Arriba un pacient a la consulta i diu que està cansat. No és el cansament d’una mala nit ni el d’una setmana intensa. És alguna cosa més: una mena de pes que l’acompanya mes rere mes, any rere any, i que no se’n va per molt que descansi, per molt que s’organitzi, per molt que intenti fer-ho tot bé. Dorm vuit hores i es lleva cansat. Se’n va de cap de setmana i torna cansat. I quan li preguntes què l’ha portat aquí, després d’explicar la crisi, el conflicte o el malestar, gairebé sempre apareix la mateixa paraula: estic cansat.
Aquest cansament no és físic. I per això no respon als remeis del cos. No és qüestió de dormir més ni de fer pauses. És un cansament que té a veure amb la coherència interna, amb viure una vida que s’ha anat construint a partir de raons correctes però que, en algun moment, ha deixat d’encaixar amb el que la persona realment és.
El cansament de sostenir el que ja no encaixa
Hi ha un tipus de cansament que no ve del que fas sinó del que sostens. Una feina que ja no té sentit però que continues fent perquè és el que toca. Una relació que funciona en la forma però que ha perdut la profunditat. Un paper familiar que interpretes amb disciplina però que cada cop et costa més habitar. Aquestes estructures no són necessàriament dolentes. Potser durant anys van tenir sentit. El problema no és que existeixin. El problema és que la persona que les habita ja no és la mateixa que les va construir.
I aquí apareix una tensió invisible. La vida exterior diu que tot va bé: tens feina, tens relacions, tens responsabilitats cobertes. Però la vida interior, aquesta que no es veu, està fent un esforç enorme per sostenir una estructura que ja no li correspon. Aquesta dissociació entre el que es viu per fora i el que es sent per dins té un cost energètic altíssim. I és aquest cost el que es presenta com a cansament.
Quan la culpa t’impedeix reconèixer el cansament
El que fa més difícil treballar aquest cansament és que sovint va acompanyat de culpa. La persona sap que la seva vida, vista des de fora, no té motiu de queixa. I això la fa dubtar del seu propi malestar. Es diu: no tinc dret a estar cansat. No m’ho he guanyat. Hi ha gent que ho passa molt pitjor. I aquesta veu, que sembla raonable, el que fa és tancar la porta a la comprensió del que realment passa.
Però el cansament no es negocia amb arguments. No importa si la teva vida, comparada amb la d’altres, sembla envejable. El que importa és si la persona que hi viu hi encaixa, si hi respira, si hi pot ser sense haver d’amagar parts essencials de si mateixa. I quan la resposta és no, el cos i la ment troben la manera de dir-ho. A vegades amb cansament. A vegades amb ansietat. A vegades amb aquella sensació difusa que quelcom no funciona però no saps dir què.
El cansament com a missatge, no com a enemic
En un enfocament humanista de la psicoteràpia, el cansament no es tracta com un enemic a eliminar. No es busca simplement que la persona tingui més energia. Es busca comprendre què està dient aquest cansament, quina part de la persona està esgotada i per què. Perquè el cansament vital, a diferència del físic, sol ser un indicador de coherència. Et diu que hi ha alguna cosa en la teva vida que està demanant més energia de la que pots donar, i que aquesta cosa potser no és una tasca concreta sinó una manera d’existir.
Treballar això no és qüestió de trobar la solució en una setmana. És un procés d’escolta. D’identificar quines parts de la teva vida les sostens per inèrcia, per lleialtat, per por o per costum. De preguntar-te què passaria si deixessis anar alguna cosa. I de descobrir, progressivament, quina és la manera d’habitar la teva vida que et permet estar-hi amb menys esforç i més presència. No es tracta de canviar-ho tot. Es tracta de tornar a posar la teva energia on realment vols que estigui.
Recuperar la coherència
La recuperació no ve de fer més coses. Ve de fer les coses correctes per a tu, en aquest moment. I això gairebé sempre implica un exercici d’honestitat: reconèixer què ja no encaixa, acceptar que canviar-ho pot ser incòmode, i començar a moure’t en una direcció que, encara que sigui lenta, et retorni a una manera de viure més coherent amb el que realment ets i el que realment necessites. Quan la coherència interna augmenta, el cansament que no era físic comença a disminuir. No perquè tinguis més energia, sinó perquè deixes de gastar-la en sostenir el que ja no necessites sostenir.
Si reconeixes en aquestes línies alguna cosa que et passa, potser és el moment de parar i escoltar el que aquest cansament està intentant dir-te. No és una debilitat. És una invitació a revisar la teva relació amb la teva pròpia vida.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691