Quan decidir-se es fa impossible

Hi ha una hora —sovint al vespre, quan ja no queda res per fer— en què algú pot estar mesos decidint el mateix. Deixar la feina o aguantar-hi un any més. Quedar-se o marxar. Continuar amb la parella o no. Cada vegada que la balança es decanta cap a un costat, apareix un argument que la torna a deixar horitzontal. I la persona fa el que sempre: «demà ho penso amb calma». Demà, el mateix.

Això no és manca de caràcter ni d’informació. A consulta es veu molt sovint, i acostuma a portar un segon malestar a sobre: el de creure’t feble perquè «els altres decideixen i tu no». La paràlisi davant de les decisions vitals té més lògica interna de la que sembla. I entendre-la —que és el que la fa moure— no passa per exigir-te més decisió, sinó per mirar què estàs defensant quan no decidesques.

Tot pesa alhora i, per això, res no decideix

Les decisions que encanten no són difícils perquè siguin complexes: són difícils perquè les coses que es comparen no parlen la mateixa llengua. Seguretat, identitat, amor, diners, temps. Com peses a la mateixa balança quedar-te en una feina que et sosté però et buida? Un plat diu «por» i l’altre diu «enyorança», i la balança no sap restar por menys enyorança. Per això pensar-hi més no aclareix: cada pensament nou genera el seu contrari, el mateix que passa amb la sobreinformació que no calma. Quan tot pesa, res no decanta.

L’experiment de les melmelades

A finals dels noranta, Sheena Iyengar i Mark Lepper van muntar un estand de tast de melmelades en un supermercat. Uns dies oferien 24 varietats; altres, 6. Amb 24, més gent s’aturava a mirar. Però el curiós venia després: entre els qui tastaven, compraven melmelada gairebé el 30% dels que havien vist 6 opcions, i només el 3% dels que s’havien enfrontat a les 24. L’excés d’opcions atreu la mirada i paralitza la decisió. A més, els participants amb menys opcions quedaven més satisfets amb la seva elecció.

La vida adulta d’avui és l’estand de 24 melmelades amplificat: mil llocs per viure, cursos per fer qualsevol cosa, i la impressió constant —xarxes incloses— que tothom altre està executant les seves opcions millor que tu. No és que hàgim canviat tant de caràcter: ha canviat el supermercat.

Qui vol l’òptima, no en tria cap

Barry Schwartz i el seu equip van descriure fa anys dos perfils davant de les decisions: els «maximitzadors», que busquen la millor opció possible, i els «suficients» (satisficers), que volen una bona opció i prou. A l’estudi, els maximitzadors aconseguien resultats objectius lleugerament millors, però amb un cost emocional clar: més penediment, menys satisfacció, més comparació social, i puntuacions més altes en perfeccionisme i símptomes depressius. Voler l’òptima no és precisió: és exigir-se un criteri que cap vida real no pot garantir. És el mateix mecanisme que sosté el perfeccionisme i la seva resposta exacta: mentre no puguis demostrar que és la millor, cap opció no és prou bona.

La por que es disfressa de prudència

Darrere de moltes paràlisis hi ha una por concreta: la del penediment. Decidir és tancar portes, i la ment ho interpreta com a risc. El problema és que fa mals càlculs en aquesta zona. La recerca sobre predicció afectiva de Timothy Wilson i Daniel Gilbert mostra que sobreestimem de manera consistent la durada del malestar que ens provocaran els fets negatius: pronostiquem un error que ens deixarà anys marcats i, sovint, és qüestió de setmanes o mesos, perquè el psiquisme té recursos propis per digerir i reorganitzar el que passa. La por, doncs, fa el càlcul amb dades inflades.

Per això la paràlisi es pot sostenir amb bona consciència: ningú no vol admetre que no decideix per por. És més dignament dir-se prudent, exhaustiu, responsable. La prudència avalua i tanca; la por avalua per no haver de tancar. Si fa sis mesos que «ho estàs valorant», el nom que li donis ja no és el problema: el que no avança tampoc.

Deliberar no és rumiar

Un malentès freqüent: creure que qui no decideix és perquè pensa molt. Pensar molt és bo quan la reflexió va en direcció. La deliberació fa llistes, estableix criteris, compara i, sobretot, té finalitat: acabar. La rumiació, en canvi, gira: repassa el mateix dubte amb paraules noves, sense aportar criteris nous, i cada volta deixa més neguit i menys claror —el mecanisme que descriu la trampa de pensar en cercle. Si després de mesos de «pensar-hi» tens més opcions i menys criteris que al principi, no estàs deliberant: estàs ruminant.

Com es comença a moure una paràlisi

Primer: reduir abans d’avaluar. Ningú no tria entre quaranta opcions: tria entre tres. Treure’n també és decidir, i és la decisió més barata de totes. Segon: decidir criteris abans que opcions —no «quina feina és millor», sinó «què necessito que em doni la feina, i què estic disposat a perdre». Els criteris actuen de filtre, i el filtre fa que decidir deixi de ser comparar-ho tot. Tercer: recuperar la categoria de «suficientment bo». No és resignar-se: és entendre que una elecció no té cap òptima demostrable i que la seva qualitat es construeix després, quan l’aculleixes i la fas teva —com explica l’article sobre la coherència entre el que sents i el que fas.

I quart, el més important: mirar què hi ha a sota. Moltes paràlisis de superfície («tornar a estudiar o no») amaguen una qüestió de fons que no és logística: qui vols ser a partir d’ara. I això no es resol en una tarda; vol temps i, sovint, companyia, perquè decidir qui ets vol dir també acomiadar-te de qui ja no ets —un dol silenciós del que ningú no parla, com el que acompanya el fet de madurar. Quan una decisió s’encalla anys, el problema rarament és la decisió: és el dol que hi ha enganxat.

La certesa que busques arriba després de triar

Una decisió no és bona perquè sigui la correcta: esdevé correcta quan la tries i la sostens. La prova que busques abans de decidir —que aquesta opció, i no l’altra, és la bona— no arriba mai perquè no existeix: arriba després, quan la vida viscuda la fa teva. La pregunta sana no és «quina opció és la millor?», sinó «quin error podria comportar, i sabria fer-lo servir?». Qui pregunta així decideix; qui exigeix certesa prèvia, espera.

Si fa mesos o anys que ets en aquest punt —la feina, la ciutat, la relació, el mateix matí— no et cal més informació: et cal un lloc on mirar sense presses què hi ha sota del dubte.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre la paràlisi davant de les decisions

És el mateix ser indecís que tenir por de decidir?

No. La indecisió puntual és normal quan una decisió encara no ha madurat. La por de decidir es reconeix perquè el dubte es fa crònic: has tingut temps i elements per triar i, tot i així, no pots tancar. Allà el problema ja no és la informació: és allò que el fet de no decidir et protegeix.

Com sé si estic deliberant o ruminant?

La deliberació avança: produeix criteris, descarta opcions i té data de finalització. La rumiació gira: repeteix el mateix dubte amb paraules diferents, genera més neguit i cap criteri nou. Si després de setmanes tens més opcions i menys claror, estàs ruminant.

Per què ara costa més decidir que fa vint anys?

Perquè el nombre d’opcions —llocs per viure, carreres, maneres de viure— s’ha disparat, i amb més opcions la ment decideix pitjor, no millor. A més, la cultura actual convida a maximitzar-ho tot, i buscar l’òptima paralitza més que acceptar el suficientment bo.

Convé, doncs, decidir ràpid per sortir del dubte?

La velocitat no és el criteri. Hi ha decisions reversibles, on provar i corregir val més que analitzar; i d’irreversibles, que mereixen el seu temps. El senyal sa no és la rapidesa: és que el pensament vagi en direcció i acabi, no que giri.

Quan una paràlisi de decisions mereix una consulta?

Quan dura mesos sense avançar, quan afecta el son o l’estat d’ànim de cada dia, o quan sospites que el dubte de superfície n’amaga un de més fons: qui vols ser. A consulta ningú no et dirà què triar: t’ajudarà a entendre què sosté el teu no-triar i a recuperar el moviment.

Fonts

• Iyengar, S. S., i Lepper, M. R. (2000). «When choice is demotivating: Can one desire too much of a good thing?». Journal of Personality and Social Psychology, 79(6), 995–1006. doi.org/10.1037/0022-3514.79.6.995
• Schwartz, B., Ward, A., Monterosso, J., Lyubomirsky, S., White, K., i Lehman, D. R. (2002). «Maximizing versus satisficing: Happiness is a matter of choice». Journal of Personality and Social Psychology, 83(5), 1178–1197. doi.org/10.1037/0022-3514.83.5.1178
• Schwartz, B. (2004). The Paradox of Choice: Why More Is Less. Nova York: Ecco / HarperCollins.
• Wilson, T. D., i Gilbert, D. T. (2003). «Affective forecasting». Advances in Experimental Social Psychology, 35, 345–411. Text complet (PDF).

Si et reconeixes en aquesta paràlisi i vols un lloc per mirar què hi ha sota el dubte, pots demanar una primera visita des de espaiemocions.es o escriure’m per WhatsApp si prefereixes començar per escrit.