L’avorriment: l’emoció que ningú no s’explica

Tenim l’agenda plena, el mòbil a mà i tota la memòria audiovisual del món a un toc de pantalla. I, tanmateix, hi ha tardes que res no engresca. No és tristesa: és una mena de sordesa davant del que tenim al davant. Diem “m’avorreixo” amb una barreja de vergonya i desafiament, com si l’avorriment fos una manca d’educació. Ningú no parla del seu avorriment amb el respecte amb què parla de la seva tristesa.

Una emoció que no ens pren seriosament ningú

Comencem per una distinció que ho canvia tot: l’avorriment no és un estat, és una emoció. Com la por, la ràbia o la vergonya, apareix per una raó, informa d’alguna cosa i demana una resposta. La por avisa d’una amenaça. La ràbia, d’una injustícia. L’avorriment, segons la definició de John Eastwood i el seu equip, és l’experiència de voler implicar-se en una activitat satisfactòria i no poder-hi. És a dir, no és que no hi hagi res a fer: és que res no enganxa.

Aquest matís té conseqüències. Si l’avorriment fos mandrícia, la solució seria la disciplina: una agenda més plena, més esforç. Però si és una emoció, la qüestió canvia: cal escoltar què diu, perquè les emocions que no s’escolten no desapareixen, sinó que s’intensifiquen o es deformen. A més, la cultura no ens ajuda. En un món que ven productivitat i entreteniment continu, admetre que t’avorreixes sona gairebé com confessar un defecte de fabricació.

El que diu la recerca sobre ment buida

Hi ha un experiment que ha esdevingut un petit clàssic perquè toca una fibra incòmoda. Timothy Wilson i el seu equip van demanar a centenars de participants que es quedessin sols en una habitació sense res: ni mòbil, ni paper, ni llibres. Només el seu pensament, entre sis i quinze minuts. La majoria no s’ho va passar bé. Però la part que sorprèn és una altra: quan van oferir la possibilitat d’administrar-se un xoc elèctric lleu, el 67% dels homes i el 25% de les dones es van aplicar el xoc que abans havien dit que pagarien per evitar.

Llegit amb calma, l’experiment no diu que siguem masoquistes. Diu que l’experiència d’estar sols amb la pròpia ment, sense estímuls que la organitzin, és tan incòmoda que molts prefereixen una sensació desagradable a cap sensació. Ara bé, el mateix estudi deixa una sortida elegant: qui gaudeix pensant, qui sap dirigir el pensament cap a llocs que l’omplen, no pateix aquest desert. La diferència no és el temps lliure: és la capacitat d’ocupar-lo amb alguna cosa que senti pròpia.

Un avís sobre el sentit, no sobre l’agenda

Anem al missatge de fons, que és el que m’interessa en aquest article. Wijnand van Tilburg i Eric Igou han estudiat l’avorriment durant anys, i les seves troballes apunten sempre en la mateixa direcció: quan ens avorrim, experimentem que el que estem fent és irrellevant. La ment avalua la situació, conclou que “això no em diu res del que sóc” i genera una emoció que ens empeny a fer-ne alguna cosa.

De fet, en un dels seus estudis, l’avorriment induït feia que la gent recordés amb nostàlgia moments passats: el mecanisme, segons els autors, és que l’avorriment activa la recerca de sentit, i la nostàlgia n’és una via ràpida, perquè renta el present amb la importància d’un passat que ja no es pot tocar. Per això, quan et xoca trobar-te pensant en aquells anys en què tot semblava més viu, no ets nostàlgic per moda: la teva ment està comparant el sentit d’aleshores amb el d’ara, i la comparació no surt bé.

El mateix equip també ha documentat conseqüències que val la pena conèixer. L’avorriment sostingut s’ha relacionat amb menjar per escapar de la consciència d’un jo avorrit, en un estudi de diari on els dies avorrids predeien més calories, greixos i carbohidrats. També amb decisions morals més dures: la gent avorrida proposava penes de presó més llargues i valorava més els propis grups, com si el retorn al sentit passés per marcar més la diferència entre nosaltres i els altres. L’emoció, doncs, no és trivial: quan no troba sentit, el busca on sigui, i a vegades el busca malament.

Com distingir l’avorriment dels seus veïns

A la consulta, el primer treball no és eliminar l’avorriment sinó situar-lo, perquè conviu amb estats semblants que demanen coses diferents. El cansament no físic, que ja he descrit en aquest article, apareix quan la teva energia va a coses que no et sostenen: demana revisar compromisos. L’avorriment, en canvi, apareix quan el que tens davant no t’implica: demana revisar sentit. I l’apatia vital, aquella distància sostinguda entre la teva vida i el que donaves per fet que t’importaria, és més profunda i més estable.

Per això, quan algú em diu “estic avorrit però tinc la sensació que no ho hauria d’estar”, la meva primera pregunta és sempre la mateixa: avorrit de què, exactament? De la feina, dels caps de setmana, de la parella, de la pròpia companyia? La resposta canvia el diagnòstic perquè canvia el lloc on el sentit s’ha esmunyit. En canvi, avorrir-se de tot i durant mesos ja no és avorriment: és una senyal d’apagament que mereix atenció professional, i aleshores convé no confondre’l amb un problema d’activitats.

El circuit que manté el bucle

Com totes les emocions, l’avorriment té un circuit. Primer, la situació: un dimecres qualsevol, una reunió eterna, un cap de setmana sense plans. Si a més aquest cap de setmana arriba diumenge a la tarda, l’avorriment sovint es barreja amb inquietud, aquella barreja que ja vaig descriure parlant de l’ansietat del diumenge a la tarda. Després, l’avaluació: “res del que tinc al davant no m’importa”. Amb l’emoció encesa, arriba la resposta, i aquí és on molts ens perdem, perquè la resposta més comuna no és buscar sentit: és escapar de la sensació. Scroll, sèries, menjar sense gana, compres petites, plans que no interessen però omplen.

El problema és que l’escapament funciona deu minuts. Però l’avorriment no s’havia generat per manca d’estímuls, de manera que cap estímul nou no resol la qüestió de fons. Aleshores torna, i cada retorn ens convenç una mica més que alguna cosa falla en nosaltres. Ara bé, el problema no som nosaltres: és la direcció de la resposta. Com deia al començament, l’avorriment no demana soroll, demana significat.

Què fer-ne, sense receptes màgiques

Primer, deixa de tractar l’avorriment com un enemic. És informació, i la informació val més escoltada que silenciada. Segon, quan apareixi, fes la pregunta honesta: què ha deixat d’importar-me? No “què puc fer per entretenir-me”, que és la pregunta del consumidor, sinó “què trobava a faltar aquí que ja no hi és”. Sovint la resposta apunta a una creativitat abandonada, a una relació que s’ha tornat logística, a una feina que ja només és renda, tema que tractava fa temps parlant de inèrcia professional.

Tercer, tolera una dosi de buit. La recerca de Wilson suggereix que el problema no és el silenci, sinó el desconeixement del propi paisatge interior. Quedar-se, de tant en tant, amb el pensament sense anestesiar-lo és una manera d’entrar-hi. Si això et sona difícil, comença petit: deu minuts caminant sense auriculars, amb l’única companyia del que apareixi. No és meditació ni productivitat: és recuperar l’accés a l’única pantalla que mai no s’apaga.

Finalment, si l’avorriment és crònic, extens i acompanyat d’apagament, no el resolguis amb més plans: posa’t en contacte amb algú que t’ajudi a mirar-lo. De vegades, el que anomenem avorriment és el primer idioma en què la depressió es presenta educadament, i convé distingir-ho aviat, tal com explicava a l’article sobre descansar o canviar de vida.

L’avorriment, ben escoltat, és una de les veus més honestes que tens. No et diu que faltes a tu mateix. Et diu que hi ha una distància entre la vida que vius i el que li donaria sentit. I aquesta distància, a diferència del que sembla, es pot mirar, mesurar i reduir. La pregunta del final no és doncs com entretenim aquesta sensació: és on la vols acompanyar.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre l’avorriment

Avorrir-se és signe de mandrícia?

No. La recerca el descriu com una emoció amb funció pròpia: apareix quan el que fem deixa de connectar amb el que ens importa. La mandrícia és una manca d’iniciativa; l’avorriment és un malestar amb missatge, per bé que sovint el confonem perquè tots dos es tradueixen en “no faig res”.

Per què m’avorreixo més quan tinc més temps lliure?

Perquè el temps lliure sense sentit exposa l’avorriment que l’agenda amagava. Quan l’estructura externa s’atura, queda a la vista la pregunta que la feina ajornava: què vull fer quan ningú no m’ho demana? Si la resposta és “no ho sé”, el buit fa més soroll.

Les pantalles fan que m’avorreixi més?

No creen l’avorriment, però el tapen i el deixen intacte. A més, l’estudi de Wilson suggereix que moltes persones troben incòmode quedar-se soles amb el seu pensament, i la pantalla és l’escapament més ràpid. El resultat és un buit que torna tan bon punt l’estímul s’apaga.

Preguntes freqüents: què fer i quan consultar

Quina diferència hi ha entre avorriment i depressió?

L’avorriment és circumscrit: avisa d’una situació concreta i es mou si el context canvia. L’apagament depressiu és extens i estable: res no engresca durant setmanes, amb alterations de son, energia o ganes. Si el teu “res no m’omple” ja no depèn del que fas, val la pena una avaluació professional.

Es pot treballar l’avorriment en teràpia?

Sí, i sovint és una porta d’entrada valuosa. A la consulta no tractem l’emoció com a enemic: la fem servir com a brúixola per identificar on s’ha perdut el sentit, quins valors van quedar en pausa i quin petit moviment els retorna a la vida real.

Com començo a “escoltar” l’avorriment si mai no m’ho he pres seriosament?

Comença per situar-lo: avorrit de què exactament? Després, suporta deu minuts de buit sense estímuls i escriu el que apareixi. No busquis respostes bones: busca precisió. Amb temps, la pregunta “què ha deixat d’importar-me?” comença a respondre’s sola.

Fonts

• Wilson, T. D. i col·legues (2014). Just think: The challenges of the disengaged mind. Science. PMID 24994650.
• Eastwood, J. D., Frischen, A., Fenske, M. J. i Smilek, D. (2012). The Unengaged Mind: Defining Boredom in Terms of Attention. Perspectives on Psychological Science. PMID 26168505.
• van Tilburg, W. A. P., Igou, E. R. i Sedikides, C. (2013). In search of meaningfulness: nostalgia as an antidote to boredom. Emotion. PMID 23163710.
• van Tilburg, W. A. P. i Igou, E. R. (2011). On boredom and social identity: a pragmatic meaning-regulation approach. Personality and Social Psychology Bulletin. PMID 21844095.
• Moynihan, A. B., van Tilburg, W. A. P. i col·legues (2015). Eaten up by boredom: consuming food to escape awareness of the bored self. Frontiers in Psychology. PMID 25883579.
• Farmer, R. i Sundberg, N. D. (1986). Boredom proneness: the development and correlates of a new scale. Journal of Personality Assessment. PMID 3723312.

Articles relacionats

• El cansament que no és físic
• Crisi vital o burnout: la pregunta que cal fer-se
• Entendre-ho tot i no sentir-te millor
• La primera visita al psicòleg: què passa de veritat