«Mireu, això va bé. No discutim mai.» La Marta ho va dir amb un somriure curt, com qui ensenya una medalla. En Pere, al seu costat, va assentir. Tots dos quaranta anys, quinze de parella, dos fills, una hipoteca compartida i, segons ells, cap conflicte. Va ser la tercera sessió. I va ser llavors que vaig comprendre que aquella frase, no discutim mai, no era un informe de salut. Era un epitafi.
Perquè una parella que no discuteix pot ser moltes coses. Pot ser una parella madura que ha après a gestionar les discrepàncies. Pot ser una parella que s’ha tornat hàbil a elegir les batalles. Però també pot ser, i això és el que em vaig trobar aquella tarda, una parella que fa anys que ha deixat de dir-se res que importi de veritat. I aquesta segona opció és la que ningú vigila, perquè no fa soroll.
El mite de la parella que no es porta malament
Hi ha una idea que circula, mig com a desig mig com a doctrina, segons la qual una bona parella és una parella sense conflicte. La trobes a les converses amb amics, a les xarxes socials, a les pel·lícules que acaben amb un petó i un silenci. I és una idea perillosa, no perquè el conflicte sigui bo —no ho és, o almenys no sempre— sinó perquè identifica l’absència de soroll amb l’absència de problema. I això és com dir que un cos està sa perquè no fa mal: pot ser que sí, però també pot ser que la part que faria mal fa temps que està adormida.
Quan algú em diu que la seva parella no discuteix, acostumo a preguntar una cosa senzilla: i què hi feu, en lloc de discutir? Les respostes varien, però hi ha un patró. Doncs cadascú a la seva. Ell amb el mòbil, jo amb la sèrie. Ens portem bé. I aquest ens portem bé és precisament el que m’alerta. No vol dir que hi hagi pau. Vol dir que hi ha dues vides que coincideixen en una adreça.
El que realment calla una parella que no discuteix
En Pere, en la quarta sessió, va dir una cosa que no havia dit en cap de les anteriors. «No és que no tinguem problemes. És que fa temps que no val la pena intentar arreglar-los. Perquè sempre acaba igual.» I la Marta el va mirar, i no amb sorpresa. Amb una mena de resignació tranquil·la. Feia anys que tots dos sabien que hi havia coses que no es tocaven. Però el pacte tàcit era no tocar-les. I el pacte funcionava, en el sentit que ningú cridava, ningú plorava, ningú marxava. Però també funcionava en un altre sentit: cada cop hi havia menys a dir, i cada cop allò que es deia tenia menys pes.
El silenci, en una parella, no és mai només silenci. O és el silenci de qui descansa després de treballar alguna cosa difícil —i llavors és un silenci sa, que conté— o és el silenci de qui ha deixat d’intentar. I aquest segon silenci és el més difícil de detectar, perquè es disfressa de maduresa. Es disfressa de ja no ens barallem per bestieses. Però si t’hi fixes, el que ha desaparegut no és només la baralla. És la voluntat de resoldre-la.
Per què costa tant de veure-ho
Perquè no hi ha un esdeveniment que el marqui. No hi ha una ruptura, ni una traïció, ni un dia concret en què tot es trenca. El que hi ha és un procés lent, gairebé imperceptible, en què les converses es van fent més curtes, les opinions més prudentes, i el territori compartit cada cop més petit. Un dia te n’adones que fa mesos que no parles d’alguna cosa que et preocupa, i no perquè ja no et preocupi, sinó perquè has après que portar-la a la taula no serveix de res. I aquest aprenentatge —portar-ho a la taula no serveix de res— és el veritable dany. No és el conflicte el que destrueix la parella. És la convicció que el conflicte no val la pena.
Ho he escrit abans: estimar no és endevinar, i una parella sana no és aquella que no necessita parlar, sinó aquella que encara pot parlar. Però quan fa temps que has deixat de portar coses a la taula, recuperar aquesta capacitat no és qüestió de voluntat. És qüestió de confiança. I la confiança, un cop erosionada per anys de silenci selectiu, no es recupera amb un parlem més. Es recupera demostrant, una vegada i una altra, que allò que dius no caurà en buit.
El que no funciona: forçar el conflicte
Hi ha persones que, en adonar-se d’aquest silenci, reaccionen intentant forçar el conflicte. Comencen a portar tot a la taula, de cop, com qui obre una comporta que duia anys tancada. I el resultat, gairebé sempre, és pitjor que el silenci. Perquè l’altre, que fa anys que viu en aquella calma aparent, no entén d’on ve aquesta sobtada urgència. Es defensa. Es retira encara més. I la parella descobreix que el seu silenci no era només costum: era protecció.
A la consulta, el que acostumo a proposar és una altra cosa. No parlem de tot. No hem de ser sincers. Aquestes consignes generen més pressió que canvi. El que sí faig és començar a cartografiar allò que no es toca. Quines són les zones que la parella ha decidit, de manera implícita, que són zona prohibida. I llavors, amb cura, veure què hi ha en cada una. Perquè el que hi ha, gairebé sempre, no és un secret terrible. És una necessitat que fa anys que no es diu. Un desig que es va silenciar perquè la resposta anterior no va ser bona. Una queixa que es va transformar en resignació.
En una altra parella amb qui vaig treballar, el territori que no es tocava era la vida sexual. Feia quatre anys que no en parlaven, i tots dos ho havien donat per mort. Però no era que no hi hagués desig. Era que cadascú havia interpretat el silenci de l’altre com un rebuig, i cap dels dos gosava desmentir-lo. Quan van poder parlar-ne —no amb una gran confessió, sinó amb una frase petita, provisional— van descobrir que tots dos havien estat esperant el mateix. Esperant que l’altre comencés.
El silenci també comunica
Això és el que costa més d’acceptar: el silenci no és absència de comunicació. És un missatge. I el missatge, sostingut anys, diu una cosa molt concreta: el que jo digui no canviarà res, així que millor no dir-ho. Quan una parella arriba aquí, el problema no és que no es discuteixi. El problema és que s’ha deixat de creure que discutir serveixi per a alguna cosa.
Hi ha parelles on el que fa falta no és menys conflicte, sinó entendre què està passant realment sota la superfície. El conflicte obert, quan és possible, és un senyal de salut. Vol dir que encara hi ha prou energia per xocar. Vol dir que encara creus que el que dius pot moure alguna cosa en l’altre. La parella que no discuteix perquè ja no hi ha res a dir és una cosa. La parella que no discuteix perquè fa anys que ha après que dir-ho no serveix és una altra molt diferent.
Tornar a poder dir el que pesa
No tinc una recepta. No la tinc perquè cada parella és un món, i el que funciona amb una pot ser inútil amb una altra. Però hi ha una cosa que sí puc dir amb certa seguretat: el silenci es pot trencar, però no es pot trencar de cop. Es trenca de mica en mica, amb petites veritats que es diuen amb cura, amb la voluntat de no fer mal però amb la decisió de no seguir amagant-lo. I cada petita veritat que es diu i que és rebuda sense retirada, sense menyspreu, sense aquell ja en tornem a parlar que fa anys que tanca converses, va recuperant una mica de territori.
En Pere i la Marta no van deixar de ser una parella tranquil·la. Però el seu silenci, al cap de mesos de feina, va canviar de natura. Ja no era el silenci de qui ha deixat d’intentar. Era el silenci de qui ha pogut dir el que pesava i, per primer cop en molt de temps, ha sentit que l’altre escoltava.
Una parella que no discuteix no és, per això sol, ni sana ni malalta. La pregunta no és si discutiu. La pregunta és: encara pots dir el que et passa, i sentir que el que dius arribi a algun lloc? Si la resposta és sí, el silenci que teniu és de descans. Si la resposta és no, potser el que anomenau pau és, en realitat, el lloc on vau deixar de parlar.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691