El silenci que omple la copa
«Quan arribo a casa i tanco la porta, hi ha un silenci que no puc soportar. I abans que pensi en res, ja tinc la cervesa a la mà.»
No em va dir «tinc un problema amb l’alcohol». No va parlar de quant bevia ni de quantes vegades havia intentat parar. Em va parlar del silenci. I de la por que li feia. I és aquí, en aquesta por, on comença realment qualsevol addicció emocional: no en la substància, sinó en allò que la substància t’ajuda a no mirar.
Aquest home —li direm Martí— no encaixava en cap estereotip d’addicció. Feina estable, parella, amics. Però cada nit, quan el pis es quedava quiet, alguna cosa dins seu es desballestava. I la copa era l’única cosa que sabia fer per apaivagar-ho.
L’addicció emocional no és plaer, és anestèsia
Pensa-hi un moment. Quan vas al dentista i et posa anestèsia, no és perquè t’agradin les injeccions. És perquè el que hi ha sota fa mal. Doncs aquí exactament igual. La majoria de conductes addictives que veig a consulta no busquen el plaer —busquen l’apagament. L’anestèsia d’una emoció que no saps com gestionar.
I això és el que ho complica tot: quan tractem l’addicció emocional com si fos només un problema de substàncies o de conductes, ens equivoquem de porta. És com culpar el paracetamol del mal de cap. No és el que consumes, és el que no vols sentir.
Ja ho deia en un article anterior: l’addicció sovint és un intent de solució que es converteix en problema. Però el que m’interessa avui no és el problema en què es converteix, sinó el problema del qual parteix. Perquè si no mirem allò, estem tractant el símptoma i ignorant la ferida.
Edward Khantzian, psiquiatre de Harvard, va formular fa dècades la hipòtesi de l’automedicació: les persones no s’enganxen al plaer de la substància, sinó al fet que la substància alleuja temporalment un dolor psíquic que no saben tractar d’altra manera. No és una teoria exòtica. És el que veig cada setmana a consulta.
Quan deixar de beure és més difícil que el que hi ha sota
El Martí va intentar parar tres vegades. La primera va aguantar dues setmanes. La segona, cinc dies. La tercera va durar un cap de setmana llarg que va acabar amb ell assegut a la cuina a les tres de la matinada, tremolant, amb una sensació que no sabia anomenar.
«No és que tingués ganes de beure», em va dir. «És que no podia estar-me quiet. Em venia tot al damunt.»
Aquest «tot al damunt» era la clau. Quan el Martí retirava l’anestèsia, el dolor que havia estat amagant durant anys tornava a sortir: la mort del seu pare, mai plorada; el final d’una relació anterior que va tallar per covardia, no per convicció; la sensació, difusa però persistent, de no saber qui era quan ningú el mirava.
Si parar és més difícil que començar, potser no és per falta de voluntat. Potser és perquè el que apareix quan pares porta anys esperant-te, i no tens eines per rebre-ho.
Què fa l’addicció per tu (que ningú més fa)
Aquesta és la pregunta que més costa fer. I la que més resposta necessita.
No «per què beus». Sinó: què fa la copa per tu que tu no saps fer per tu mateix?
La resposta sol ser la mateixa: regular. Regular l’ansietat, la tristesa, el buit, la ràbia continguda. L’addicció emocional és, en el fons, un sistema de regulació artificial. Tu no saps calmar-te, així que busques quelcom que ho faci per tu. Ràpid, eficaç, sense esforç. Al principi funciona. Després necessites més. Després ja no funciona però no pots parar.
Com escrivia fa poc sobre addiccions i soledat, la conducta intenta omplir un forat. Però el forat no és la falta d’alcohol, ni de joc, ni de mòbil. El forat és la falta de capacitat per estar amb el que sents quan estàs sol.
El que cal no és deixar, és poder sentir
Aquí és on em poso incòmode. Perquè el que et diré ara és probable que ja ho sàpigues, i que soni a tòpic, i que no serveixi de gaire si no hi ha algú al costat que t’ho ajudi a fer real.
Deixar la conducta no és suficient. I de vegades ni tan sols és el primer pas. El primer pas és entendre què estàs apagant. Quina emoció, quin buit, quin dolor. I començar a desenvolupar la capacitat d’estar amb això sense que t’elimini.
Això no es fa en una nit. Ni en tres. Es fa amb temps, amb companyia, amb vergonya —molta vergonya, perquè admetre que necessites l’anestèsic per suportar la teva pròpia vida no és exactament un acte heroic. És un acte honest. I la honestat, aquesta, costa més que qualsevol cop de força.
Amb el Martí vam trigar mesos. No a «parar de beure» —això va ser un efecte secundari—, sinó a posar paraules al que hi havia sota. A aprendre a estar amb el silenci de casa sense que el silenci el devorés. A plorar el seu pare, seixanta anys després, en un despatx del Raval, amb la mateixa impotència que el dia que va morir.
No va ser maco. No va ser ràpid. I hi va haver recaigudes, perquè tornar a caure no és el final del camí, sinó part del camí.
El silenci no va marxar
El Martí encara arriba a casa i tanca la porta. Encara hi ha silenci. Però ara, quan apareix, no corre cap a la copa. S’asseu. El deixa estar. I a vegades, em diu, encara li fa por. Però ja no li fa por la por.
I aquesta, per molt modesta que sembli, és la diferència.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691