Hi ha coses que fas i que, mentre les fas, ja saps que hauries d’aturar-te. Però no t’atures. No perquè no vulguis. No perquè no ho vegis. Sinó perquè alguna cosa dins teu segueix endavant de totes formes, com si la decisió ja estigués presa abans que tu arribessis.
Pot ser menjar quan no tens gana. Mirar el mòbil una vegada i deu més. Tornar a revisar aquell missatge que ja has llegit tres cops. Comprar alguna cosa que no necessites. Treballar quan hauries d’estar descansant. Netejar fins a quedar-te sense energia. Beure una copa més quan ja sabies que no en voldries.
No sempre es tracta de substàncies. No sempre hi ha una addicció en sentit clínic clàssic. Però sí que hi ha un patró: fer una cosa que et costa no fer, fins i tot quan et fa mal o no té gaire sentit en aquell moment.
El problema no és la manca de voluntat
Quan algú explica que no pot parar de fer quelcom que sap que l’afecta, sovint la primera resposta —la seva pròpia o la de l’entorn— és interpretar-ho com un problema de voluntat. “Podries parar si realment volguessis.” “Només és una qüestió de força de voluntat.”
Aquesta lectura és comprensible. Però és inexacta.
Les conductes compulsives no es mantenen perquè la persona sigui feble o li falti determinació. Es mantenen perquè compleixen una funció. Perquè regulen alguna cosa. Perquè, en el moment en què apareixen, fan una feina que el sistema nerviós necessita fer urgentment.
I combatre una conducta sense entendre quina feina fa és, en molts casos, un esforç que es perd. Perquè si no es resol la necessitat de fons, la conducta torna. Amb el mateix nom o amb un altre.
Fer per no sentir
Darrere de moltes conductes compulsives hi ha el mateix mecanisme: evitar una experiència interna que resulta insuportable, o massa intensa, o massa difusa per poder-la gestionar.
Aquella ansietat que no té nom concret. Aquell buit que apareix els diumenges a la tarda. Aquella sensació de no saber molt bé on ets ni cap on vas. Aquella tensió que s’acumula durant el dia i que a la nit necessita anar a algun lloc.
En lloc de quedar-se amb l’experiència —que pot ser dolorosa, incòmoda o simplement molt poc agradable— el sistema troba una sortida ràpida. Alguna cosa que talli el malestar, que doni una sensació momentània de control, de calma, d’emplenament, de plaer, o simplement que distragui prou per a no haver de notar el que hi ha a sota.
Això no és un defecte de caràcter. És el resultat d’un sistema nerviós que fa el que sap fer: buscar alleujament quan el malestar és massa alt.
La il·lusió del control
Paradoxalment, moltes conductes compulsives apareixen amb la sensació d’estar en control. De decidir. De fer alguna cosa.
Quan el mòn intern es fa massa caòtic, massa incert, massa difícil de sostenir, l’acció —qualsevol acció— pot sentir-se com una manera de recuperar terra ferma. “Almenys estic fent quelcom.” “Almenys controlo això.”
Però la sensació de control és temporal. I cada cop que la conducta s’activa per regular el malestar, el circuit s’enforteix. El sistema aprèn que davant d’aquella sensació interna, la resposta és aquella conducta. I el marge per a tolerar el malestar sense fugir-ne es fa una mica més estret.
Amb el temps, el que semblava un recurs es converteix en una necessitat. I el que semblava control revela la seva altra cara: la dependència.
Quan es converteix en un problema
No tota conducta repetida és una addicció. No tot hàbit que reconforta és una compulsió problemàtica. Hi ha una diferència important entre fer servir un recurs —menjar alguna cosa que t’agrada, veure una sèrie per desconnectar, sortir a córrer quan estàs tens— i necessitar-lo per funcionar.
Algunes preguntes que poden ajudar a situar-se:
- Puc decidir no fer-ho quan vull, o la necessitat és tan intensa que la decisió queda desbordada?
- Quan intento aturar-me, hi ha una ansietat o un malestar que es fa insuportable?
- Continuo fent-ho tot i que em genera conseqüències que no vull —emocionals, físiques, relacionals, econòmiques?
- L’espai que ocupa en la meva vida és desproporcionat respecte a la satisfacció real que m’aporta?
- En el fons, em sento més atrapat que lliure?
No és un diagnòstic. Però sí una manera de mirar amb honestitat el que passa.
El que queda a sota
A consulta, quan s’obre l’espai per explorar el que hi ha darrere d’una conducta compulsiva, sovint apareix alguna cosa que la persona no s’havia aturat a mirar. O que havia mirat però no havia pogut sostenir.
Pot ser una sensació crònica de buit que no sap d’on ve. Pot ser una ansietat de fons que acompanya des de fa anys. Pot ser una dificultat profunda per estar amb un mateix quan no hi ha estímul. Pot ser una tristesa que no ha tingut espai per expressar-se. Pot ser una angoixa relacional, una soledat que no s’ha acabat de nomenar, una situació vital que genera una tensió interna constant.
La conducta compulsiva no crea el problema. El cobreix. I per això, treballar-la de manera efectiva no és només qüestió d’eliminar la conducta: és qüestió d’entendre el que hi ha a sota i construir una manera diferent de relacionar-s’hi.
Una relació diferent amb el malestar
Una de les coses que fa la psicoteràpia en aquests contextos és, entre d’altres, ampliar la finestra de tolerància. Aprendre a estar amb una experiència interna incòmoda sense necessitar fugir-ne de manera immediata. Construir recursos interns que permetin regular sense dependre d’una conducta externa.
Això no és senzill. I no passa de cop.
Però quan una persona comença a poder estar amb el seu propi malestar —no a eliminar-lo, no a controlar-lo, sinó a sostenir-lo d’una manera diferent— alguna cosa canvia. La conducta deixa de ser l’única sortida disponible. I apareix, a poc a poc, una mica més de llibertat real.
No la llibertat de no sentir. La llibertat de sentir sense que allò que se sent tingui necessàriament que dictar el que fas.