Quan pensar ja no és pensar
«No puc parar de pensar-hi». Ho diu com qui descriu una fuita d’aigua que no sap on tapar. No és una metàfora: és la descripció exacta del que viu cada nit, abans d’adormir-se, quan el cap es posa en marxa i cap volta l’apropa a cap lloc. Li dic que entenc el que sent. I és veritat. Però també li dic una cosa que potser no s’espera: que el problema no és que pensi massa, sinó que el pensament s’ha quedat atrapat en una funció que ja no compleix.
Hi ha una confusió molt estesa entre rumiar i reflexionar. La rumiació no és pensar en cercle: és pensar en cercle creient que s’està avançant. I aquesta creença —la il·lusió que donant una volta més trobaré la resposta— és el que sosté el bucle. No la ignorància. No la falta de voluntat. La certesa enganyosa que si segueixo rumiant, arribaré a alguna part.
Pensar per controlar el que no es pot controlar
La persona que rumia no està pensant per comprendre. Està pensant per controlar. I aquesta diferència ho canvia tot, perquè el pensament —quan funciona bé— és una eina d’exploració, però quan es posa al servei del control es converteix en una eina de vigilància. La diferència no és subtle: és estructural. Explorar vol dir obrir, ampliar, permetre diverses possibilitats. Vigilar vol dir tancar, filtrar, descartar tot el que no confirma la hipòtesi del perill.
Un estudi recent sobre el pensament perseveratiu —la tendència a mantenir el mateix patrò de pensament repetitiu— va trobar que el que enllaça la rumiació amb l’ansietat i la depressió no és la quantitat de pensament, sinó la funció que se li atribueix. És a dir: les persones que rumien no ho fan perquè els agrada patir. Ho fan perquè algun aprenentatge previ els ha ensenyat que pensar és una forma de prevenir. Si penso en tot el que pot anar malament, estaré preparat. Si repasso el que vaig dir, no tornaré a equivocar-me. Si analitzo cada detall, trobaré el error.
Excepte que no funciona així. I la persona ho sap —a vegades ho diu explícitament—, però el mecanisme està tan automatitzat que la comprensió no l’atura. «Sé que rumiar no m’ajuda», em diu la M. a la tercera sessió, «però és més fort que jo». I té raó: no és una qüestió de força de voluntat. És un patrò de regulació que s’ha instal·lat com a estratègia per defecte.
La intolerància a la incertesa: el motor que no es veu
Si preguntes a algú que rumia per què no pot parar, la primera resposta sol ser «perquè necessito entendre-ho». Però si segueixes preguntant —i aquesta és part de la feina de la teràpia—, apareix una altra capa: «perquè no suporto no saber». I aquí hi ha la clau.
La recerca sobre intolerància a la incertesa ha mostrat que aquesta —no l’ansietat mateixa— és el predictor més fort de la rumiació. No és que la persona estigui ansiosa i per això rumia. És que la persona no tolera el no-saber, i el pensament repetitiu és l’intent desesperat de generar una certesa que resolgui la incomoditat. Com menys suportes la incertesa, més necessites rumiar. I com més rumies, més alimentes l’ansietat, que al seu torn fa la incertesa encara més insuportable. És un cercle que s’alimenta a si mateix.
A consulta ho veig constantment. Un home —anomenem-lo J.— arriba dient que no pot decidir si canviar de feina. Porta mesos rumiant. Ha fet llistes, ha analitzat pros i contres, ha parlat amb mitja família. Però cada vegada que s’acosta a una decisió, apareix un nou escenari catastròfic que requ una volta més de pensament. Li pregunto què passaria si decidís malament. Es queda en silenci i diu: «No ho sé. I això és el que em mata». No és la por a equivocar-se. És la impossibilitat de tolerar que hi hagi una zona on no pot saber abans de decidir.
Per què «deixa de pensar» no funciona
Si el problema fos només que la persona pensa massa, la solució seria simple: pensar menys. Però això és com dir-li a algú que no pensi en un elefant rosa. L’intent de suprimir el pensament l’activa amb més força. Pensar més no sempre ajuda, i pensar menys per força tampoc.
El que funciona —quan funciona— no és aturar el pensament, sinó canviar la relació amb ell. I això passa per entendre què fa el pensament en cada moment: està explorant o està vigilant? Està obrint preguntes o tancant sortides? Està al servei de la comprensió o al servei del control?
Perquè la rumiació té una funció, encara que sigui disfuncional. Està intentant generar seguretat. El problema no és la intenció —legítima, humana— sinó l’eina: el pensament repetitiu no pot generar la certesa que busca, perquè la certesa no existeix en l’àmbit on la busca. I aquí és on la teràpia fa la seva feina: no eliminant el símptoma, sinó ajudant a entendre què intenta fer i trobant formes adaptatives de fer-ho.
sentir en lloc de resoldre
Hi ha un moment, a la teràpia, en què la persona descobreix que el que sostenia la rumiació no era la necessitat d’entendre, sinó la dificultat de sentir. Rumiar és una forma de no sentir. Mantenir el cap ocupat en el què i el per què és una manera d’evitar el què sento ara mateix, en aquest moment, en aquest cos.
No és un descobriment que es faci amb raonaments. És una cosa que apareix quan la persona, amb temps i suport, s’atreveix a deixar d’analitzar i comença a prestar atenció al que passa quan no pensa. A vegades és por. A vegades és tristesa. A vegades és una ràbia antiga que no havia tingut espai. El cos guarda el que el cap intenta resoldre, i mentre el cap segueix donant voltes, el cos espera.
La M., la de l’inici, va arribar a una sessió dient: «He passat tres dies rumiant el que em vas dir la setmana passada, i no he arribat a cap conclusió. Però aquesta tarda, passejant, he notat una opressió al pit i he plorat sense saber per què». Li vaig dir que potser aquell plor era la conclusió que el pensament no podia formular. No va respondre. Però per primera vegada en setmanes, va sortir de la sessió sense una pregunta nova per rumiar.
I si el que necessites no és una resposta?
No et diré que deixar de rumiar és fàcil. No ho és. I tampoc et diré que hi ha una tècnica que ho resol, perquè no n’hi ha. El que sí puc dir-te —perquè ho veig a consulta, setmana rere setmana— és que el canvi no comença per aturar el pensament. Comença per entendre què està intentant fer. I moltes vegades, el que està intentant fer és tan legítim —protegir-te, preparar-te, no tornar a patir— que l’únic que necessita no és que l’aturin, sinó que algú l’escolti amb cura i l’ajudi a trobar una altra manera de fer-ho.
La certesa que busques potser no existeix. Però la capacitat de viure sense ella —sí. I això, que sona tan abstracte, és en realitat la cosa més concreta que pots aprendre: estar amb el que sents sense haver d’entendre-ho primer. No és resignació. És una altra forma de cuidar-se.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691