“Ja ho veus, tornem a ser aquí.”
Em va dir així, sense drama, assegut a la mateixa cadira de sempre. Feia tres mesos que no venia. L’última vegada que el vaig veure marxava amb la sensació —meva, no seva— que ho tenia resolt. Havia parat. Havia fet tot el que se suposa que has de fer. I ara tornava a ser aquí perquè havia tornar a caure en la mateixa conducta que ens havia ocupat tot el curs, com si res hagués passat entremig.
Parar no és el problema. El problema és el que passa després.
Hi ha una cosa que he après a força de veure-la repetir-se: gairebé tothom pot parar. Vull dir, gairebé tothom pot aguantar uns dies, unes setmanes, fins i tot uns mesos. El que costa no és començar a parar. El que costa és seguir parat. I això no és un detall secundari, és el cor del problema.
Quan pares una conducta compulsiva, el primer que sents és alleujament. Ho has aconseguit. Has demostrat —a tu mateix, als altres— que pots. Però llavors passa una cosa que ningú t’explica. S’obre un forat. No un forat metafòric: un forat real, un espai buit on abans hi havia alguna cosa que feia una funció. I si no entens quina funció feia, aquell forat t’acabarà engolint.
Per què tornes a caure si ja havies parat?
La resposta que dona la majoria de gent és “perquè sóc dèbil”. La resposta que donen els manuals és “perquè la motivació ha fluctuat”. Les dues coses poden ser certes, però cap no explica res d’útil. La veritat —la que costa dir i la que costa escoltar— és que tornes a caure perquè aquella conducta estava fent alguna cosa per tu. No era només un problema. Era, al mateix temps, una solució. Pobra, maldestre, destructiva a la llarga, però una solució.
Et donava calma. Et donava distància. Et donava la il·lusió de control. Et donava una hora del dia en què no havies de ser tu, amb tot el que pesa ser tu. I ara que has parat, tot això ha desaparegut. Has eliminat el símptoma sense entendre la seva funció. I la funció, com un gos famèlic, torna a buscar menjar on sigui.
El que la recaiguda t’explica (si saps escoltar-la)
Tornar a caure no és un fracàs. És informació. És el teu cos i el teu cervell dient-te: “Has tret la conducta, però no has tret el que la motivava.” I això, encara que costi veure-ho així en el moment, és molt més útil del que sembla.
El pacient que et deia abans —el que va tornar als tres mesos— no havia fracassat. Havia demostrat, de fet, que podia parar. El que no havia fet era entendre per què necessitava allò en primer lloc. I quan la pressió laboral, la soledat del cap de setmana i aquella veu interna que li deia que no valia prou es van tornar a ajuntar, la conducta va tornar com torna l’aigua a un sot: buscant el camí de menys resistència.
Ho veig sovint en consulta. Comprendre el cicle per poder sortir no és una frase bonica per posar en un article. És literalment l’única manera. Si no saps on comences a relliscar, et despertaràs a baix cada vegada.
Per què la força de voluntat no basta
Et proposo una cosa. Pensa en la conducta que més et castigues per tenir —la que sigui, no cal que sigui dramàtica. Pensa en què passava just abans de fer-la. No després. Abans. Què senties? Què havia passat aquell dia? Amb qui havies parlat —o amb qui no havies parlat?
Gairebé sempre hi ha un patró. I gairebé mai té a veure amb la substància o la conducta en si. Té a veure amb allò que la conducta et permetia evitar. Ansietat. Vergonya. Avorriment. Un silenci que es fa insuportable. Una sensació de no ser prou. La addicció com a intent de solució no és una metàfora: és el que veig cada setmana.
La força de voluntat t’ajuda a resistir la urgència. Però la força de voluntat s’esgota. És un múscul que es cansa, i al final del dia, després de deu hores d’aguantar-te, no queda res. Ho sap bé qui ha estudiat la depleció de la força de voluntat. El que no s’esgota —o que almenys es repon més de pressa— és entendre per què tens la urgència.
Quan el camí que era sortida es converteix en trampa
Hi ha una imatge que m’acompanya des de fa anys. Imagina que vius en un barri tancat. No tens sortida, o almenys no en tens cap de fàcil. Un dia descobreixes un senderol, estret i poc recomanable, que et porta enfora. L’agafes. Et salva la vida, literalment. Però el senderol té un problema: cada vegada que el prens, es fa més profund i més difícil de sortir-ne. El que era una sortida es converteix en el teu únic camí. I el teu únic camí es converteix en la teva trampa.
Aquesta és, per mi, la naturalesa de les conductes compulsives. No comencen sent un problema. Comencen sent una solució. Drogar-se és cosa de nens, escrivia fa anys. I volia dir precisament això: que la solució apareix abans que la consciència del problema.
I doncs, què fem?
No tinc una resposta neta. Fa anys que faig aquesta feina i encara hi ha dies que em sento un farsante, com si tot el que digués fos de sentit comú que ja sabies. Però el que sí he après és que no es tracta d’eliminar el símptoma. Es tracta d’entendre què feia, per què era allà, i què necessites ara que ja no el tens.
Vol dir parar, sí. Però també vol dir omplir el forat que deixa. No amb una altra conducta compulsiva —aquesta és la trampa fàcil, canviar de substància o de pantalla—, sinó amb relacions, amb sentit, amb formes adaptatives de gestionar el malestar que abans gestionaves malament, però gestionaves.
I tornar a caure, en aquest procés, no és el final. És el moment en què el camí et diu: “Encara hi ha una cosa que no has mirat.”
Tornar a caure no és el final del camí. És el camí dient-te on falta feina.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691