• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
  • Skip to footer

630 64 32 43

info@planadecursach.com

Planadecursach Psicologia

Planadecursach Psicologia

Psicoteràpia i assessorament psicològic

  • Sobre mi
    • Sóc l’Esteve,
    • Psicologia Humanista
  • Teràpia
    • Individual
    • Parelles
    • Preguntes freqüents
  • Consulta
    • Barcelona
    • Ripoll
  • Blog

Autocrítica: la veu que et parla pitjor que ningú

Estàs aquí:Inici / Autoconeixement, coherencia interna i maduracio personal / Autocrítica: la veu que et parla pitjor que ningú

novembre 13, 2026 by Esteve Planadecursach

Quantes vegades al dia et dius alguna cosa que no gosaries dir-li a ningú? Fes comptes un moment, de debò. «Què hi fas, aquí tu», «sempre ho espatlles», «qualsevol hauria fet la meitat que fas tu». De fet, frases així no venen de fora: te les dius tu, amb la teva veu, sovint abans d’esmorzar. Aquesta conversa silenciosa és l’autocrítica, i quan a la consulta l’escrivim en un paper i la llegim en veu alta, fa més vergonya que qualsevol insult d’un desconegut.

Avui vull mirar de prop aquesta veu crítica interna que molts adults arrosseguen anys sense posar-li nom. Per això ho escric des de la meva feina com a psicòleg humanista a Barcelona, amb una idea honesta per avançat: la veu no s’extingeix amb un truc. Ara bé, es renegocia. I la renegociació et canvia el dia a dia.

Resum de l’article. Objectiu: entendre l’autocrítica de dalt a baix (què és, d’on surt, com canviar-ne el to), amb la mateixa lògica que fem servir a la consulta. Insight clau: la veu crítica no és la teva personalitat. És un cor de veus prestats, de la família a la cultura del rendiment, que has après a repetir com a pròpies; per això mateix es pot canviar. Punts clau: avaluar-te i atacar-te són dos gestos diferents que comparteixen nom; el cervell processa l’atac intern com una amenaça real (Longe et al., 2010); i parlar-te amb to d’aliat no és perdonar-t’ho tot, perquè l’aliat també demana comptes.

Què és l’autocrítica i què no és

L’autocrítica és la veu interna que et jutja, et corregeix i et renya quan alguna cosa surt torta. Funciona com un fiscal de guàrdia: recull proves del teu dia i les presenta amb la pitjor llum; després, demana pena. I quan el fiscal deixa de distingir entre l’error i la persona que l’ha comès, l’avaluació esdevé atac.

A tots ens va bé tenir un revisor intern: és el que et permet aprendre d’una reunió mal portada o d’una conversa que no va sortir com volies. Ara bé, la diferència està en el veredicte. «Aquesta presentació tenia tres forats, els corregeixo» és informació. «No valc per a això» és una sentència sobre qui ets, i les sentències no ensenyen res. Per tant, el problema de l’autocrítica no és que sigui exigent: és que confon la teva conducta amb la teva identitat, sense dret a apel·lació.

Ara, para’t un moment i escolta’t: de les dues frases d’abans, quina és la que t’has dit aquesta setmana?

D’on surt la veu crítica

En realitat, la veu crítica no neix amb tu. És una construcció relacional: una barreja de frases escoltades a la família, a l’escola i a la feina que, amb els anys, has après a repetir-te tu mateix. Ningú no neix parlant-se amb menyspreu; algú l’hi ensenya, i després tu la continues en solitari.

Per exemple, quan a la consulta fem la genealogia d’una frase, el mapa sol sortir així: al centre, la teva veu, la que vols recuperar. Al voltant, les veus que t’han parlat tota la vida: el pare que confonia exigir amb educar, el mestre que confonia pressa amb talent, el primer cap que només sabia dir què faltava. I més enfora, la cultura del rendiment, que avalua persones per resultats i no pregunta com estan. Per això l’autocrítica adulta sona tan familiar: fa dècades que la practiques.

Anells concèntrics sobre l'origen de la veu crítica: la teva veu al centre, envoltada per les veus de la família, l'escola, la feina i la cultura del rendiment

A sobre, la cultura de la millora constant li tira llenya al foc. Quan millorar-se deixa de ser una opció i es converteix en una exigència, l’error ja no es viu com un aprenentatge: es viu com un fracàs d’identitat. Ja en vam parlar en l’article sobre quan la millora personal es converteix en exigència. I si, a més, creus que els altres esperen perfecció de tu, entra en joc el perfeccionisme socialment prescrit, que manté la veu encesa encara que ningú no et digui res.

Prova una cosa ara mateix: agafa la frase crítica que més t’has dit aquesta setmana i pregunta’t si la reconeixes de ningú. Molts pacients responen sense dubtar: la meva mare, el meu cap del primer treball.

Què et fa, al cos i al cap

L’autocrítica constant és, per al teu sistema nerviós, una amenaça que no s’apaga mai. Sobretot perquè no depèn del que passi fora: tu portes el fiscal a tot arreu, també als llocs on ningú no et jutja.

I això no és una metàfora. Un estudi d’imatge cerebral de Longe i el seu equip (2010) va comparar què passa al cervell quan et critiques i quan et tranquil·litzes: mentre t’ataques, s’activen xarxes de processament d’amenaça i d’error; quan et respones amb to amable, entren les regions vinculades a la seguretat i la cura. Per tant, el teu cervell tracta el veredicte intern més o menys com tractaria un atac extern. En conseqüència, el cos hi entra en defensa: tensió, alerta, un son que arriba tard.

Els efectes es veuen al dia a dia, perquè la veu fa alguna cosa més que fer-te mal: t’organitza l’agenda. Porta a posposar el que importa per por al veredicte, i a ajornar projectes fins que «estiguis a l’altura». Porta també a rumiar de nit i a una vergonya que no vol ser vista, perquè et convenç que el que falles és secret de sumari. En molts casos, la veu crítica tria els teus plans del dia següent.

Llista de senyals que la veu crítica governa el dia a dia: veredictes globals, insults suaus, ruminació nocturna, posposar i perfeccionisme amagat

Ara bé, repassa la llista i sigues honest: quants d’aquests senyals marcaries avui?

Fiscal o aliat: el gir que ho canvia tot

Per això, la teràpia compassiva de Paul Gilbert va néixer per a persones amb molta vergonya i molta autocrítica. En un estudi pilot amb un grup terapèutic, Gilbert i Procter (2006) van ensenyar els participants a respondre’s amb el to amb què respondrien una persona estimada. Molts ho van descriure així: per primera vegada, tenien dins una veu que no els castigués.

És a dir, no es tracta de pensar en positiu ni de repetir frases dolces al mirall: és aprendre a parlar-te com parlaries a qui vols bé. Molta gent recela aquí, i amb raó: si em parlo bé, no em tornaré un perdonavides? Doncs mira què fa cada veu. El fiscal pregunta «qui ets?» i demana pena. L’aliat pregunta «què ha passat?» i demana un pla.

La informació és la mateixa: has espatllat això. Ara bé, un to et deixa clavat i l’altre et deixa moure’t. De fet, l’aliat és més exigent que el fiscal, perquè no accepta que et quedis a la rasa: vol que tornis a provar, amb menys por i més dades.

Comparació entre la veu del fiscal i la veu de l'aliat: quan surt, què diu i què aconsegueix cadascuna

Com treballo l’autocrítica a la consulta

A la consulta, normalment, no fem cap tesi sobre la teva infància. Treballem amb frases concretes, i la primera feina és la genealogia: escriure la frase crítica literal, sense suavitzar, i preguntar-se qui la deia així fa vint o trenta anys. La resposta acostuma a ser immediata: «la meva mare», «el meu cap del primer treball». Aquesta frase no era teva: l’havies llogada durant anys i n’havies oblidat el contracte.

Després, la segona feina és contestar-la. Segons el model de Kristin Neff (2003), l’autocompassió té tres components ben concrets: tractar-te amb l’amabilitat amb què tractaries un amic que ha fallat; recordar que equivocar-se és humà i no una excepció monstruosa; i mirar el que sents sense negar-lo ni enfangar-t’hi. En sessió ho fem en veu alta i en segona persona, perquè el to s’escolti tant com les paraules. És feina repetitiva, t’ho aviso. També és la feina que més canvia el to de fons de la gent.

«Però si deixo de renyar-me, no em tornaré gandul?». Me la fa gairebé tothom qui comença aquesta feina, i la contesto amb el que veig: qui més es renya, més s’ajorna; qui es parla amb fermesa amable, més executa. Si renyar-te funcionés, ja series impecable, oi? Doncs no: el càstig no és un bon entrenador. Ho sembla, però ocupa el lloc del pla.

Quan l’autocrítica amaga alguna cosa més

L’autocrítica és, moltes vegades, la punta d’un iceberg. Una metaanàlisi de MacBeth i Gumley (2012) que va revisar vint estudis va trobar una associació forta i inversa entre autocompassió i psicopatologia: com menys cura et dispensa la teva veu, més pes tenen els símptomes d’ansietat i de depressió. La relació és prou sòlida perquè valgui la pena prendre’s seriosament el to amb què et parles.

Ara bé, hi ha un moment en què convé demanar ajuda professional. Si la veu conviu setmanes amb un ànim baix, amb insomni o amb ganes d’aïllar-te, ja no és un detall de caràcter: és un símptoma que demana atenció. I moltes persones triguen a consultar perquè no volen ser una càrrega per a ningú. Fixa-t’hi: és la mateixa veu parlant per tu, decidint qui mereix ocupar el temps dels altres.

Una prova per avui

Doncs avui al vespre, prova una sola cosa: escriu la frase crítica que t’has dit avui, literal, sense adorns. Al costat, contesta una pregunta: la reconeixes de ningú de la teva vida? Ja està. No cal resoldre res aquesta nit. Nomenar la veu és el primer gest de propietat sobre el teu diàleg intern, i aquesta propietat no es recupera d’un dia per l’altre: es recupera en setmanes de pràctica, una frase cada vegada.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre l’autocrítica

Serveix per a alguna cosa, l’autocrítica?

Normalment, la versió avaluadora sí: revisar què ha fallat i corregir-ho és informació útil per al dia següent. La versió atacant, en canvi, afegeix càstig a l’error i en entorpeix l’aprenentatge.

Com sé si la meva veu és exigent o atacant?

Fixa’t en el que fa després de l’error. L’exigència pregunta «què ha passat i com ho corregeixo». L’atac sentencia «qui sóc». La primera et deixa moure’t; la segona et deixa clavat.

Parlar-me bé és donar-me permís per a tot?

No. L’aliat també demana comptes i posa límits. La diferència és el to i l’objectiu: corregir-te sense destruir-te, perquè el canvi sigui possible i sostingut.

Preguntes freqüents: canviar la veu i quan consultar

Quant triga a canviar aquesta veu?

Sincerament, no és un interruptor. La frase crítica porta dècades de recorregut i calen setmanes de pràctica constant per canviar-ne el to. Ara bé, el que sí arriba ràpid és adonar-te’n quan parla.

Necessito teràpia per canviar-la?

Pots començar sol: posar nom a la frase, contestar-te en segona persona, escriure. Ara bé, si la veu conviu amb ànim baix, insomni o bloqueig, un psicòleg t’estalvia temps i giraverts.

Fonts

  • Longe, O., Maratos, F. A., Gilbert, P., Evans, G., Salehoun, P. i Irons, C. (2010). «Having a word with yourself: neural correlates of self-criticism and self-reassurance». NeuroImage, 49(1), 304-314. PMID 19770047.
  • Gilbert, P. i Procter, S. (2006). «Compassionate mind training for people with high shame and self-criticism: overview and pilot study of a group therapy approach». Clinical Psychology and Psychotherapy, 13(6), 353-379. DOI 10.1002/cpp.507.
  • Neff, K. D. (2003). «Self-compassion: an alternative conceptualization of a healthy attitude toward oneself». Self and Identity, 2(2), 85-101. DOI 10.1080/15298860309032.
  • MacBeth, A. i Gumley, A. (2012). «Exploring compassion: a meta-analysis of the association between self-compassion and psychopathology». Clinical Psychology Review, 32(6), 545-552. PMID 22796446.

Articles relacionats

  • Quan la millora personal es converteix en exigència.
  • El ressentiment: la presó on tu poses la reixa.
  • Viure en automàtic: quan la vida passa sense tu.
  • Despertar-se amb ansietat.

Si en llegir això has reconegut la teva veu més del que t’esperaves, es pot mirar amb calma. Pots escriure’m per WhatsApp o visitar Espai Emocions (centre de psicologia d’adults i parelles a Barcelona, també en línia). La veu crítica no és una sentència: és un to après. I el que s’ha après, es pot desaprendre.

Category iconAutoconeixement, coherencia interna i maduracio personal

Llest per començar a treballar?

Si vols fer-me alguna proposta professional o començar teràpia, escriu-me sense compromís.

Contacta per WhatsApp

Footer

Esteve Planadecursach

Psicoteràpia. Màster en teràpia de parella i sexologia clínica. Especialista en drogodependències.

630 64 32 43

info@planadecursach.com

Mapa web

  • Portada
  • Blog

Copyright © 2026 Planadecursach Psicologia Return to top

Envia WhatsApp