Què vol dir sentir-se “suficient”?
Ser suficient. Tres paraules que, dites amb convicció, haurien de ser suficients per calmar-nos, per tornar-nos al nostre centre. Però a la pràctica, poques vegades ressonen tan clares dins nostre. Més aviat, es perceben llunyanes, inabastables. En la meva experiència, el tema de ser suficient és un parany on cauen molts dels meus pacients, sobretot aquells que es regulen de forma heteronòmica, a través de l’altre, o que han crescut amb models d’aferrament no-segurs.
I és que sentir-se vàlid, sentir-se digne pel simple fet d’existir, es converteix en una lluita quan hem après que el nostre valor depèn del que fem, de com ens perceben els altres, o de com d’impecablement fem les nostres tasques diàries.
L’autoexigència com a brúixola… deajustada
Molts de nosaltres vam créixer amb la idea que l’exigència era una virtut. Que donar més, esforçar-se més, millorar constantment era senyal de fortalesa, compromís i responsabilitat. Però, què passa quan aquesta brúixola interna no deixa d’assenyalar cap al nord, fins i tot quan ja hem arribat?
Crec que a vegades atenc pacients que realment s’esforcen molt per ser vistes pels seus éssers estimats, sigui la seva família, la seva mare, la seva parella o els seus amics. És com si es bolquessin completament en com estan sent percebudes per aquestes terceres persones, intentant caure bé, intentant encaixar en el que creuen que els altres esperen d’elles.
Aquí comença el desgast: quan l’energia no es dirigeix a viure, sinó a ser avaluats. Quan el termòmetre del benestar el sosté el judici aliè.
El reconeixement és un miratge
Normalment les persones que lluiten per ser vistes o per aquest reconeixement de ser suficients per a l’altre, moltes vegades venen frustrades, cansades, desanimades, perquè tots aquests esforços que estan fent, que són molts, no s’equiparen al que estan rebent a canvi. I és que estan basant el seu benestar en la complaença, en el judici que els altres emeten sobre elles mateixes.
És un terreny tan inestable… perquè el judici aliè canvia, fluctua, no sempre depèn de nosaltres. A vegades creiem que ser reconeguts per l’altre ens aportarà benestar, i potser quan fem alguna cosa que realment l’altre aprecia, no sentim aquesta seguretat o felicitat que estem buscant. Llavors ve el pensament: “és perquè no m’he esforçat prou”.
I aquí s’encén el bucle. Més esforç, menys satisfacció. Més entrega, més buit.
L’origen: vincles i valor personal
En algunes etapes de la vida tots ens regulem a través dels altres; quan som nens i no tenim aquesta maduresa o autonomia, necessitem el reflex que els altres ens poden donar per entendre i moure’ns en el món on vivim. Però a mesura que creixem, aquesta part del reconeixement dels altres hem d’anar-la interioritzant i ser nosaltres mateixos qui ens autoregulem.
No tothom arriba a aquest punt. I és comprensible si no ho hem après en les nostres primeres relacions d’aferrament. Si vam créixer amb vincles condicionats, en què l’amor se sentia com una recompensa i no com un dret, serà més difícil reconèixer el nostre valor incondicional com a adults.
Però això no vol dir que sigui impossible. Que els nostres progenitors o cuidadors no ens hagin demostrat aquest amor incondicional pel simple fet d’existir, no vol dir que nosaltres no ens el puguem donar a nosaltres mateixos com a adults autònoms i madurs que som.
Què ens fa valuosos?
Potser ens hauríem de preguntar per què ens estem esforçant tant; i si és la valoració o el judici que fan els altres de nosaltres o hi ha alguna cosa més?
Hi ha un valor intrínsec que no hem d’oblidar, que és el valor que té la nostra vida. Nosaltres som valuosos pel simple fet d’existir.
Trencar el cicle: el coratge d’aturar-se
No hi ha una solució màgica ni un camí ràpid emocional. Però hi ha una cosa que ho pot canviar tot: aturar-se. Preguntar-se amb honestedat: fins quan em vull exigir? Quina necessitat estic intentant cobrir amb tant d’esforç?
A vegades, n’hi ha prou amb aturar el pilot automàtic i respirar. Amb mirar endins i reconèixer que sí, que estem cansats, que estem buscant validació on no ens la donaran. I que potser, només potser, ha arribat el moment de començar a validar-nos nosaltres mateixos.
Per tant,
L’autoexigència no s’elimina deixant de fer, sinó aprenent a ser, sense condicions. El perfeccionisme no es cura amb més èxit, sinó amb més compassió. I la sensació de ser suficient no vindrà de fora, sinó d’aquella part profunda de nosaltres que, malgrat tot, continua xiuxiuejant-nos: ets valuós, fins i tot quan no fas res.
Deixa un comentari