«M’estimo els meus fills però no em reconeixo»
Ho diuen a la consulta, i sempre costa dir-ho en veu alta. Com si estimar els fills i perdre’t a tu mateix fossin incompatibles. Com si reconèixer el segon negués el primer.
Però no és així. Pots estimar els teus fills profundament i alhora sentir que ja no saps qui ets. Podes ser un bon pare o una bona mare i alhora viure un dol per la persona que eres abans. Aquestes dues coses conviuen, i conviure no vol dir que no faci mal.
La frase més honesta que sento a la consulta és aquesta: «M’estimo els meus fills, però no em reconeixo». No és una queixa. No és una acusació. És la confessió d’algú que està enmig d’un canvi que ningú li va explicar que seria tan gran.
La crisi que no és postpart: més enllà de la depressió perinatal
Quan una mare o un pare expressa malestar, el primer que el sistema sanitari busca és depressió perinatal. I és correcte buscar-la: la depressió perinatal és real, freqüent, i requereix atenció.
Però no tot malestar parental és depressió. I tractar-ho com si ho fos pot ser un error.
La depressió perinatal té criteris clínics: estat d’ànim baix persistent, anedonia (incapacitat de gaudir), alteracions de son i gana, ideació negativa. És un quadre que afecta la capacitat funcional i que sovint requereix tractament específic, de vegades farmacològic.
La crisi d’identitat parental és diferent. No és un quadre depressiu. És una reorganització vital. És el xoc entre la identitat que tenies i la que la criança et demana. I aquest xoc no sempre encaixa en una categoria diagnòstica.
Una persona pot estar funcionant bé É» treballant, cuidant, mantenint la façana É» i per dins estar enmig d’un terratrèmol silenciós. No està deprimida en sentit clínic, però està perduda. I la resposta «no tens depressió, estàs bé» no li serveix, perquè «no tenir depressió» no és un mapa per navegar la crisi.
Criar com a espill: el fill et mostra el que no vas rebre
Hi ha un aspecte de la criança que poques vegades es nomena: criar és un espill.
Quan tens un fill, no només estàs criant a aquesta criatura. Estàs tornant a ser criat, perquè el fill activa les teves pròpies experiències de ser cuidat (o de no ser-ho). Quan veus com el teu fill reacciona a la frustracció, et veus a tu. Quan li oferir consuel, descobreixes com et van oferir (o no) consol a tu. Quan li poses límits, et preguntes quins límits et van posar.
I aquí és on criar esdevé complex. Perquè si la teva pròpia infància va ser deficient en algun aspecte É» no necessàriament per maltractament, pot ser per desatenció emocional, per absència, per un estil de cura fred o incoherent É» criar et porta a contactar amb aquesta ferida. I ho fa sense permís, sense avisar, sense preparar-te.
Mares i pares que arriben a la consulta sovint parlen d’això: «Mai havia pensat en la meva infantesa fins que vaig tenir fills». No perquè no hi hagués res. Perquè el fill activa la memòria.
I aquest contacte pot ser una oportunitat É» de revisar, de comprendre, de fer diferent É» o pot ser una càrrega si no tens espai per processar-ho. Criar et convida a sanar el que vas rebre, però també et confronta amb el que no pots canviar del que ja va passar.
La pèrdua de la identitat professional/social i el dol de «qui era»
Abans de tenir fills, tenies una identitat. Potser estava en construcció, però era teva. Tenies la teva feina, els teus ritmes, els teus projectes, els teus silencis. Tenies un cos que era teu, un temps que era teu, un espai mental que era teu.
Després de tenir fills, gran part d’això es reorganitza. I reorganitzar no vol dir perdre, però al principi ho sembla. El temps es fragmenta. El cos canvia. La feina passa a segon terme, o es barreja amb la cura. Els projectes personals es congelen.
El que poques vegades es diu és que aquest procés és un dol. No un dol per una mort, però sí per una pèrdua: la pèrdua de qui eres, de la llibertat que tenies, del cos que tenies, del temps que era teu.
I el dol, per ser processat, ha de ser reconegut. Però la cultura dominant diu: «Però has tingut la sort de tenir fills!». Com si la gratitud i el dol no poguessin coexistir. Com si reconèixer que trobes a faltar la teva vida prèvia fos un acte d’ingratitud envers els teus fills.
La identitat professional
Hi ha un altre factor que poques vegades es reconeix: la identitat professional. Per a moltes persones, especialment dones, la transició a la maternitat implica una pèrdua de rol professional que és gairebé invisible. Potser has reduït la jornada, potser has parat temporalment, potser continues treballant però amb la sensació constant d’estar arribant tard a tot arreu. I el missatge social és que això és «normal» i «temporal», però per a moltes persones no ho és: representa un canvi en com es perceben a si mateixes, en com els altres les perceben, i en com es valoraven. La identitat professional no era només una feina É» era una manera de saber qui eres.
Quan aquesta identitat es redueix o es reconfigura per la criança, pot aparèixer un buit que no és només de temps o de diners, sinó de sentit. I aquest buit és legítim. No vol dir que estimis poc els teus fills. Vol dir que necessites un procés per integrar qui eres amb qui estàs esdevenint, i que aquest procés no sempre es fa sol.
La culpa de trobar a faltar la teva vida prèvia
La culpa és l’ombra més persistent de la criança moderna. Culpa per treballar i no estar amb els fills. Culpa per estar amb els fills i no treballar. Culpa per desitjar temps per a tu mateix. Culpa per sentir-te alleujat quan algú altre se’ls emporta una estona.
I la culpa més profunda de totes: la culpa de trobar a faltar la teva vida d’abans.
Aquesta culpa té una arrel understandable. Estimes els teus fills. Voldries no haver de triar entre ells i tu. Però la realitat és que criar exigeix renúncies reals, i renunciar no vol dir no estimar.
El que cal comprendre és que trobar a faltar la teva vida prèvia no vol dir que vulguis deixar d’estar amb els teus fills. Vol dir que estàs processant un canvi d’identitat que no vas triar consciemment. I que necessites temps i espai per integrar la persona que eres amb la persona que estàs esdevenint.
La culpa no et protegeix del ressentiment, el alimenta. Perquè quan no et permets reconèixer el dol, el dol es torna ràbia. I la ràbia busca un destí, i sovint el troba en els fills, en la parella, o en tu mateix.
Reconèixer el dol no és ser mal pare o mala mare. És ser humà. I un pare o una mare que pot reconèixer el seu dolor és un pare o una mare més present, més autèntic, més sencer.
Quan la parella es descompassa pel ritme de cura
Un altre front que s’obre amb la criança és el de la parella. No sempre, però sovint.
Quan arriba un fill, la parella passa de ser una aliança entre dos adults a ser un equip de gestió logística i emocional. I aquest salt no sempre es fa al mateix ritme ni de la mateixa manera.
Una persona pot estar en fase de dol per la identitat perduda, mentre l’altra està en fase d’entusiasme amb la criança. Una pot necessitar parlar del que sent, mentre l’altra necessita acció i solucions. Una pot voler recuperar espais individuals, mentre l’altra vol més presència familiar.
Aquesta descompassió no vol dir que la parella estigui trencada. Vol dir que dues persones estan vivint el mateix esdeveniment des de llocs interns diferents. I si no es pot parlar d’això sense que es converteixi en acusació, la distància creix.
El que ajuda no és «arreglar-ho», és crear espai perquè cadascú pugui dir on és, sense por de judici. I això, a vegades, requereix un espai terapèutic.
Reconstruir-se: no tornar a ser «la d’abans» sinó integrar
L’objectiu no és tornar a ser la persona d’abans dels fills. Això és impossible, i intentar-ho genera frustració.
L’objectiu és integrar. És construir una identitat que incorpori la persona que eres amb la persona que estàs esdevenint. Que no renunciï a la teva història, als teus projectes, als teus desitjos, però que tampoc renunciï al vincle amb els teus fills i al que aquest vincle t’ha ensenyat.
Integrar vol dir:
- Reconèixer què has perdut i què has guanyat, sense minimitzar cap de les dues coses
- Recuperar espais propis, no com una escapada de la criança, sinó com una necessitat de salut
- Permetre’t una identitat que canvia, sense la pressió de «ser la d’abans» ni de «ser la mare perfecta»
- Parlar del que sents, amb la parella, amb amics, amb un professional, sense la càrrega de la culpa
- Acceptar que criar és també créixer, i que créixer fa mal, i que això és normal
No és un procés net. Té reculades, contradiccions, dies on tot sembla clar i dies on res ho és. Però és el procés que et permet, amb el temps, mirar-te i dir: «No soc la d’abans, i està bé».
Quan buscar suport: senyals que la crisi excedeix la normalitat
La crisi d’identitat parental forma part del procés de criança. No tothom necessita teràpia. Però hi ha senyals que indiquen que la crisi ha crescut més enllà del que es pot gestionar sol:
- El sentiment de pèrdua d’identitat dura mesos i no fluctua amb els canvis
- Apareix un estat d’ànim baix persistent, anedonia, alteracions de son o gana
- Sents ressentiment cap als fills que et preocupa
- La culpa t’impossibilita gaudir de moments amb els fills
- La relació de parella s’ha trencat o està molt deteriorada per la criança
- Sents que ja no saps qui ets, i aquesta sensació no es modifica amb el temps
En aquests casos, buscar suport no és admetre una derrota. És triar acompanyar el procés de reorganització amb eines, amb mirada externa, amb un espai on el dol i la culpa poden aparèixer sense que ningú et digui que no haurien d’estar ahí.
Criar et canvia la vida. Però no hauria de canviar-te fins al punt de deixar de reconèixer-te. I si ha arribat a aquest punt, val la pena aturar-se i mirar.
Si criar t’ha posat en contacte amb una versió de tu que no reconeixes, podem explorar-ho amb cura.
Esteve Planadecursach