Por a estar bé

Hi ha un moment que es repeteix a consulta amb una freqüència que em sorprèn. Algú explica que la seva vida està bé —la feina correcte, la relació és estable, no hi ha cap crisi oberta— i en lloc d’alleujament, sent por. Una por que apareix justament quan res no va malament. Com si el benestar fos un territori desconegut i el cos no sabés què fer-hi.

«No confio en la calma», em va dir una persona fa unes setmanes. «Cada vegada que la vida s’assossega, sé que ve alguna cosa dolenta.» Ho deia com qui descriu una llei de la física. No com una sospita, sinó com una certesa. Per a ella, la calma no era descans: era el silenci abans de la tempestat.

Quan el benestar es confon amb el perill

Aquesta reacció no té lògica si la mires des de fora. Si la mires des de dins, en té molta. El cos no distingeix entre el que és segur i el que és familiar. I per a algunes persones, el que és familiar no és la calma: és la tensió, la imprevisibilitat, l’espera del proper cop. Quan has crescut en un entorn on el benestar era sempre provisional —on les coses bones acabaven malament, on la pau precedia una explosió, on no podies baixar la guàrdia perquè baixar-la era perillós—, el teu sistema nerviós aprèn una lliçó que no s’oblida: la calma és una trampa.

No és una decisió. No és una creença. És una resposta que viu al cos, més ràpida que el pensament. Apareix sense permís, sense avís, i et fa fer coses que des de fora no tenen sentit: discutir quan tot va bé, allunyar-te de qui et tracta amb cura, buscar problemes on no n’hi ha, capficar-te fins que trobes alguna cosa que justifiqui la sensació d’alerta.

La calma com a terra desconeguda

El que costa d’entendre és que el benestar pot ser més difícil de suportar que el malestar. El malestar, si l’has viscut molt, té una qualitat coneguda: saps on és, quina forma té, com es mou. La calma, en canvi, és buida. No tens eines per gestionar-la perquè ningú no t’hi va ensenyar. És com si et deixessin en un país on tothom parla un idioma que mai has escoltat i et diguessin: «ara, sigues feliç.»

A consulta veig això sovint en persones que arriben per ansietat, però l’ansietat no apareix quan les coses van malament. Apareix quan van bé. Es activen just en el moment en què podrien descansar. I el que fan, sense adonar-se’n, és crear el malestar que el cos necessita per tornar a sentir-se en territori conegut. Sembla autodestructiu i no ho és: és una adaptació. Una adaptació a un món on la seguretat mai no durava.

El que el cos aprèn i no desapren

El sistema nerviós té memòria pròpia. No emmagatzema conceptes ni narratives; emmagatzema estats. I un estat que s’ha repetit prou vegades —hiperalerta, contracció, preparació per al cop— es converteix en la configuració per defecte. El cos el prefereix no perquè sigui agradable, sinó perquè és previsible. I la predictibilitat, per a un sistema que ha viscut en la incertesa, val més que la pau.

Això explica per què algú pot passar anys treballant per arribar a un lloc estable —una relació sana, una feina sense caos, una vida sense emergencies— i, un cop hi arriba, sentir-se pitjor que mai. No perquè la calma sigui un problema. Perquè el cos no sap que ja està segur. Continua operant amb el manual d’un món que ja no és el seu.

La trampa de l’autosabotatge

Des de fora, això es veu com autosabotatge: tens una bona relació i la poses en dubte. La feina va bé i busques conflicte. La vida és estable i crees caos. La gent del voltant et diu que tens por de ser feliç, i potser tenen raó, però la frase no ajuda perquè simplifica. No és por de ser feliç. És por de baixar la guàrdia en un món que, durant molt de temps, et va ensenyar que baixar-la era l’últim que havies de fer.

L’autosabotatge no és un càstig que et dónes a tu mateix. És una estratègia de supervivència que ja no és necessària però que el cos encara no ho sap. I mentre la tractis com un defecte —com una cosa que has de corregir amb voluntat— no entendràs què està passant. El cos no respon a la voluntat. Respon a la seguretat. I la seguretat no es decreta: es construeix, lentament, amb experiències repetides de calma que no acaben malament.

Quan la confiança és la part més difícil

Aquí és on la teràpia de parella sovint xoca amb aquesta dinàmica. Una de les dues parts ha après, en algun lloc de la seva història, que la seguretat és provisional. I quan l’altra li ofereix exactament el que necessita —estabilitat, presència, cura—, en lloc de poder rebre-ho, es posa en alerta. No perquè l’altra persona faci res malament. Perquè el cos diu: «això no pot ser veritat, sempre ve un després.»

L’altra part no entén què passa. Ofereix el millor de si mateixa i rep recel. Intenta ser més clara, més constant, més segura, i el recel no baixa —de vegades fins i tot puja. Perquè el problema no és el que fa l’altra. És el que el cos de qui ho rep reconeix com a familiar. I el que reconeix com a familiar no és la seguretat: és la decepció.

Un procés de desaprenentatge

La feina no és convèncer el cos que està segur amb arguments. És donar-li experiències repetides de seguretat prou petites perquè pugui suportar-les. És aprendre a estar en la calma sense fugir-ne, encara que siguin pocs minuts. És reconèixer la veu que diu «això no durarà» i no obeir-la de manera automàtica, sinó deixar-la estar sense barallar-t’hi. No és fàcil. És potser el moviment més difícil de la teràpia: permetre’t el que no vas poder tenir i descobrir que, aquesta vegada, no et fa mal.

I aquesta és la paradoxa més bonica que veig a consulta: persones que porten anys sense poder descansar descobrint, mica en mica, que la calma no és una trampa. Que pot ser un lloc on quedar-se. Que el cos, quan rep prou vegades el missatge que ja no cal estar en guàrdia, comença a creure-ho. No de cop. Amb temps. Però hi arriba.

Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691