De fet, hi ha una pregunta que sura cada vegada més sovint, a la consulta i fora d’ella: si tot allò que ens ha fet mal té obligació de treballar-se en teràpia. La idea, legítima, ve de la divulgació: parlem de trauma, d’apego, de ferides emocionals, d’experiències infantils que et marquen. I això ens ajuda a entendre’ns. Ara bé, entre no parlar-ne mai i pensar que tot s’ha de ventilar, hi ha un terreny que val la pena mirar amb calma. Aquest article neix d’un vídeo gravat després que dos pacients —separats per molts anys i per històries diferents— em fessin qüestionar un dels pilars amb què jo entenia la psicoteràpia.

Resum de l’article

Objectiu: separar dues preguntes que solem confondre: «el que m’ha passat és prou greu?» i «el que em passa em fa patir prou per voler treballar-ho?». La segona és l’única que cal respondre per decidir si comences un procés terapèutic.

Idea clau: tot allò que ens ha ferit no necessita convertir-se automàticament en un projecte de reparació. La teràpia és una eina, no una obligació moral. El que decideix si obres una porta és el teu balanç entre el cost d’obrir-la i el benefici que en treuries, no la gravetat objectiva del que hi ha al darrere.

Punts clau:

El que ocupa el teu espai mental no coincideix necessàriament amb el problema més greu «objectivament». Tractem el que la persona porta, no el que el professional prioritzaria des de fora.
La gravetat clínica i el patiment són coses diferents: estar trist no és una depressió, però un patir «petit» des de fora pot ser devastador per a qui el viu.
Obrir feina terapèutica té un cost real —temps, esforç i removiment— que s’ha de posar al balanç, no només el preu de la sessió.

El cas que em va fer canviar de pregunta

Quan sortia de la carrera, col·laborava amb una ONG que atenia persones en situació de carrer. Hi treballava amb una noia jove la situació de la qual era, objectivament, de les més dures que es poden trobar: sense feina, sense una xarxa social sòlida, amb pèrdues importants al darrere i amb una filla que els serveis socials li havien retirat. Tanmateix, el que em descolocava era una altra cosa: quan arribava la sessió, allò que ella volia treballar era una relació que havia conegut en aquell context. Si ell n’estava, si la cosa tiraria endavant, les petites discussions, com avançar-hi.

Al principi, confesso que sortia de les sessions pensant: amb tot el que està passant, això és el que la preocupa? Des de fora, semblava gairebé absurd. Però aviat vaig entendre que aquella sensació era un prejudici meu, i que un prejudici és una manera d’interferir en la teràpia. Perquè el que ocupa el temps i els pensaments d’una persona és, per definició, el que hi ha per tractar. Si ella portava allò, allò era el material. De fet, vam fer-nos mil hipòtesis —potser la relació li donava normalitat, esperança, pertinença, la sensació de tenir una vida amb objectius; potser, senzillament, encara no estava preparada per mirar de cara allò que pesava més—. Ara bé, la veritat és que mai no ho vaig saber amb certesa, i que potser la lliçó més important va ser aquesta: jo no havia de decidir des de fora quin era el seu problema principal.

Esquema de dues històries: la persona que supera la pèrdua més dura sense teràpia i la que s'encalla amb un conflicte aparentment menor — La mateixa càrrega pesa diferent segons el moment vital i els recursos de cada persona.

La dona que «hi va poder» amb allò més difícil

Uns anys més tard, amb més experiència, vaig conèixer una dona d’uns seixanta anys la història de la qual em va portar de nou a la mateixa pregunta, però des del costat oposat. Havia viscut una de les pèrdues més dures que existeixen: la mort del seu fill, a més en circumstàncies traumàtiques. Després d’aquella mort li van oferir teràpia, acompanyament grupal, medicació. Ho va rebutjar tot. I, tanmateix, els anys van passar i la seva vida va seguir funcionant: va saber col·locar aquella pèrdua d’una manera que li va permetre tirar endavant. Vint anys després, va venir a consulta per una cosa que no hi tenia res a veure: un conflicte econòmic important. I la frase que recordo és, més o menys: «allò del meu fill hi vaig poder, però això d’ara m’aguanta».

Ni ella mateixa s’ho explicava. Com pot ser que algú superi psicològicament la pèrdua d’un fill i que, anys després, sigui un conflicte de diners el que li lleva les eines? La pregunta és fascinant, i és una de les grans preguntes de la psicologia: per què unes persones, davant unes circumstàncies, s’ensorren, i unes altres segueixen endavant? La ciència hi ha posat moltes variables —genètica, entorn, sentit, recursos, moment vital— i encara no tenim la resposta completa. Però aquests dos casos em van ensenyar que «tot s’ha de treballar» és una resposta massa simple.

Quan la teràpia deixa de ser una obligació moral

Hi ha una idea que s’ha instal·lat amb la divulgació psicològica i que, en la seva versió més rígida, diu així: si no treballes el que t’ha fet mal, tard o d’hora sortirà per un altre costat. És clar que hi ha una part de veritat en això —les coses no treballades poden tornar, i la literatura sobre trauma ho documenta bé. Però, alhora, la frase amaga un segon missatge més problemàtic: que hi ha una sola manera sana de fer les coses, i que si no passes per teràpia, estàs fent-ho malament.

De fet, estic segur que generacions senceres s’han endut a la tomba problemes emocionals molt greus sense treballar-los mai. Per a alguns, això va ser un pes difícil de carregar. Però per a d’altres, obrir-ho en una teràpia hauria estat encara més difícil. I això, en definitiva, no és feblesa: és un balanç. Si una persona troba una manera de viure que li funciona —relacions satisfactòries, una vida que sent com a pròpia, la sensació de ser ella mateixa— i no sent cap necessitat d’obrir la caixa de Pandora, qui sóc jo per dir-li que l’ha d’obrir? La teràpia és una eina més, no un requisit de moralitat.

El cost real d’obrir: no només la sessió

Ara bé, no seria honest ignorar l’altre costat de la balança: entrar a treballar alguna cosa a fons té un cost. No parlo només del cost econòmic o del temps, sinó del cost emocional. La feina terapèutica, sobretot amb trauma o ansietat, implica acostar-se progressivament a allò que fa mal i reviure-ho una i altra vegada des de un lloc nou per poder integrar-ho. Aquest removiment, a més, és real, i s’ha de valorar. A vegades, en el balanç personal d’algú, no compensa obrir-ho ara. I això també és una decisió legítima.

Gràfic del cost real de la teràpia: cost econòmic, de temps, emocional i benefici esperat al balanç personal — El cost d’obrir no és només la sessió: és temps, esforç i removiment.

Problemes grans, problemes petits

De vegades parlem de problemes com si fossin drogues: les toves i les dures. I, a més, aquesta classificació fa molt de mal dins la consulta. Molts pacients entren avergonyits: «segur que veus gent que està molt pitjor; sé que el que t’explico són problemes de primer món». En els duelos passa igual: «ja ha passat tant de temps, no hauria de sentir-me així». Aquestes comparacions —amb els altres, amb el que «tocaria» sentir— són una barrera més que cal trencar per poder treballar el que realment fa patir.

És evident que hi ha situacions amb conseqüències objectivament més greus que d’altres. Viure al carrer té un impacte vital enorme, i perdre un fill és una experiència devastadora. I cal distingir-ho amb rigor: estar trist no és tenir una depressió major, i passar per un període d’estrès no és patir un trastorn d’ansietat generalitzada. Tanmateix, una cosa és la gravetat clínica d’una situació i una altra, molt distinta, és l’espai que aquesta situació ocupa al cap de qui la viu. Si et fa patir, ja compleix el criteri d’entrada. Prou.

Allò petit des de fora pot ser gegant dins

Penso en els adolescents, amb qui he treballat molt. Des de la perspectiva adulta, una ruptura amorosa o un comentari a classe són coses que es passen: d’aquí a uns mesos no se’n recordarà. I potser és veritat. Però, quan s’estan vivint, poden ser devastadores —fins al punt que l’acoso escolar i les ruptures adolescents són dels motius més freqüents d’intents autolítics. Cal molta cura amb decidir des de fora què hauria de fer patir una altra persona. Allò que ens sembla petit des de fora pot ser gegant dins la vida de qui ho viu. Tots els patiments mereixen ser escoltats. Tots. I això no vol dir que tots tinguin la mateixa gravetat clínica.

Taula que compara gravetat objectiva i espai mental: viure al carrer, pèrdua d'un fill, ruptura adolescent i conflicte econòmic — La gravetat objectiva i l’espai mental que ocupa una situació no sempre coincideixen.

Llavors, quan té sentit anar a teràpia?

Si la pregunta «és prou greu?» no és la bona, llavors quina ho és? La que jo et proposo és aquesta: m’afecta prou com per voler fer-hi alguna cosa? No «és gran o és petit». Sinó: em preocupa, m’encalla, vull entendre’m millor, tinc una decisió que vull prendre amb claredat, hi ha una relació que em remou i no sé com gestionar, tinc contradiccions internes que vull mirar amb ordre. Necessito un lloc on pensar i parlar amb una mica més de calma.

Aquests són motius perfectament legítims per començar un procés terapèutic. Al capdavall, no necessites un diagnòstic, ni una tragèdia, ni el permís dels teus. Necessites que allò et importa, que et fa patir o et frena, i que vulguis fer-hi alguna cosa. Si la resposta és sí, ja és suficient.

Infografia amb cinc preguntes per decidir si un tema et compensa treballar-lo en teràpia — Cinc preguntes per mirar el balanç abans de decidir.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre anar a teràpia

Tot el que m’ha fet mal s’ha de treballar en teràpia?

No necessàriament. Treballar una ferida és una opció, no una obligació moral. Si la teva vida funciona i no sents necessitat d’obrir un tema, obrir-lo «perquè toca» no és cap requisit de salut mental.

Si no ho treballo, em passarà factura més endavant?

Pot passar: allò no processat de vegades torna per altres vies. Però no és una llei universal, i el cost d’obrir-ho també és real. És un balanç personal, no una sentència.

El meu problema és «massa petit» per anar a teràpia?

No existeix el patiment massa petit. El criteri no és la gravetat objectiva sinó l’espai que t’ocupa, si et fa patir o et frena. Allò petit des de fora pot ser gegant per a qui ho viu.

Com decideixo si em compensa obrir un tema antic?

Mirant el balanç: què hi guanyaries (entendre’t, ordre, claredat), què costa (temps, esforç, removiment) i amb què comptes per sostenir-lo (xarxa, moment vital, energia). Si el resultat t’inclina a obrir-ho, té sentit; si no, esperar també és una decisió vàlida.

Quan un patiment sí que demana ajuda professional urgent?

Quan fa setmanes que dura i limita la teva vida, quan s’acompanya de tristesa profunda, aïllament o pensaments foscos, o quan no pots funcionar al dia a dia. En aquests casos no és una qüestió de balanç: és demanar ajuda ja.

Fonts

Bonanno, G. A. (2004). Loss, Trauma, and Human Resilience: Have We Underestimated the Human Capacity to Thrive After Extremely Aversive Events? American Psychologist, 59(1), 20-28. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/14736317/
Wortman, C. B. i Silver, R. C. (1989). The myths of coping with loss. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 57(3), 349-357. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/2661609/
Galatzer-Levy, I. R., Huang, S. H. i Bonanno, G. A. (2018). Trajectories of resilience and dysfunction following potential trauma: A review and statistical evaluation. Clinical Psychology Review, 63, 41-55. https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/29902711/
Zhang, J. et al. (2024). Experiential Avoidance Process Model: A Review of the Mechanism for the Generation and Maintenance of Avoidance Behavior. Psychology Research and Behavior Management, 17, 2091-2105. https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC11332439/

Articles relacionats

Si hi ha alguna cosa que fa temps que et volta pel cap i no saps si «és prou greu» per portar-la a consulta, potser la pregunta millor és una altra: et fa patir prou com per voler mirar-ho? A Espai Emocions t’ajudem a fer aquest balanç sense pressa. Pots escriure’ns per WhatsApp i concertar una primera visita, o bé trucar-nos al 614 629 670.