La primera visita al psicòleg: què passa de veritat

Els dies previs a una primera visita al psicòleg sol passar una cosa gairebé còmica: escriure el missatge, rellegir-lo, esborrar-lo i deixar el mòbil sobre la taula. Doncs bé: al cap de deu minuts, tornar-lo a agafar. Ho sé perquè m’ho expliquen setmanes després, a la mateixa consulta, quan ja hi ha confiança. Que hi van estar dies, amb el text a mitges. Que l’assajaven al vagó del metro, entre Passeig de Gràcia i Diagonal. Que al final l’enviaven a les onze de la nit per no poder-hi pensar més.

El missatge importa menys del que sembla. El que fa por no és escriure’l: és imaginar què vindrà després.

El discurs que ningú t’ha demanat

Quan la cita s’acosta, moltes persones es posen a preparar un discurs. Seriosament. Com si anessin a una entrevista de feina: prenen notes al mòbil, ordenen la vida en apartats, intenten que tot quadri. I ho veig sovint, això d’arribar vint minuts abans i esperar al bar de la cantonada fins a l’hora exacta, per no fer el pas massa aviat.

El problema del discurs és que serveix per defensar-se, no per explicar-se. Rere el guió, gairebé sempre hi ha una por concreta: que no hi hagi prou material, que el que t’ha dut aquí sigui «poc important», que et diguin que això no és pas greu i que tornis a casa amb la sensació d’haver molestat.

A la primera visita ningú t’examina. No hi ha cap examen amagat que hagis d’aprovar ni cap nivell mínim de dolor per poder seure. Vinc d’una tradició humanista que mira la persona sencera —història, context, vincles, valors— i una part de la meva feina consisteix, precisament, a dir coses que semblen de sent comú: pots començar per on vulguis, i si no saps per on començar, dir-ho ja és començar.

Què passa realment a la primera visita al psicòleg?

Poc i molt alhora. S’hi parla de què t’ha dut aquí, des de quan ho arrossegues, què has provat fins ara, qui tens al costat. Qui t’atén escolta, fa algunes preguntes i, sobretot, comença a fer-se una idea de com ets: no de com hauries de ser. No és un interrogatori. És una conversa amb una finalitat.

Tampoc has d’obrir la vida al primer minut. Hi ha qui arriba amb por de plorar —i plora—; hi ha qui arriba amb la ràbia a sobre i no la troba; hi ha qui fa broma els primers vint minuts per aguantar-se dreta. Res de tot això és interferència. És exactament el material amb què es treballa.

I una cosa pràctica, perquè no tot és profunditat: hi ha qui necessita una sessió informativa breu, de mitja hora, per conèixer-se i entendre com funciona tot; hi ha qui prefereix entrar-hi directament. Les dues maneres són legítimes. Si et ve de gust saber amb qui parlaràs, pots llegir abans la meva presentació.

No necessites res que encara no tinguis

Molta gent em pregunta què ha de portar a la primera visita al psicòleg. La resposta és curta i tranquil·litzadora alhora: res. Tu, tal com arribis aquell dia. Ni un diagnòstic previ, ni les paraules exactes, ni una història ben ordenada. Encara menys necessites ser al pitjor moment per «merèixer» demanar hora: és una idea que trobo sovint i que no és pas innocent, perquè fa esperar anys, fins que el que era una molèstia s’ha tornat una llosa.

La decisió de demanar ajuda té més logística que heroïcitat, i això és una bona notícia: vol dir que es pot fer malament i continuar endavant. Et sona, la vergonya? No estàs sol. Fa poc escrivia sobre la vergonya de demanar ajuda, i segueix sent un dels motius més silenciosos i més estesos que em trobo a consulta.

Com saber si has triat bé

Perquè hi ha una pregunta que gairebé ningú fa en veu alta i tothom pensa: i si no és la persona adequada? La resposta honesta és que no sempre se sap el primer dia. La primera visita al psicòleg serveix per començar a saber-ho, no per tancar-ho.

Hi ha criteris, però, i són més simples del que semblen. No et fixis tant en la paret de diplomes com en una cosa més senzilla: hi puc parlar? Em sento escoltat o sento una teoria? Les preguntes que em fan, em fan pensar o només omplen un formulari? I una cosa que sembla evident i no ho és pas: la qualitat de la relació terapèutica és un dels factors més sòlidament associats a què una teràpia funcioni. No és un detall romàntic: és evidència. En tens una bona síntesi a la pàgina de l’APA sobre psicoteràpia.

I si comences i s’encalla? Es pot parlar. Aquesta és una feina d’adults: dir el que passa, també quan és incòmode. Una teràpia no és un matrimoni; pots marxar i buscar una altra persona sense fer cap drama, tot i que molts dels moments d’estancament formen part del procés i no n’anuncien el final. Sobre això vaig escriure la teràpia encallada, per si més endavant et reconeixes en aquest punt del camí.

Al final, la primera visita al psicòleg és molt menys espectacular del que la imaginaves: una habitació tranquil·la, dues butaques, una conversa que va d’allò pràctic a allò important sense que sàpigues ben bé on s’acaba l’un i comença l’altre. Al cap i a la fi, el que s’hi demana no és valor: és presència. No hi ha cap ritual d’iniciació ni cap paraula màgica. I aquell missatge que escrius i esbores no ha de ser perfecte: «Hola, crec que necessito parlar amb algú» ja és una frase completa. Molts processos llargs han començat exactament així.

Si això que llegeixes t’ha fet pensar en la teva situació, aquí sóc. Pots demanar una primera visita a espaiemocions.es o escriure’m per WhatsApp si prefereixes començar per escrit.

Et veiem a consulta. Esteve Planadecursach, psicòleg col. núm. 21.691