630 64 32 43

info@planadecursach.com

Planadecursach Psicologia

Psicoteràpia i assessorament psicològic

by

A la consulta gairebé ningú no comença dient “tinc enveja”. Diu “m’he tornat una persona amarga”. Afegeix “no m’alegro de les coses dels altres i això em preocupa”. I, sovint, remata amb “quan em parlen dels seus èxits noto una cosa freda a l’estómac, i després em sento fatal”. L’enveja és probablement l’emoció menys confessada de les que passen per una consulta de psicologia. És curiós, perquè és una de les més universals: tothom l’ha sentida, gairebé ningú no la hi admet. Tanmateix, aquest silenci té un cost, i no és petit.

Objectiu: entendre què és l’enveja, per què costa tant reconèixer-la i com convertir-la en informació útil sobre un mateix.

Insight clau: l’enveja no parla de l’altre. Parla d’un desig teu que has deixat de mirar. Allà on sents enveja, gairebé sempre hi ha alguna cosa que volies, que vas posar en pausa o que vas deixar anar sense fer-ne el dol. La reacció amarga, doncs, no és un defecte moral: és un dolor amb mala premsa.

Tres idees que trobaràs:

  • L’enveja i la gelosia no són el mateix, i confondre-les fa el treball més difícil. Una vol el que l’altre té; l’altra tem perdre el que un ja té.
  • Existeixen dues enveges molt diferents: una que empeny i una que enverina. La distinció no és moral, sinó de cap on va l’energia.
  • Les xarxes han convertit la comparació en un aliment diari. El tipus d’enveja que desperten té poc a veure amb el que t’imagines.

Una emoció que ningú no reivindica

La majoria d’emocions difícils tenen algun lloc on ser escoltades. La tristesa desperta compassió; la por, protecció; fins i tot la ràbia té el seu espai quan sembla justa. L’enveja, en canvi, no té cap lloc legítim. És l’emoció que converteix el qui la sent en sospitós, i la cultura popular l’ha tractada durant segles com un defecte de caràcter. Ara bé, la investigació diu una altra cosa. Ara bé, l’enveja és una resposta universal a la comparació social ascendent. És a dir: apareix quan et trobes amb algú que té alguna cosa que tu voldries i no tens. Richard Smith, un dels investigadors que més ha estudiat aquesta emoció, la defineix com un sentiment dolorós que sorgeix quan l’altre posseeix alguna cosa que a tu et falta.

Això explica dues coses alhora. De fet, primer per què l’enveja apareix sobretot cap a persones properes i semblants: un company de feina, una amiga de tota la vida, un germà. Amb un desconegut milionari, per contra, no et compares. Amb qui viu la teva mateixa vida amb resultats una mica millors, sí. I segon, per què negar-la surt tan car: si l’enveja és informació sobre un desig teu, tapar-la és tapar el desig. En aquest sentit, la persona que diu “jo no tinc mai enveja” no està descrivint la seva vida emocional. Està descrivint amb quina facilitat no es mira.

Enveja, gelosia i admiració: tres coses diferents

El primer pas per treballar l’enveja és deixar de barrejar-la amb la seva cosina. En canvi, la gelosia és por de perdre una relació que ja tens. L’enveja és dolor perquè l’altre té alguna cosa que tu voldries. Aquesta distinció no és cap refinament tècnic: canvia completament què cal mirar. Si el que sents és gelosia, en canvi, la feina va de vincle i de seguretat. Si el que sents és enveja, la feina va de desig i de direcció vital. A un costat i a l’altre hi ha una tercera emoció que sovint s’hi assembla i que fa una altra funció: l’admiració, que reconeix el valor de l’altre sense el component dolorós del “i jo no”.

Taula comparativa entre enveja, gelosia i admiració: què vol dir cada emoció, on posa el focus i cap on et porta
Enveja, gelosia i admiració: tres emocions properes que cal distingir.

L’enveja de les xarxes: comparar-se sense sostre

Hi ha un fenomen relativament nou que ha multiplicat l’escenari de la comparació: les xarxes socials. Un estudi amb gairebé sis-cents usuaris de Facebook va trobar que una de cada cinc situacions d’enveja recordades s’havia disparat per alguna cosa vista a la plataforma. I els temes més envejats no eren els que un s’imaginaria. No eren cotxes ni èxits professionals: eren viatges, vida social i, sobretot, la felicitat aparent dels altres. A més, l’estudi va confirmar una sospita que molta gent porta anys notant. El consum passiu, aquell scroll silenciós sense interactuar, és el que més enveja genera i el que més satisfacció vital fa baixar.

Per què és així? Bàsicament perquè a les xarxes no compares la teva vida amb la vida de l’altre. Comparem la nostra vida sencera, amb totes les seves hores tèrboles, amb la vitrina de l’altre. És, de fet, una comparació estructuralment injusta. A més, la investigació sobre comparació social i autoestima documenta des de fa dècades que ens comparem amb referents semblants. Ara bé, les xarxes han ampliat el cercle de “semblants” fins a incloure mitjos desconeguts que publiquen la seva millor cara. Per tant, no és que siguis més envejós que abans. És que t’has assegut a dinar cada dia amb tres-centes vitrines.

Gràfic circular amb la distribució dels incidents d'enveja a Facebook segons Krasnova i col·legues de 2013: viatges, vida social i felicitat dels altres
Què s’enveja a les xarxes: la felicitat aparent dels altres pesa més que els èxits.

Les dues enveges: la que empeny i la que enverina

No totes les enveges fan el mateix efecte. La psicologia social distingeix entre una enveja benigna i una de maligna. La benigna et deixa una frase clara al cap: “això és el que jo vull per a mi”. I et porta a moure’t cap allà. La maligna, en canvi, vol que l’altre baixi: busca la falla, sent goig pel mal aliè i deixa un regust amarg. Tanmateix, aquesta segona és la que genera vergonya quan la reconeixem, i per això molta gent prefereix negar l’emoció sencera abans que admetre que, de vegades, nota la versió lletja.

Ara bé, hi ha un detall que la recerca apunta i que a consulta es veu cada dia. Quina de les dues enveges apareix depèn, en bona part, de si l’èxit de l’altre et sembla merescut. Per exemple, si la persona envejada ha arribat on és amb un esforç que reconeixes, l’enveja tendeix a ser benigna: t’hi pots acostar, aprendre’n, deixar-te inspirar. Si, en canvi, et sembla que no ho mereix o que hi ha hagut sort injusta, l’emoció gira cap a la versió amarga. Per tant, la pregunta “per què m’empipa tant que aquesta persona ho tingui?” és una pregunta seriosa. A més, sovint amaga una ferida antiga de justícia, de reconeixement que no va arribar, d’haver estat tu qui complia les normes sense que ningú ho veiés.

Comparativa en dues columnes entre l'enveja benigna i l'enveja maligna: què desitges, cap on va l'energia i com et parles per dins
La mateixa emoció, dues direccions: distingir-les canvia la feina a fer.

El que l’enveja sap de tu i tu encara no

Al començament deia que l’enveja parla de desigs en pausa. Concretem-ho. La llista del que una persona enveja acostuma a ser un mapa preciós de la seva vida no viscuda. Per exemple, la companya que enveja la llibertat de la seva amiga probablement té un desig de marge propi que no s’ha atrevit a negociar. El professional que enveja el reconeixement d’un col·lega pot portar anys necessitant que la seva feina tingui més visibilitat o sentit. I qui enveja la parella feliç dels altres pot tenir un dol pendent amb el propi desig d’intimitat. En cada cas, l’enveja no és una sentència sobre el teu caràcter: és una brúixola amb mala reputació.

Aquesta manera de mirar-la té una conseqüència pràctica important. En lloc de preguntar-te “com puc deixar de sentir enveja”, la pregunta útil és “què és exactament el que envejo?”. A més, no és el mateix envejar el sou d’un altre que envejar el seu temps, la seva llibertat de decisió o la seva manera de viure la feina. De fet, molta gent descobreix, quan ho concreta, que no vol la cosa. Vol la condició que la cosa representa. Aquesta distinció és tot un programa de treball.

Com treballar-la sense amagar-la

Primer, deixar-la existir amb nom. Per començar, l’enveja que no es reconeix no desapareix: es converteix en ironia, en distància, en aquest comentari petit que baixa l’altre una miqueta i que després et deixa pitjor. Reconèixer-la per dins, sense necessitat de confessar-la al món, ja desarma bona part del seu verí. Segon, concretar el desig que hi ha a sota, amb la pregunta de l’apartat anterior. I, finalment, fer alguna cosa petita amb allò: demanar informació, obrir una conversa, provar una part del que enveges. La comprensió sola no canvia res si no se li suma un moviment real, per petit que sigui.

Encara hi ha un quart pas, més interior: mirar el que l’enveja activa de la teva història. Si cada èxit aliè et fa mal amb una intensitat desproporcionada, per tant, l’enveja pot estar tocant una ferida de reconeixement antic. Pensa en aquells moments on el que feies no era vist, on el teu esforç no comptava, on algú altre s’emportava l’aplaudiment. Això ja no és comparació d’avui: és una ferida relacional que demana el seu espai, i el treball terapèutic hi té molt a dir.

Una proposta per començar avui

Per començar, pensa en l’última persona de qui has sentit enveja. No et demano que li desitgis res ni que celebris el seu èxit. Et demano que escriguis, només per a tu, què envejaves exactament. Després, al costat, escriu quan va ser l’última vegada que vas fer alguna cosa petita per acostar-te a allò. Si la resposta és “fa temps” o “mai”, per tant, ja tens la feina a la vista. L’enveja no és el teu pitjor defecte: és probablement el teu desig més honest fent soroll perquè ningú no el mira.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre l’enveja

És normal sentir enveja dels amics?

Sí, i és el cas més freqüent: l’enveja apareix amb persones semblants i properes. No indica, en canvi, que no els estimis. Indica que hi ha alguna cosa de la teva vida que voldries tenir més present.

Sentir enveja em fa mala persona?

No. L’enveja és una resposta humana universal a la comparació. El que parla del teu caràcter, en canvi, no és sentir-la, sinó què en fas: si la utilitzes per aprendre o per fer mal.

Per què costa tant reconèixer-la?

Perquè és l’única emoció que converteix el qui la sent en sospitós moral. Admetre “tinc enveja”, de fet, sona a admetre “sóc una mala persona”. Per això gairebé sempre es reconeix primer pels símptomes: amargor, fredor, distància.

Com puc saber si és enveja o gelosia?

Pregunta’t què falta. Si el que fa mal és que l’altre té alguna cosa que tu vols, és enveja. En canvi, si el que fa mal és la por de perdre una relació o una persona que ja tens, és gelosia.

Es pot deixar de sentir enveja?

L’objectiu realista no és no sentir-la mai: és que et deixi d’informar i deixi de fer mal. En definitiva, quan poses nom al desig que hi ha a sota i hi fas alguna cosa, l’enveja perd intensitat perquè ja no té tant per dir.

Preguntes freqüents: quan l’enveja fa mal i quan consultar

Quan l’enveja és un problema?

Quan dura més enllà del moment i organitza la teva vida al voltant seu. Si t’aparta de gent que estimes, si sent goig pel mal aliè o si cada comparació et deixa un dia sencer torbat, val la pena mirar-ho amb ajuda.

Les xarxes m’estan fent més envejós o només ho mostren?

Probablement les dues coses. El consum passiu multiplica les ocasions de comparació i s’ha associat a més enveja i menys satisfacció vital. Tanmateix, reduir-lo no et treu l’enveja, però baixa el volum i et deixa pensar més clar.

Què puc fer mentre sento l’emoció, en calent?

Tres passos curts: posar-li nom per dins (“això és enveja i és normal”), concretar què enveges exactament i, si pots, sortir del canal que l’activa. No cal resoldre-la ara: cal no actuar des d’ella.

Fonts

Articles relacionats

Si t’has reconegut en aquest article i vols un lloc on mirar-ho amb companyia professional, a Espai Emocions et podem acompanyar. Pots escriure’ns per WhatsApp o a través del formulari de contacte. La primera visita serveix per veure junts què et passa i quin seria el camí més honest per a tu.