El desig no és un termòmetre: quan vosaltres dos no voleu al mateix moment

Hi ha parelles que fa mesos que no parlen de sexe. No perquè no hi pensin; al contrari, hi pensen molt. Però cada cop que el tema s’acosta, apareix una mena de corrent d’aire fred: una petita retirada, una broma que desvia, un canvi de conversa. I aleshores, a la nit, quan l’altre ja dorm, un dels dos fa el càlcul de sempre: quant de temps fa d’això.

Aquest càlcul silenciós és un dels més solitaris que existeixen. Perquè la pregunta que hi ha dins no és exactament sobre sexe. És una pregunta sobre si encara es desitgen, sobre si alguna cosa s’ha trencat, sobre qui falla. I aquest article el vol desactivar d’arrel. La diferència de desig entre dos membres d’una parella no és un accident ni una avaria: és l’estat natural de dues persones diferents que conviuen. El problema, en canvi, no és la diferència. És el que la parella fa amb ella.

Dues maneres d’entendre el desig (i una que fa mal)

La majoria de gent creix amb una idea molt simple del desig: és una espècie de dipòsit que es buida i es torna a omplir tot sol, com la gana. O el tens o no el tenses. I si no el tens, alguna cosa no rutlla. Aquest model funciona prou bé durant l’enamorament, quan el desig sembla un fenomen meteorològic que no depèn de tu. El problema arriba després, quan la vida es normalitza i el dipòsit, per fi, es mostra tal com és: un sistema molt més sensible a tot el que passa a la teva vida.

La psicòloga i metgessa Rosemary Basson, en canvi, va proposar fa més de vint anys un model diferent. En el seu model circular, el desig sovint no és el punt de partida: és una estació intermèdia. Primer hi ha la disponibilitat, la decisió d’acostar-se; després l’excitació amb el contacte; i el desig, en moltes persones, neix d’aquell procés en marxa, no abans. És a dir: no et desitja per això; et desitja perquè t’has acostat, perquè hi ha confiança, perquè el cos ha pogut començar.

Aquesta distinció és molt més que teòrica. Si creus que el desig s’encén sol, la seva absència és un diagnòstic. En canvi, si entens que el desig s’activa, la seva absència és una informació: sobre el cansament, el ressentiment acumulat, la manca de temps propi, les condicions del vincle. La parella deixa de preguntar-se «què ens passa?» i comença a preguntar-se «què necessitem?». La diferència entre aquestes dues preguntes és, moltes vegades, la diferència entre el conflicte i la conversa.

La diferència és la norma, no l’excepció

Posar números ajuda, perquè el silenci fa créixer la sospita. Un estudi amb 346 homes en parella, publicat al Journal of Sex & Marital Therapy, va trobar que només un terç dels heterosexuals no percebia cap diferència de desig. La resta sí que la percebia. Ara bé, fixa’t en el matís que importa: gairebé la meitat la vivia sense cap problema, i només una cinquena part la considerava problemàtica. La mateixa diferència, doncs, pot ser una característica o un conflicte. I el que decideix entre una cosa i l’altra, normalment, no és la mida de la diferència.

La investigadora Debby Herbenick i el seu equip ho van dir amb una imatge esplèndida: la diferència de desig és una característica de les relacions llargues, no un error de programació. Moltes dones en relacions llargues han après a modular el seu desig — no a forçar-lo, sinó a crear-li les condicions — i aquesta feina, de fet, forma part de la vida sexual adulta. Un altre estudi, amb diaris de parelles durant trenta dies, va observar que el desig fluctua amb ritmes regulars. A més, les fluctuacions dels dos membres solen anar prou sincronitzades. És a dir: la diferència d’avui no és la diferència de sempre.

Un detall final desarma el pensament de culpabilitat. En aquells diaris, qualsevol dels dos membres tenia la mateixa probabilitat de ser, aquell dia, el qui tenia menys desig. La persona «de baix desig», per tant, no és una identitat fixa; és un lloc pel qual tots dos passen i que a més es mou. Quan una parella arriba a consulta parlant de «el que té poc desig» i «el que en té molt», la feina primera és treure aquestes etiquetes del mig. A sota hi ha dos organismes amb històries i ritmes diferents.

Com una diferència es converteix en un problema

Cap parella no es trenca per tenir desigs diferents. Es va fent malbé, en canvi, per com els viu. I el patró més comú té una lògica implacable que convé veure sencera. Comença amb el silenci de qui té més desig: calla per no pressionar, però el seu silenci es llegeix com a distància. Continua, després, amb la justificació de qui en té menys: explica el cansament, l’agenda, els motius. A dins, però, comença a sospitar d’ell mateix. El tema s’embolcalla. Es parla de tot menys d’això, o es parla amb retrets que no diuen el nom real del problema.

Després arriba la comptabilitat. Dies des de l’última vegada, gestos llegits al detall, dates recordades. La sexualitat es converteix, així, en una prova permanent, i la prova cansa els dos: qui ha de demostrar desig se’l sent artificial; qui ha de respondre-hi se’l sent examinat. Finalment, el distanciament es fa mutu. Es perd el contacte físic espontani — les abraçades, els fregadissos — perquè qualsevol acostament podria interpretar-se com una obertura. I aleshores la parella té dos problemes en comptes d’un: la diferència original i la vida afectiva que s’ha anat retirant del mig.

Fixa’t que aquesta espiral s’alimenta d’una idea falsa: que el sexe és el termòmetre de l’amor. Si és alt, tot va bé; si és baix, alguna cosa falla. Però l’experiència clínica diu el contrari. Hi ha parelles amb molta freqüència i molt poca trobada, i també parelles amb poca freqüència i molta vida de vincle. La qualitat del vincle, doncs, no es llegeix en el calendari. Ara bé, quan el calendari es converteix en l’únic llenguatge permès, tot el que no hi apareix queda sense veu.

La pressió no engendra desig: l’ofega

Hi ha una llei tan segura com poc coneguda: el desig no suporta l’obligació. Aquesta és, de fet, una de les paradoxes que Esther Perel descriu sobre la vida eròtica de les parelles. L’amor vol proximitat, coneixement, fusió; el desig, en canvi, necessita una mica de distància, de misteri, de sorpresa. Per això les parelles que fusionen el seu espai íntegre — els mateixos horaris, les mateixes preocupacions, cap vida pròpia — sovint veuen com l’eros s’apaga sense que ningú hagi fet res dolent. El foc necessita aire, diu Perel. I la parella que ho comparteix tot, al final, no en deixa.

La pressió funciona igual, però en negatiu. Quan una trobada sexual esdevé una obligació que cal complir per tranquil·litzar l’altre, el qui la compleix aprèn a tancar-se. I el qui l’exigeix, encara que ho faci amb suavitat, aprèn a no creure en els sí. Així neix la desconfiança més difícil de tractar en aquestes parelles: no la del desig, sinó la de l’autenticitat. «Ho fa per mi», pensa l’un. «Si no ho fes, s’enduria un disgust», pensa l’altre. De fet, els dos tenen una mica de raó. I per això mateix, cap dels dos no pot sortir-ne sol.

La sortida comença per retirar la prova del mig. Això vol dir, en la pràctica, treure l’obligació de l’equació. Es tracta de crear espais de contacte que no obliguen a res, redefinir què compta com a trobada, donar permís explícit per dir no sense que el no arrossegui una factura. Les parelles que se’n surten no aconsegueixen que el desig coincideixi sempre. Consegueixen, en canvi, que la diferència deixi de fer por. I quan deixa de fer por, moltes vegades el desig torna a poder aparèixer, perquè ha deixat d’estar vigilat.

Què necessita el desig per tornar

Si el desig no és un dipòsit sinó un sistema, la pregunta útil canvia: no és «com recuperem la freqüència?», sinó «quines condicions necessita aquesta parella concreta?». I la resposta, tot i que varia molt, sol tenir quatre ingredients recurrents. El primer és el descans: és molt difícil que aparegui alguna cosa lúdica en un cos exhaust. El segon, a més, és el temps propi: paradoxalment, el desig de parella necessita que cadascú tingui una vida que no es resolgui del tot en l’altre. La gent interessant interessa; i ningú no és interessant si no té món propi.

El tercer ingredient és una conversa que no sigui una negociació. Quan aquestes parelles parlen de sexe, normalment ho fan en termes transaccionals: qui vol què, quantes vegades, qui cedeix. La feina, en canvi, és més aviat narrativa: explicar-se què significa el contacte per a cadascú, què s’ha perdut, què es recorda amb tendresa. I el quart és la reparació del resentiment, perquè no hi ha desig que floreixi sobre una ferida oberta. Si el llit guarda comptes pendents, cap tècnica no els arregla.

Aquesta llista té una lògica amagada: cap dels ingredients és sexual. I no és cap distracció, sinó tot el contrari. En la vida adulta, el desig deixa de ser un assumpte dels genitals i passa a ser un assumpte de la qualitat de vida del vincle. Per això, quan una parella em diu que ha vingut «pel tema del sexe», normalment el que està demanant és una manera millor de parlar-se. La sexualitat és el territori on s’hi veu, però el mapa, en realitat, és tota la relació.

Una proposta per començar

Si et reconeixes en aquest article, prova una sola cosa aquesta setmana: treure la comptabilitat del mig. Ni dates, ni freqüències, ni lectures de gestos. Al seu lloc, doncs, una conversa de deu minuts, sense llit a la vora i sense telèfon, amb una pregunta cadascú: «què necessites que jo no et dono ara mateix?». No és una pregunta sobre sexe. És, més aviat, una pregunta sobre condicions. I les condicions, a diferència del desig, sí que es poden pactar.

Et pot semblar poc. Però fixa’t què mou: converteix els dos membres en aliats d’un mateix problema compartit, en comptes de contrincants d’una prova que ningú no pot aprovar. I aquest canvi de posició és, moltes vegades, el primer que es perd quan la diferència de desig s’instal·la. La parella no necessita sincronitzar els seus termòmetres. Necessita recordar que estan al mateix costat de la taula.

Si aquest tema fa temps que pesa a la vostra relació i no trobeu com treure’l sense que faci mal, una consulta de parella pot ajudar a obrir-lo amb seguretat. Si vols saber més sobre com és una primera visita, tens aquí l’explicació pas a pas.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre la diferència de desig

És normal que tinguem desigs diferents?

Sí, i és el més freqüent. Els estudis mostren que només un terç de les persones en parella no perceben cap diferència. A més, el desig de cada persona fluctua: avui és l’un, demà pot ser l’altre.

Qui té raó, el qui en té més o el qui en té menys?

Cap dels dos. No és una qüestió de raó sinó de ritmes diferents. Buscar un culpable converteix una diferència en un conflicte, i a més amaga la pregunta útil: què necessita cadascú.

La falta de desig vol dir que ja no ens estimem?

No necessàriament. El desig depèn del context: cansament, estrès, distància, ressentiment. Hi ha parelles molt estimoses amb poc desig, i la inversa també. No és un termòmetre de l’amor.

Convé pactar una freqüència mínima?

Alguns professionals ho proposen, però com a punt de partida d’una conversa, mai com a norma que s’ha de complir. Qualsevol pacte que generi obligació acaba alimentant el mateix problema.

Quan cal anar a teràpia de parella?

Quan el tema no es pot obrir sense baralla, quan hi ha ressentiment acumulat, o quan un dels dos sospita que «darrere hi ha alguna cosa més». Millor abans que quan el silenci ja és l’única llengua comuna.

El desig es pot «recuperar» amb els anys?

Es pot tornar a activar, que no és el mateix. No consistirà a tornar a l’enamorament, sinó a crear condicions: descans, temps propi, conversa i reparació. El desig madur és més discret, però també pot ser més lliure.

Fonts

• Basson, R. (2001). Using a different model for female sexual response to address women’s problematic low sexual desire. Journal of Sex & Marital Therapy, 27(5), 395–403. PMID 11554199.
• Herbenick, D., Mullinax, M. i Mark, K. (2014). Sexual desire discrepancy as a feature, not a bug, of long-term relationships. Journal of Sexual Medicine, 11(9), 2196–2206. PMID 25052706.
• Pereira, T. J., Machado, P. P. P. i Peixoto, M. M. (2019). Sexual and relationship satisfaction: the role of perceived (non)problematic sexual desire discrepancy. Journal of Sex & Marital Therapy, 45(2), 103–113. PMID 30628560.
• Vowels, M. J., Mark, K. P., Vowels, L. M. i Wood, N. D. (2018). Using spectral and cross-spectral analysis to identify patterns and synchrony in couples’ sexual desire. PLOS ONE, 13(10), e0205330. doi: 10.1371/journal.pone.0205330.
• Willoughby, B. J., Farero, A. M. i Busby, D. M. (2014). Exploring the effects of sexual desire discrepancy among married couples. Archives of Sexual Behavior, 43(3), 551–562. PMID 24045904.
• Perel, E. (2006). Mating in Captivity: Unlocking Erotic Intelligence. Nova York: Harper Collins.

Articles relacionats

• Rutina de parella: quan la calma és silenci
• La por al compromís: quan estimar fa por
• El ressentiment a la parella: el que no es diu es va guardant
• Necessitar o estimar: la diferència que canvia tot el que vius en parella

Treballo amb adults a Barcelona i en línia. Si la diferència de desig s’ha convertit en distància o en silenci, pots escriure’m per WhatsApp o a través de Espai Emocions. La primera visita serveix per veure on sou i què us sosté.