T’has preguntat mai quantes decisions que has pres aquesta setmana tenien com a motiu principal no decebre algú? No parlo de grans eleccions vitals. Parlo de coses petites, gairebé invisibles: el to que has fet servir per respondre un missatge, el comentari que has mossegat, el pla que has acceptat sense ganes, la visita que has allargat per no quedar malament. La necessitat d’aprovació opera així —silenciosa, constant, ajustant qui ets per encaixar allà on ets—.
No és debilitat ni manca de caràcter. És un mecanisme que un dia et va protegir i que ara, sense que te n’adonis, segueix decidint per tu. I com més temps porta funcionant, més difícil és distingir entre allò que realment vols i allò que fas per ser acceptat.
Quan el mirall dels altres substitueix el teu
Cap nen neix necessitant aprovació. Neix necessitant connexió. És una diferència crucial. La connexió és una necessitat legítima, sana, fonamental. L’aprovació és una estratègia per obtenir-la quan el teu entorn només la ofereix amb condicions.
Si en la teva infantesa l’amor arribava principalment quan complies —quan eres callat, quan treies bones notes, quan no donaves problemes—, el teu cervell va aprendre una equació que llavors tenia sentit: si m’aproven, estic segur; si em desaproven, alguna cosa falla en mi. I aquesta equació es va instal·lar no com un pensament conscient, sinó com un automatisme, com una reacció de seguretat.
El problema no és que aquesta equació existís. En el seu moment era funcional: et va permetre mantenir el vincle amb les persones de qui depenies. El problema és que ha seguit funcionant molt després que deixessis de necessitar-la. La necessitat d’aprovació es manté activa fins i tot quan l’entorn ha canviat, fins i tot quan ja ningú et pot castigar retirant l’amor, fins i tot quan ets un adult amb recursos per sosténir el desacord.
El preu de viure per als altres
Hi ha persones que arriben als quaranta anys sense saber exactament què volen. No és que no tinguin desitjos: els tenen. Però els desitjos sempre han passat pel filtre del què diran, del què espera, del què convé. I quan filtres tot a través dels altres durant anys, el que queda a dins no és una identitat: és una adaptació. Una adaptació tan reeixida que fins i tot tu has arribat a creure que és qui ets realment.
Aquesta adaptació té un cost elevat, encara que sovint és invisible. Resentiment que no gosa sortir perquè reconèixer-lo seria admetre que has viscut per als altres. Cansament sense nom, una mena de fatiga crònica que no ve del cos sinó de la fricció constant entre el que sents i el que permets. Sensació de viure una vida que sembla teva per fora però que no acabes de reconèixer per dins. Com he explorat en altres articles sobre la maduresa emocional, créixer no és deixar de sentir: és començar a decidir des de tu i no des de la por al judici extern.
I aquest judici extern no sempre és real. Moltes vegades és una veu interior que has heretat i que confons amb la teva. L’Associació Americana de Psicologia ha documentat àmpliament com la necessitat de pertinença social —i la por a l’exclusió que l’acompanya— modula les decisions dels adults molt més del que reconeixen.
Com la necessitat d’aprovació comença a perdre força
Cap canvi profund comença per una decisió gran. Comença per moments petits. Un moment en què dius no i ningú es mor. Un moment en què expresses una opinió que no encaixa i el món no es desploma. Un moment en què t’arrisques a ser desagradable i descobreixes que la relació sobreviu, o que si no sobreviui potser no era la relació que et pensaves.
Aquests microexperiències funcionen com a proves. Van ensenyant al teu sistema nerviós que la desaprovació no és letal, que la necessitat d’aprovació no és l’únic recurs per mantenir-te sa i connectat. Cada vegada que travesses la por sense que passi res, el patró s’afluixa una mica més.
No es tracta de deixar de valorar els altres ni de tornar-se insensible. Es tracta de deixar de necessitar el seu permís per existir. Quan la validació externa deixa de ser oxigen i es converteix en un afegit, comences a respirar per tu mateix.
Aprendre a validar-te
Validar-te no és convèncer-te de que ets suficient. Això és una altra forma d’aprovació, només que feta per tu amb la mateixa lògica externa. Validar-te és deixar de demanar un vot —intern o extern— per ser qui ets. És agafar la mirada que sempre has dirigit cap als altres, per comprovar si ho feies bé, si encaixaves, si agradaves, i començar a dirigir-la cap a tu amb la mateixa cura però sense la urgència de la por.
És distingir entre allò que vols i allò que necessites que els altres vegin que vols. És tolerar el silenci després d’un no sense córrer a justificar-lo. És permetre’t desaprovat sense que això et defineixi.
Aquest procés no es fa en un dia. I rarament es fa sol. Si reconeixes la necessitat d’aprovació com un patró que et limita, potser és el moment de fer el primer pas. A espaiemocions.es pots contactar per iniciar un procés terapèutic on explorar aquest patró en un espai segur i professional.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691