«Hauria de saber què necessito sense que l’hi hagi de dir. Si l’hi he de demanar, ja no compta.» Això em va dir la M. fa unes setmanes, asseguda al sofà de la consulta, amb el seu home al costat mirant el terra com si hi busqués una sortida secreta. Feia deu anys que estaven junts. I en tot aquest temps, cap dels dos havia aconseguit llegir la ment de l’altre.
Et sona, oi? Aquesta idea que l’amor veritable implica endevinar. Que si de debò t’estimes algú, saps què sent, què vol, què necessita, sense que calgui pronunciar-ho. És una de les expectatives de parella més silencioses i, alhora, més destructives que veig a la consulta. Silencioses perquè no les diu ningú en veu alta. Destructives perquè ningú les compleix, i tots dos acaben pensant que l’altre ja no estima prou.
L’origen d’un mite que ens costa deixar anar
No sé d’on ve exactament aquesta idea. Potser del cinema, potser de les novel·les, potser d’aquelles primeres relacions on l’enamorament fa que tot sembli màgicament sincronitzat. Al principi d’una parella, efectivament, hi ha una sintonia que sembla telepatia. Però no ho és. És un coctell de neuquímica, d’idealització i de molta sort. I com tots els coctells, els efectes duren el que duren.
El problema és quan confonem aquella fase amb l’estàndard. Quan penseu que si la relació és sana, aquesta lectura automàtica s’ha de mantenir per sempre. I quan desapareix, com desapareix sempre, en lloc de dir «és normal, caldrà aprendre a parlar», el que feu és pensar que alguna cosa s’ha trencat. Que potser ja no sou la parella que éreu. Que potser l’amor s’ha esmorteït.
He vist moltes parelles arribar a consulta amb aquesta convicció. No discuteixen gaire. No hi ha cap crisis gran. Simplement senten que l’altre «no està». Que no els veu. Que viuen plegats però separats. I quan comences a desgranar què vol dir «no em veu», apareixen les expectatives no formulades. Les coses que esperaves que fes sense haver-l’hi demanat mai.
Què passa quan espereu sense demanar
Una de les coses que més em crida l’atenció és com ens costumem d’això. Esperem que l’altre sàpiga. I quan no sap, ensenyem la nostra decepció amb el silenci, amb el gest, amb el to, però rarament amb paraules clares. L’altre percep que alguna cosa falla. Però no sap què. I si li preguntes, et dirà «no res». I si insisteixes, potser explota. O es tanca del tot.
Com et deia a l’article sobre el que no es diu en parella, el silenci rarament és neutral. Té un contingut emocional. I quan el silenci transporta una expectativa no formulada, es converteix en una trampa on tots dos hi cauieu: un espera, l’altre no sap què fer, el primer s’enfila més, el segon es retira més. I així.
Una pacient fa temps em va dir una cosa que em va quedar gravada: «Jo no li demano gaires coses. Només que m’ho demani. Que em faci part, que m’expliqui què necessita. Però no m’ho diu mai. Sempre m’ho he d’imaginar.» I el seu home, des de l’altre banda del sofà, respongué: «Però si jo mai he sabut què vols.» I és veritat. Tots dos esperaven. Cap dels dos demanava.
Per què ens costa tant demanar el que necessitem?
Aquí és on la cosa es posa interessant. Perquè no és només un problema de comunicació. És un problema més fondo. Demanar implica reconèixer que necessites. I reconèixer que necessites, per a molta gent, és sentir-se vulnerable. Sentir-se en deute. Sentir-se exposat. Si he crescut en un entorn on les meves necessitats no van ser vistes o van ser respondudes amb culpa, demanar em resulta perillosament familiar. I m’estimo més no fer-ho.
Això és el que passa sovint amb els perfils d’apego evitatiu en la parella, per exemple. No és que no necessitin res. És que el seu sistema intern ha après que demanar no serveix de res, o que acaba fent més mal del que ja fan. I llavors esperen. Esperen que l’altre arribi a endevinar. I si l’altre no hi arriba, llegeixen aquesta absència com una confirmació: «ho veus?, no m’estima prou».
La paradoxa és brutal: necessites que t’ho endevinin perquè no t’atreveixes a demanar-ho. Però només demanant-ho, només posant-ho en paraules, dones a l’altre la possibilitat real de respondre’t. L’endevinalla no és amor. És una prova. I les proves no són una bona base per a un vincle.
I si el que realment vols no és que t’ho endevinin?
Et proposo una cosa. Potser t’ajudarà, potser no, però val la pena mirar-ho. Pregunta’t què hi ha darrere d’aquesta necessitat d’ésser llegit sense paraules. Què hi ha realment. Perquè a vegades el que volem no és que l’altre endevini la nostra necessitat concreta. Volem sentir-nos importants. Volem sentir que ocupem un lloc prou central en la vida de l’altre perquè aquest es prengui la molèstia d’observar-nos, de pensar en nosaltres, de recordar-nos.
I això no és una expectativa irracional. És una necessitat relacional legítima. El que falla és el mètode. El mètode és l’endevinalla. I l’endevinalla, per definició, falla més sovint que no encerta. Encara que la persona que tens al costat t’estimi profundament. Encara que porti anys mirant de comprendre’t. Encara que de debò vulgui fer les coses bé.
Com veieu a l’article sobre quan hi ha amor però no desig, a vegades el que falta en una parella no és l’estimació. És la manera concreta de fer-la arribar. La forma de traduir el que sent el cor en gestos que l’altre pugui rebre i reconèixer. I això s’aprèn. Però només si t’hi apuntes a dir-ho, no a esperar-ho.
Una proposta molt poc romàntica
Et proposo una cosa ben poc romàntica, doncs. Abandona la idea que estimar és endevinar. Abandona-la per tu i per la teva parella. I en el seu lloc, prova una cosa més simple i més honesta: explica què necessites. Amb paraules. Sense rastrejadors, sense indirectes, sense que l’altre ho hagi de deduir del to de la teva veu o de la forma com tanques la porta del armari.
Sé que no és fàcil. Sé que posar paraules a una necessitat fa sentir nu. Sé que hi ha part de tu que pensa que si l’hi has de dir, no és genuí. Però deixa’mi dir una cosa que potser ja saps: l’amor no es mesura per la capacitat de llegir la ment. Es mesura per la disposició a quedar-se i escoltar quan l’altre finalment s’atreveix a parlar. I per la voluntat de fer-ho tu mateix, encara que et tremoli la veu.
La M. i el seu home van trigar setmanes a començar a parlar d’aquesta manera. No va ser màgic. No va ser ràpid. Hi havia moments de tensió, moments on un dels dos volia tornar al silenci. Però poc a poc van començar a substituir les endevinalles per preguntes. I les preguntes, amb el temps, van començar a obrir espais on cap dels dos havia estat mai.
L’amor veritable no és el que no necessita paraules. És el que aprèn a usar-les.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691