformista. Al contrari. El que canvia és la qualitat de la seva atenció. Pot escoltar una opinió diferent sense sentir-se amenaçada. Pot admetre que no sap alguna cosa sense que això li faci sentir que perd valor. Pot estar en desacord amb algú sense necessitar convèncer-lo.
Això no vol dir que perdi el seu criteri. El conserva. Però ja no necessita que el criteri sigui una trinxera. El pot sostreure amb flexibilitat, el pot modificar, el pot sostenir sense agafar-s’hi amb les dues mans.
La maduresa emocional no és saber més coses. És poder estar amb el que no saps sense que et tombi.

El cost amagat d’estar sempre a la defensiva
Moltes persones arriben a consulta esgotades. No esgotades de la feina o de les circumstàncies, sinó de l’esforç constant de sostenir una versió de si mateixes que no pot fallar. Aquest esgotament té un component relacional: quan necessites tenir raó, les relacions es converteixen en camps de batalla. Cada conversa és una oportunitat per demostrar alguna cosa, i cada discrepància es viu com un atac.
Aprendre a no tenir raó també és aprendre a estar amb els altres d’una altra manera. És descobrir que pots estimar algú i estar en desacord amb aquesta persona sense que el vincle es trenqui. Que la intimitat no requereix unanimitat. Aquesta idea la treballem sovint en consulta, i connecta amb el que explicava en l’article sobre el dol silenciós de madurar: madurar implica deixar anar parts de tu que ja no et serveixen, i la necessitat de tenir sempre raó n’és una.
La llibertat de no saber
Potser el que més sorprenen les persones quan comencen a deixar anar aquesta dinàmica és la sensació d’alleujament. No saber amb certesa no és una amenaça: és un espai. Un espai on potser hi cap allò que no hi cabia abans: la curiositat, la sorpresa, el dubte productiu, la possibilitat de descobrir que t’equivoques i que això no et fa malbé.
Madurar, en aquest sentit, no és arribar a un lloc on tot queda clar. És poder habitar el territori on res no està del tot resolt i no fugir-ne. Com apunta la investigació sobre flexibilitat psicològica, la capacitat de tolerar la incertesa i sostenir el present sense defensivitat és un dels indicadors més robustos de benestar emocional en l’adult. També ho veig quan les persones treballen la seva autoconeixement: conèixer-se implica acceptar que no tot està resolt.
Un canvi que no es força
Aquesta transformació no es pot accelerar. No pots dir-li a algú «deixa de necessitar tenir raó» i esperar que ho faci. Cal primer comprendre per què necessita aquesta protecció, què hi ha darrere, què es va aprendre en la seva història sobre el cost d’equivocar-se.
I després, molt a poc a poc, començar a construir la confiança que equivocar-se no et destruirà. Que no saber no et fa petit. Que canviar d’opinió no et fa feble. Que la maduresa emocional no és una meta que s’assoleix, sinó una manera d’estar que es va aprenent, un dia i una conversa a la vegada.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691
