Addiccions invisibles: més enllà de les substàncies
Parlar d’addiccions sol portar una imatge concreta al cap: substàncies, alcohol, joc. Però hi ha un grup d’addiccions que passen desapercebudes perquè la societat les normalitza, les recompensa o directament les confon amb dedicació. Són les addiccions conductuals: compulsió per la feina, per la validació digital, per la productivitat, pel control. I la persona que les pateix poques vegades arriba a consulta dient «tinc un problema d’addicció». Arriba dient «no puc parar», «si no ho faig jo no es fa bé», «em sento buit quan no produeixo».
Senyal d’alerta o senyal d’èxit?
Una de les trampes més freqüents de les addiccions invisibles és que el seu funcionament extern pot semblar admiració. La persona que treballa dotze hores diàries sense pausa rep elogis. La que revisa constantment les notificacions és «connectada». La que no pot estar sola amb els seus pensaments és «activa». I així, una conducta que ja no és una elecció sinó una necessitat imperiosa es camufla sota l’etiqueta de compromís.
Però hi ha una diferència fonamental: l’elecció es pot interrompre sense angoixa. La compulsió no.
El buit que s’intenta omplir
Tota conducta compulsiva té una funció, encara que no sigui evident des de fora. No és un defecte de voluntat. És un intent de regulació. La persona que no pot deixar de treballar pot estar evitant un buit emocional que li resulta insuportable. La que compulsa el mòbil pot estar buscant una dosi de validació que no rep enlloc més. La que necessita controlar-ho tot pot estar intentant compensar una sensació interna de fragilitat.
El mecanisme és semblant al de qualsevol altra addicció: la conducta ofereix alleujament a curt termini, però reforça el buit a llarg termini. I com més es repeteix, més difícil és reconèixer-la com a problema, perquè la persona ja no sap qui és sense aquesta conducta.
Addiccions invisibles i burnout silenciós
Les dades són contundents: més de 627.000 baixes laborals per salut mental a Espanya el 2025, duplicant les xifres de fa vuit anys. El burnout silenciós afecta el 87% dels professionals. I molt d’aquest burnout té una arrel compulsiva: la incapacitat de parar, de posar límits, de tolerar la incertesa sense omplir-la amb activitat.
Hi ha una línia difusa entre compromís professional i addicció a la productivitat. La primera és una elecció sostenible. La segona és un cicle que es retroalimenta: necessites produir per sentir-te vàlid, i quan no produces, l’angoixa apareix. No és gana de fer. És por de no fer.
Com reconèixer una addicció conductual
No hi ha un test que ho determini tot, però hi ha senyals que es repeteixen:
- La conducta ocupa un espai desproporcionat en el dia a dia.
- Intentar reduir-la genera irritabilitat, angoixa o sensació de buit.
- La persona justifica la conducta amb raons externes («ho faig per la feina», «ho necessiten»).
- Hi ha conseqüències en la salut, les relacions o el benestar, però la conducta continua.
- La identitat personal queda lligada a la conducta: «si no faig això, qui soc?»
Aquestes senyals no diagnostiquen per si soles, però sí que indiquen que alguna cosa requereix atenció.
La via de recuperació
Sortir d’una addicció conductual no passa per deixar de fer del tot ni de cop. Passa per entendre què està fent la conducta: què regula, què evita, què protegeix. I després, molt gradualment, anar construint alternatives: formes de regulació que no passin per la compulsió, espais on el buit pugui ser tolerable, relacions on la validació no depengui del rendiment.
La teràpia pot ser un espai fonamental en aquest procés, no per fixar la persona sinó per ajudar-la a comprendre el que li passa i trobar maneres més sostenibles d’estar al món.
Referències
L’informe de tendències actuals en salut mental a Espanya mostra com el burnout silenciós i les conductes compulsives associades a la productivitat s’han convertit en una de les principals causes de baixa laboral. L’article d’El País sobre salut mental i feina recull dades clau sobre aquest fenomen.