Hi ha una frase que sento sovint al despatx: “Ja ho entenc tot, però no em sento millor”. I té tot el sentit del món, perquè durant anys ens han dit que compreè és el camí. Que si entens d’on ve el teu malestar, si tens el marc correcte, si pots anomenar el que et passa, llavors podràs superar-ho. Però la comprensió, per necessària que sigui, no és suficient.
Aquesta és una de les frustracions més profundes que trobo a la consulta: persones que han fet un treball intel·lectual considerable, que coneixen la seva història, que saben identificar els seus patrons, que poden explicar amb precisió per què reaccionen com reaccionen… i que, malgrat tot, continuen sentint el mateix. La distància entre entendre i sentir és una de les realitats més doloroses d’un procés terapèutic.
La trampa de l’explicació
Quan expliques el que et passa, sents un alleujament temporal. Ho has posat en paraules. Ho has ordenat. Però sovint, al cap de poc, tornes a sentir el mateix buit, la mateixa angúnia, el mateix pes. I la temptació és pensar que no has entès prou, que et falta alguna peça, que necessites una explicació millor.
Aquesta recerca d’explicació pot convertir-se en una trampa. Hi ha persones que acumulen anys de lectures, seminars, podcasts i reflexions, i que coneixen la teoria del seu malestar amb una precisió extraordinària. Però el coneixement no és el mateix que l’experiència. Pots saber perfectament que la teva por a l’abandó ve d’un vincle primerenc inestable, i al mateix temps seguir reaccionant amb pànic cada vegada que algú es distancia. La comprensió és un mapa; el que vius és el territori.
Per què entendre no és suficient
El que la comprensió sola no pot fer és tocar el lloc on el dolor s’ha instal·lat. Aquest lloc no és intel·lectual: és emocional, corporal, relacional. Està en la manera com el cos es contreu davant determinades situacions, en els impulsos que apareixen abans que tinguis temps de pensar, en les reaccions que no tries.
Com exploro amb les persones que acompanyo, l’autoconeixement no és pau: és obrir un calaix que pot ser incòmode. I el que hi trobes no sempre es resol amb una explicació. De vegades el que necessites no és una nova comprensió, sinó una experiència nova. Una experiència on el cos, les emocions i el vincle facin alguna cosa que la raó sola no pot fer.
El cos recorda el que la ment ja ha ordenat
Aquesta és potser la dimensió més desconcertant del procés. Pots haver treballat durant mesos una ferida, haver-la entès, haver-la integrat en la teva narrativa. I un dia, una situació aparentment menor l’activa de nou. No perquè no l’hagis entès, sinó perquè el cos té la seva pròpia memòria, i aquesta memòria no funciona amb lògica.
El cos no processa informació com la ment. No analitza, no cataloga, no ordena. Reacciona. I les seves reaccions estan guiades per experiències viscudes que van deixar una empremta molt més profunda que qualsevol explicació posterior. Per això, una persona que ha entès perfectament el seu patró d’evitació pot seguir evitant. Una persona que sap que la seva ràbia és en realitat por pot seguir enfadant-se. El saber no reescriu automàticament el que el cos ha après.
El que sí ajuda
Si la comprensió no basta, què falta? La resposta no és una tècnica ni un mètode concret. És més aviat una qualitat de l’experiència. El que ajuda és poder sentir, en presència d’una altra persona, allò que has estat evitant sentir. I això no es pot fer sol, perquè el mateix sistema que t’ha mantingut protegit també t’impedeix accedir al que necessites processar.
Com assenyala l’Associació Americana de Psicologia, la psicoteràpia produeix canvis neurobiològics reals que van més enllà de la comprensió conscient: modifica patrons d’activació cerebral, regula el sistema nerviós i reorganitza respostes emocionals automàtiques. No és un canvi d’idees: és un canvi d’experiència.
Acompanyar el que no es pot explicar
Hi ha un moment en molts processos en què cal deixar d’explicar. No perquè comprendre no serveixi, sinó perquè ja ha fet el que podia fer. A partir d’aquí, el treball és d’una altra naturalesa: es tracta d’habitar allò que sents sense haver de justificar-ho, de deixar que les emocions facin el seu recorregut sense interceptar-les amb la raó.
Això pot ser incòmode per a persones que s’han refiat sempre de l’intel·lecte. Aprendre a sentir quan has passat la vida entenent és un canvi profund. Però és en aquest espai, on la paraula cedeix i el cos parla, on sovint es produeix allò que cap explicació ha aconseguit.
No és un canvi ràpid. Ni espectacular. És un moviment silenciós, com alguna cosa que s’assenta dins teu i que un dia notes que ja no tens. I no perquè l’hagis entès, sinó perquè l’has viscut.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691