El buit existencial té una hora preferida: la que ve després d’aconseguir el que volies. Has arribat a la feina esperada, has construït la parella que buscaves, tens la tranquil·litat que perseguires. I, tanmateix, alguna cosa no encaixa. Estàs trist, revalores tot el teu procés vital, sobretot quan s’acosten les xifres rodones: els 30, els 50, els 60. La plenitud que imaginaves no és aquí.

Al vídeo de dalt ho desenvolupem a fons. En aquest article ho ampliem: per què la psicologia explica aquest buit, què diu la recerca sobre la felicitat que no arriba, i què es pot fer — sense canvis radicals — quan tens tot el que et pensaves que volies.

Objectiu: entendre per què l’èxit aconseguit pot conviure amb el buit, i què fer amb aquesta insatisfacció.

Idea clau: el buit no invalida el que has viscut. Estar agraït i necessitar un canvi alhora no és una contradicció: són dues veritats que conviuen.

Punts clau de l’article:

L’adaptació hedònica explica per què els èxits perden intensitat: no és ingratitud, és homeòstasi.
A vegades el buit assenyala que l’escala que pujaves no era la teva; altres, que els teus valors han canviat de base.
La resposta no és el canvi radical: són tres preguntes concretes i un pas petit que es pot comprovar.

Buit existencial: per què estic malament si em va bé

El primer que cal fer és desmuntar una idea: que les emocions s’exclouen. Si la meva vida funciona, si he aconseguit el que era important, si em sento afortunat comparat amb els altres o amb mi mateix de fa uns anys… llavors no hauria d’estar malament. Però aquest raonament té una trampa. L’agraïment i el buit no es contradiuen: conviuen. De fet, si els sents dins, és que ja hi conviuen. El problema del buit existencial apareix quan els poses a discutir, quan una part de tu es baralla amb l’altra per sentir el que sent. Allà neix la pregunta del títol: per què estic malament si em va bé?

Un pacient em va ensenyar una metàfora que toca el centre: el Buda de la panxa plena. És la sensació d’haver viscut molt, d’haver conegut molta gent, d’haver arribat al màxim… i sentir que ja no necessites res més. Sembla pau, oi? Doncs al fons d’aquesta reflexió hi havia tristesa i buit. I per això no era falsa: les dues capes eren reals. Com a éssers humans necessitem objectius, alguna cosa que empenyi. Quan arribes al cim del que perseguiixes, la maquinària es queda sense corrent. El buit que apareix llavors no demostra que la teva vida hagi estat un error: demostra que necessites una direcció nova.

La trampa de mesurar la vida pel moment present

Vivim en un món resultatista: valorem tot el que som per les sensacions d’aquest moment. Si avui sento buit, la conclusió fàcil és que m’he equivocat, que tot el viscut ha estat un error de línia. Però les emocions actuals són una fotografia del present, no la sentència sobre la teva biografia. Sentir-me malament ara no invalida el que he construït. Això no és un consuelo positiu: és una correcció de perspectiva. I al buc existencial hi tornarem, perquè aquesta insatisfacció pot venir de tres fonts diferents.

Les tres fonts del buit existencial

1. L’adaptació hedònica: el cos s’acostuma al que és bo. Amb les substàncies passa una cosa coneguda: els efectes desitjats es van difuminant amb l’ús regular. Amb els èxits passa una cosa semblant. Les experiències cimera que descrigué Abraham Maslow — l’eufòria de realització màxima, el moment en què tot encaixa — són això: cims. I d’un cim es baixa. La recerca clàssica de Brickman i el seu equip ho va documentar: els grans guanyadors de loteria no eren més feliços que el grup de control i gaudien menys dels plaers quotidians. El cos busca la homeòstasi: allò extraordinari es torna normal. Per això el buit pot aparèixer justament quan ho tens tot: no és que falti alguna cosa, és que ja no la sents com a extraordinària.

2. L’escala no era la teva. A vegades el buit no ve de l’adaptació, sinó del fet que mai no ens vam preguntar què volíem de debò. Des de petits seguim un camí amb poques decisions reals: estudis, carrera, escala corporativa, ascens, soci. Pot encaixar perfectament. Però també pot ser que arribis a la posició somiada — manager, sòcia del despatx — i descobreixis que ara mateix el que necessites és temps, família, o veure els teus amics. El que perseguiexes no encaixa amb el que necessites. El buit, aquí, és informació valuosa: et diu que el corrent t’ha portat per un curs que no és el teu.

Tu has canviat: els valors evolucionen amb la vida

La tercera font és més silenciosa: els teus valors han canviat. De petit el cafè em semblava amarg i no entenia com els adults el bevien. Ara no funciono sense ell. No va canviar el cafè: vaig canviar jo. Amb les metes vitals passa el mateix. Els adolescents valoren els vincles socials i ser el divertit del grup; a l’edat adulta pesen l’èxit i el reconeixement; a la maduresa, sovint, l’únic que importa és que els teus et vegin i t’estimin. La recerca sobre motivació i cicle vital ho confirma: els objectius canvien amb l’horitzó temporal i les circumstàncies. Luitar molt per arribar a una vida amb la qual t’identificaves no garanteix que segueixi sent la que necessites ara.

El cost enfonsat: la trampa que allarga el buit

Hi ha un factor que complica tot l’anterior i allarga el buit existencial: el cost enfonsat. Si he invertit anys en aquesta carrera, en aquesta línia de vida, acceptar que ja no m’omple fa mal doble. Per això el buit s’arrossega a vegades tant: no és que no vegem que alguna cosa no encaixa, és que acceptar-ho sembla menysprear tot l’esforç. Però hi ha una sortida intermèdia, i de fet és la que funciona.

Què fer amb el buit: tres preguntes i un pas petit

No cal vendre-ho tot i anar-se’n a restaurar mobles a la muntanya. El canvi radical rarament és la primera resposta bona al buit existencial. El que recomano, a consulta i aquí, és un procés més sobri:

Què esperaves sentir quan vas aconseguir això que ara tens? Encaixa aquella expectativa amb el que avui t’interessa?
Què segueix tenint valor i què ja no el té, d’allò que perseguiexes?
Quin canvi petit et permetria comprovar què necessites ara, sense cremar res?

Pots estar agraït i necessitar un canvi alhora. Pots estar orgullós d’haver arribat on ets i no tenir ni idea de què fer a continuació. Que alguna cosa hagi valgut la pena no significa que l’hagis de seguir volent per sempre. Cap de les dues coses no esborra l’altra.

Abans de buscar un altre màster o un altre ascens

I una última pregunta per endur-te: hi ha alguna cosa que volies molt i que ara sents que ja no importa tant? Si la resposta és sí, no l’escoltis com un fracàs. És informació. La feina de la teràpia davant el buit existencial no és convence’t que estàs bé ni empènyer-te a reinventar-te: és ajudar-te a escoltar què necessita la teva vida ara, i donar-hi un lloc sense menysprear el que ja ets.

Si aquest tema et toca de prop, es pot treballar. A Espai Emocions acompanyem processos individuals d’adults, a Barcelona i online. Pots demanar una primera visita o escriure’ns per WhatsApp. Sense presses: el buit també és un bon lloc per començar.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre el buit existencial

És un trastorn sentir-se buit quan tot va bé?

No. És una experiència humana freqüent, sobretot en transicions i aniversaris rodons. Es converteix en un problema clínic quan es cronifica, ve amb un ànim baix sostingut o limita el funcionament diari. Allà sí que convé consulta.

Tenir buit existencial vol dir que he fracassat?

No. La insatisfacció actual no invalida el que has construït. Els resultats parlen del moment present, no de tota una biografia. Sentir el buit és informació, no una sentència.

Cal canviar de vida radicalment?

Rarament és la primera opció. El canvi radical evita la pregunta; els passos petits la responen. Primer prendre consciència, després moure alguna cosa concreta i veure què passa.

La felicitat dels èxits sempre es difumina?

La recerca sobre adaptació hedònica mostra que l’eufòria dels grans fites baixa a la línia base amb el temps. No és un defecte: és com funciona el sistema. La clau és la direcció, no només els cims.

Serveix de res la teràpia si “ja ho tinc tot”?

Sí. Precisament perquè el malestar no depèn del que falta a fora. La teràpia ajuda a separar el que vols del que vas heretar, a posar nom als valors actuals i a dissenyar el pas següent.

Fonts

Brickman, P., Coates, D. & Janoff-Bulman, R. (1978). Lottery winners and accident victims: is happiness relative? Journal of Personality and Social Psychology, 36(8), 917-927. PMID 690806
Carstensen, L. L. (1999). Taking time seriously. A theory of socioemotional selectivity. American Psychologist, 54(3), 165-181. PMID 10199217
Maslow, A. H. (1964). Religions, Values, and Peak-Experiences. Ohio State University Press.
Planadecursach, E. (2026). Vacío existencial: lograste tus metas, ¿por qué no eres feliz? [Vídeo]. YouTube. https://youtu.be/EUkopQm64eo

Articles relacionats

Si vols saber més sobre qui sóc i quin és el meu model terapèutic, posem-nos en contacte i parlem-ne sense compromís.