Pensaments intrusius: tenir-los no és voler-los

Hi ha una confusió molt estesa —i molt cruel— sobre com funciona la ment: que pensar una cosa vol dir voler-la. Doncs bé, amb els pensaments intrusius passa justament el contrari. Arriben sense trucar, trenquen la intimitat, xoquen amb tot allò que la persona valora i, un cop instal·lats, no marxen quan se’ls mana marxar. Qui els viu es queda amb una pregunta que rarament gossa compartir en veu alta: «i si jo fos així?».

La major part de les persones que els pateixen no n’han parlat mai amb ningú. Ni amb la parella, ni amb cap amic, i durant molt temps ni tan sols a consulta. Aquest silenci no és un detall: és la meitat del problema.

Què són, exactament, els pensaments intrusius?

Imatges, impulsos o idees que apareixen al cap sense ser convidats i que contradiuen els valors de qui els té. L’impuls sobtat d’empènyer un desconegut a l’andana del metro. La imatge de fer mal a la persona que més s’estima. El pensament «i si trec el volant?» tot just entrar al túnel de la Rovira, amb els fills dormint al seient del darrere. Ningú no vol res de tot això. Però apareix. I qui ho pensa sol ser, precisament, algú que faria qualsevol cosa per evitar-ho. Al cap i a la fi, aquesta és l’estafa: el contingut del pensament apunta allà on faria més mal.

Convé dir-ho sense embuts: tenir-los no és pas rar. La recerca psicològica du dècades documentant que la majoria de persones experimenten pensaments d’aquesta mena de manera puntual, com recull la documentació de l’Associació Americana de Psicologia sobre l’ansietat. El que distingeix qui en pateix no és tenir-los, sinó el que en fa: el judici («què m’estic tornant?»), la por i la guerra oberta per expulsar-los.

Tenir un pensament no és voler-lo

La creença que pensar una cosa l’acosta a fer-la és el que dona força als pensaments intrusius, i a la clínica té un nom: fusió pensament-acció. És una trampa lògica, no una veritat. Un pare que no ha aixecat mai la veu té, un vespre, la imatge de perdre els papers amb el seu fill. La imatge no diu res del que vol fer; diu alguna cosa del que vigila. La ment escaneja allò que més estimes, igual com el sensor d’una casa que salta amb el gat del veí: dona falses alertes precisament perquè està programat per protegir.

Recordo un professor de quaranta-set anys que durant anys havia tingut imatges de fer-se mal amb el ganivet de cuina cada cop que tallava pa. No s’hi havia acostat mai: era la persona que apagava les espelmes quan el pastís encara era a taula. Quan finalment va explicar-ho, a consulta, va plorar. No pel pensament: pels anys de vergonya acumulada en silenci. «Estava convençut de ser l’únic home del món al qual li passava això», em va dir. No ho era, ni de lluny.

Per què el pensament insisteix quan més el rebutges

Hi ha un experiment clàssic que ho explica molt bé: demanar a algú que no pensi en un ós blanc durant un minut. L’ós sura per tot arreu. La ment, per comprovar que no estàs pensant en una cosa, l’ha de tenir a la vora. Cada ordre d’expulsió és, doncs, una repetició amagada. Per això els pensaments intrusius que més es combaten tornen més insistents: no perquè siguin més veritables, sinó perquè estan més entrenats. És la mateixa lògica que converteix la rumiació en cercle en una falsa manera de resoldre: dona la sensació d’estar fent alguna cosa mentre no es fa res.

Qui més els combat, sovint, és qui més controla la resta de la seva vida. No és casual: el perfeccionisme i la por viuen de la idea que tot es pot mantenir a ratlla, també el propi cap. Que diguin que és qüestió de disciplina; aquí, la disciplina és precisament el problema.

Quan val la pena demanar ajuda

Hi ha tres senyals que indiquen que els pensaments intrusius han deixat de ser una molèstia puntual i s’han convertit en un problema. El primer és el temps: el pensament roba estones senceres del dia. El segon són els rituals: tornar a comprovar el gas, rellegir un missatge quatre vegades, repetir mentalment una frase «per compensar». El tercer és l’evitació: deixar d’agafar el metro, deixar de cuinar, no conduir amb els fills. L’evitació és l’adob del pensament, perquè cada situació que s’abandona confirma que hi havia un perill real. I per a molta gent, el moment àlgid arriba de nit, quan el cap no para a les tres de la matinada i no hi ha res més que el distregui.

Com es treballa, a consulta

Ja hem vist què passa amb expulsar-lo: s’engreixa. La feina va per una altra banda: canviar la relació amb el pensament. Observar-lo sense obeir-lo ni jutjar-lo, deixar-lo passar com aquella cançó que se t’ha enganxat i que, si no l’alimentes, se’n va sola. I mirar què hi ha a sota, perquè sovint els pensaments intrusius no són el problema de fons: són el missatger d’una ansietat que demana espai —la necessitat de certesa absoluta, el perfeccionisme que no tolera cap error, la por que alguna decisió important se t’escapi de les mans.

A consulta això es fa acompanyat i amb temps, no a base de directives. El meu model de treball té més a veure amb comprendre la persona sencera —història, context, valors— que amb batallar contra un símptoma aïllat. El pensament forma part de la conversa; la persona és el tema.

Si vols explorar tot això en un espai tranquil i sense judici, pots sol·licitar una primera visita a espaiemocions.es o escriure’m per WhatsApp. I no cal arribar-hi amb el pensament ben explicat: sovint, la gent només diu «fa temps que hi ha una cosa que em ronda i no l’he pogut compartir amb ningú». És un bon començament.

Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691