Aquest matí, a la cafeteria de la cantonada, un home d’uns quaranta anys mirava el mòbil amb una intensitat que no quadrava amb la pantalla. No estava llegint res llarg; tornava a llegir el mateix, una vegada i una altra. El vaig veure escriure, esborrar, tornar a escriure. Em va fer pensar en alguna cosa que veig cada setmana a consulta: persones que no poden deixar de revisar una decisió que ja han pres, o que no la poden prendre perquè necessiten que sigui la correcta. Perfeccionisme i ansietat són còmplices, no germans.
La trampa de la resposta exacta
Hi ha una idea que circula —i que em sembla perillosa— que el perfeccionisme és una virtut mal entesa. No. El perfeccionisme no és voler fer les coses bé; és no poder tolerar la possibilitat de fer-les malament. I aquesta diferència ho canvia tot.
Voler fer les coses bé implica que pots acceptar un resultat imperfecte. Necessitar fer-les perfectes implica que qualsevol resultat que no arribi a aquest estàndard imaginari et genera una angoixa que t’immobilitza. No és ambició: és por disfressada de disciplina.
Fa unes setmanes, un pacient —anomenem-lo Marc— va arribar a sessió amb un quadern ple de ratlles. Literalment. Havia escrit i tornat a creuar la mateixa frase una quinzena de vegades. Em va ensenyar la pàgina i em va dir: «No trobo la manera correcta de dir-li que necessito canviar de lloc». Es referia a una conversa amb el seu cap que portava tres mesos ajornant. Tres mesos rumiant, escrivint, esborrant, tornant a començar. El que l’havia paralitzat no era la conversa: era la necessitat de trobar les paraules exactes, el to just, el moment perfecte. I mentre buscava tot això, la situació empitjorava.
Quan pensar deixa de ser pensar
La rumiació i el perfeccionisme s’alimenten mútuament d’una manera gairebé mecànica. Penses per trobar la millor opció, però el criteri de «millor» és tan irreal que cap opció el compleix, així que segueixes pensant. I el que començava com a reflexió es converteix en un cercle que no porta enlloc.
Et passa a tu? Potser no amb una conversa amb el cap, però amb aquell missatge que no t’atreveixes a enviar perquè no saps com formular-lo. O amb aquella decisió personal que portes mesos ajornant perquè necessites estar segur. I estar segur —aquesta és la trampa— no és una condició que existeixi enlloc fora del teu cap.
Hi ha un cert consens en la literatura clínica sobre que el perfeccionisme no és un tret uniforme. Algunes persones el dirigeixen cap a un mateix; altres, cap als altres; altres, el perceben com una exigència que ve de fora. I les tres formes no funcionen igual ni tenen les mateixes conseqüències. Però la que veig amb més freqüència a consulta és la primera: la persona que es posa uns estàndards tan alts que qualsevol resultat, per bo que sigui, se sent insuficient.
Què hi guanyes necessitant tenir raó?
Sona contraintuïtiu, però el perfeccionisme té una funció. Si no en tingués cap, no hi aferraria tanta gent. La funció és la il·lusió de control. Si puc trobar la resposta exacta, la decisió perfecta, el camí sense errors, llavors res dolent pot passar. És una trampa que ven seguretat que no pot entregar.
Marc, el pacient del quadern, no estava intentant fer una cosa bona: estava intentant protegir-se. Si trobava les paraules perfectes, el seu cap no s’enfadaria. Si calculava tots els escenaris possibles, no hi hauria sorpresa. Però la vida no funciona així, i mentre ell preparava totes les respostes, la pregunta original seguia allà, sense respondre.
El perfeccionisme i la por comparteixen la mateixa arrel: la intolerància a la incertesa. I l’ansietat n’és la filla directa. No és que tinguis ansietat i, a més, siguis perfeccionista. És que el teu perfeccionisme genera l’ansietat, perquè et col·loca en una situació impossible: has de ser infal·lible en un món que no ho és.
Com es comença a desmuntar això?
No et proposo que deixis de voler fer les coses bé. Això seria ridícul vingut del tío al que li paguen per seure a escoltar els teus problemes. Et proposo una altra cosa: que comencis a mirar què hi ha darrere d’aquesta necessitat de perfeccionisme i ansietat que et paralitza.
Quan t’enganxes a rumiar, pregunta’t: estic pensant per decidir o estic pensant per no decidir? A vegades la rumiació és una forma d’ajornament disfressada de responsabilitat.
Quan necessitis la resposta exacta, recorda: la resposta que ja tens probablement és suficient. La diferència entre «suficient» i «perfecte» no és qualitat; és temps que no recuperaràs.
Quan tinguis por d’equivocar-te, mira cap enrere. Ja t’has equivocat abans, i segueixes aquí. L’error no t’ha destruït; evitar-lo tampoc t’ha salvat.
Temps + Esforç = Aprenentatge. Perfecció = Paràlisi.
Potser has vist que aquesta relació entre rumiació i ansietat té un patró conegut. No és casualitat: el cervell perfeccionista no busca solucions, busca garanties. I les garanties no existeixen.
Tornar al quadern
Marc va acabar fent la conversa amb el seu cap. No amb les paraules perfectes. Amb les que tenia. Li va sortir un discurs menys polit del que hauria volgut, i la resposta del cap no va ser ni la millor ni la pitjor de les que havia imaginat. Simplement va ser una resposta real, amb la qual podia negociar.
Em va dir, la sessió següent, que sentia buidor. Em va sorprendre. Li vaig preguntar quina mena de buidor. «La que queda quan deixes d’esperar que tot surti perfecte», em va dir.
No hi vaig saber què respondre. És probable que tot el que et digui aquí ja ho sàpigues. Però a vegades saber-ho no és suficient. A vegades cal que algú et miri i et digui: potser el teu quadern no necessita més ratlles. Potser necessita que hi escriguis alguna cosa i deixis que es quedi.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691