Diumenge al vespre, un supermercat del barri de Sants. Hi ha qui hi entra sense pressa i sense gaire gana. Busca el soroll suau dels passadissos, l’escalfor del forn: a fora, el carrer queda massa gran i massa silenciós. Barcelona continua sent una ciutat plena; ara bé, l’apartament que t’espera pot ser el lloc més buit del teu mapa. Aquesta distància entre el que veus i el que sents té nom propi: solitud no desitjada. Com a psicòleg humanista de Barcelona, l’escolto cada setmana a consulta. Gairebé mai, però, arriba amb la veu que esperem.
Resum de l’article. Objectiu: posar nom i xifres a la solitud no desitjada i oferir una mirada sense culpabilització sobre què l’alimenta i què l’alleuja.
Idea clau: la solitud no desitjada no mesura quanta gent tens al voltant: mesura la distància entre els vincles que tens i els que necessites. Per això pot créixer enmig de Barcelona, dins d’una parella o al final d’un dia ple de trobades.
Per a qui: adults que viuen acompanyats però se senten sols. També persones que s’han mudat o han perdut vincles, i qui s’avergonyeix de dir-ho en veu alta.
Tres matisos: viure sol no és sentir-se sol. El pes recau en la qualitat del vincle, no en la quantitat de plans. A més, demanar ajuda és part de la sortida, no el seu fracàs.
Què és, exactament, la solitud no desitjada
La solitud no desitjada és l’experiència d’una distància: la que separa els vincles que tens dels que necessites. Funciona com un senyal intern, semblant a la set o a la gana. Avisa d’una necessitat bàsica desatesa: l’enllaç amb els altres. La importància d’aquest senyal, a més, no és íntima només. Quan s’allarga en el temps, s’associa a pitjor salut física i psicològica.
Convinguem tres paraules que sovint es barregen. Estar sol és una situació: ningú més a casa. L’aïllament social és mesurable: pocs contactes i poques trobades. La solitud, en canvi, és un sentiment. Pot aparèixer amb l’agenda plena o no aparèixer vivint sol amb bons vincles. Quan parlem de solitud no desitjada, doncs, ens referim a aquesta tercera realitat: enyorar un enllaç que no hi és, sense haver-lo triat.
La solitud no desitjada en xifres: Barcelona i el món
La solitud no desitjada és, a més, un fenomen mesurable. Segons l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2025 un 23,8% de la població de més de 16 anys afirmava sentir-se sola. Un 17,8% ho feia «a vegades», i un 5,9%, sovint. Dit d’una altra manera: una de cada quatre persones del teu vagó de metro podria dir el mateix. Ara bé, les mitjanes amaguen desigualtats. Entre adults de 25 a 64 anys, l’Agència de Salut Pública de Barcelona constata que un 5,5% de les dones i un 3,8% dels homes se senten soles sovint. El sentiment és, a més, més freqüent en les classes socials desfavorides i entre persones nascudes fora de l’Estat.
La mirada global confirma l’escala del fenomen. L’Organització Mundial de la Salut estima que gairebé una de cada sis persones del món experimenta soledat o aïllament social. Aquesta desconexió s’associa, a més, a unes 871.000 morts cada any. De fet, la metaanàlisi de Holt-Lunstad i el seu equip ja ho va trobar el 2015. La solitud augmentava la probabilitat de mortalitat en un 26%, i l’aïllament social, en un 29%.

Què l’alimenta en una ciutat plena de gent
Una ciutat d’un milió i mig de veïns sembla el pitjor lloc per sentir-se sol. Tanmateix, sovint és exactament on la solitud es fa més evident. La vida urbana empeny factors que, combinats, preparen el terreny. Les arrels queden a hores de tren quan t’has mogut de ciutat o de país. Els ritmes laborals no quadren: dues agendes que acaben a les nou del vespre no es troben mai. Finalment, el contacte es torna líquid: molts salutadors, poques converses que importin.
Hi ha, a més, pèrdues invisibles. Un amic que se’n va o una parella que es dissol també buiden l’agenda. De fet, el dol d’una amistat mereix el mateix respecte que qualsevol altra pèrdua. I la vida social pot ser intensa sense ser íntima: qui acumula tants plans que arriba esgotat a tots pot seguir sentint que ningú no el coneix de debò.
Des d’una mirada sistèmica, la conclusió és alliberadora. La solitud no descriu el teu caràcter, sinó l’estat del teu sistema de vincles. Un sistema, en canvi, es pot reparar; un caràcter sol semblar una sentència.
El cicle del retir: quan la soledat es defensa sola
El retir és una trampa ben dissenyada. Primer arriba el sentiment; després, l’explicació que el converteix en culpa: «tothom té algú, jo sóc l’excepció». La vergonya fa la resta, perquè és una emoció que, per definició, no vol ser vista. Et calles, no proposes quedar, cancel·les abans que et cancellin. En conseqüència, les trobades reals disminueixen, i la solitud següent troba més silenci on créixer. El resultat s’assembla al de qui conten-ho tot amb cara serena. Ningú no ho nota, perquè l’aparença segueix impecable.
Aquesta espiral té una particularitat cruel: com més dura, menys veu queda per explicar-la. Per això el primer pas rarament és «socialitzar més». És tornar a donar paraula a l’experiència, encara que sigui amb una sola persona de confiança. Trencar el silenci no resol la solitud. Tanmateix, interromp la seva defensa: la treu del terreny de la vergonya i la porta al del problema compartit.
Quatre mites que fan més pes del necessari
Al voltant de la solitud no desitjada hi ha un relat de mites que en duplica el pes. Els quatre més freqüents? Primer: és cosa de persones grans. Segon: el problema és viure sol. Tercer: falten plans i vida social. Quart: conèixer gent nova ho arregla tot. Cap d’aquestes idees no es sosté del tot.
Fixa’t en el tercer, perquè és el més traïdor. Pots tenir l’agenda plena i sentir que ningú no et coneix. En canvi, una sola conversa setmanal amb algú que et veu de veritat canvia la setmana sencera. La sortida no comença multiplicant contactes. Comença per entendre què s’ha trencat per dintre i, només després, escalfar els vincles que queden.
Què ajuda quan la solitud fa pes
Què es pot fer, doncs, amb aquest pes? Res que comenci per «apunta’t a activitats». A la consulta, l’alleujament sol arribar per una altra via.
Primer, el nom. Dir «em sento sol» en veu alta ja reordena l’experiència, tant si ho dius a una amistat com a un professional. D’altra banda, costa, perquè rebre és un acte que molts adults han après a evitar. Acceptar ajuda té una incomoditat pròpia, i val la pena travessar-la.
Segon, la qualitat per damunt de la quantitat. Un o dos vincles tebis que es puguin escalfar valen més que deu de nous. La presència, a més, es pot entrenar. Sortir de l’autopilot per escoltar i ser escoltat, encara que siguin vint minuts, fa més que hores de companyia passiva.
Tercer, la psicoteràpia com a espai de pràctica. La relació terapèutica és, també, un vincle. És un lloc segur on entendre què s’ha trencat: quina part va deixar de demanar, quina va aprendre a no esperar. Amb el temps, aquesta experiència es trasllada a fora, i la persona torna a saber-se acompanyada.
Al capdavall, la solitud no desitjada no és un veredicte sobre el teu valor. És informació. Diu que una necessitat legítima està desatesa i, al contrari del que sembla, les necessitats desateses sí que es poden atendre.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691
Preguntes freqüents sobre la solitud no desitjada
És el mateix viure sol que sentir-se sol?
No. Viure sol és una circumstància; la solitud és un sentiment. Hi ha qui viu sol amb vincles vius i no se sent sol, i qui conviu amb algú i se’n sent. Per tant, el que compta és la qualitat dels enllaços, no el cens de la casa.
La solitud no desitjada és un trastorn?
No és un diagnòstic, sinó una experiència humana. Ara bé, quan s’allarga mesos i va acompanyada d’apatia, insomni o retir constant, és un senyal que convé acompanyar professionalment, perquè pesa sobre la salut.
Per què em sento sol envoltat de gent?
Perquè la companyia no equival a la trobada. Pots acumular salutacions, dinars de feina i missatges de grup sense cap conversa que et toqui de debò. La solitud, doncs, neix d’aquesta baula que falta, no de la quantitat de gent.
Si tinc parella, puc sentir solitud?
Sí, i és més freqüent del que sembla. La solitud dins la parella apareix quan ha minvat la intimitat emocional: es comparteix sostre i agenda, però no interioritat. Nomenar-la sense retret és el primer pas per tornar-s’hi a trobar.
La psicoteràpia pot ajudar a sortir-ne?
Sí, perquè la consulta és un lloc on practicar el vincle amb seguretat. No es tracta només de «parlar de soledat», sinó d’entendre què la sustenta —pèrdues, ritmes, vergonya— i recuperar la capacitat de demanar i de rebre.
Fonts
- Holt-Lunstad, J., Smith, T.B., Baker, M., Harris, T. i Stephenson, D. (2015). Loneliness and social isolation as risk factors for mortality: a meta-analytic review. Perspectives on Psychological Science, 10(2), 227-237. PMID 25910392.
- Organització Mundial de la Salut (2025). De la soledat a la connexió social (informe de la Comissió sobre la Connexió Social). Resum executiu.
- Ajuntament de Barcelona (2026). Barcelona s’uneix per fer front a la solitud no desitjada. Nota de premsa.
- Agència de Salut Pública de Barcelona (2023). La salut mental a Barcelona 2021-2022. Informe complet.
Articles relacionats
- El dol d’una amistat: perdre un amic també és una pèrdua
- La vergonya: l’emoció que no vol ser vista
- Contenir-ho tot: el cansament de la cara serena
- L’esgotament social: per què socialitzar et cansa (encara que ho passis bé)
Si t’has reconegut en aquest article: a Espai Emocions, centre de psicologia d’adults i parelles a Barcelona, treballem la solitud no desitjada sense pressa ni reprotxes: el que silencies, el que has perdut i el que tornes a necessitar. Pots escriure’ns per la web d’Espai Emocions o directament per WhatsApp. La primera visita és un bon lloc per dir en veu alta el que fins ara només pesa.
