El síndrome de l’impostor

Hi ha una frase que, a la consulta, gairebé mai arriba directa. S’insinua, s’acompanya d’un somriure incòmode i arriba després d’una pausa llarga. «És que no sé com m’hi han deixat arribar». Ho diuen professionals competents, gent amb anys de trajectòria, persones que sostenen equips i responsabilitats importants. I ho dien amb una por concreta: és el que avui se’n diu fenomen de l’impostor. Tard o d’hora, algú obrirà la porta i els dirà que hi ha hagut un error. El seu lloc, diran, pertany a una altra persona.

Aquesta experiència té nom des del 1978. Les psicòlogues Pauline Rose Clance i Suzanne Imes la van descriure per primera vegada. Ho van observar en dones d’alt rendiment que vivien el seu èxit com un frau, tot i tenir reconeixements objectius. Avui se’n diu fenomen de l’impostor, i no és cap excentricitat. La revisió sistemàtica més citada va analitzar 62 estudis amb més de 14.000 participants. Hi va trobar taxes que oscil·len entre el 9% i el 82%, segons l’eina de cribratge. Les xifres són especialment altes entre perfils d’alt rendiment. Dit d’una altra manera, molta gent que funciona molt bé per fora viu per dins amb una sospita permanent.

No és manca de confiança: és una manera de comptar

Quan algú em diu que viu el seu èxit com un frau, el primer que cal dir és tranquil·litzador. No hi ha cap error al currículum. El que falla és la manera de comptar. Si cada encert s’explica per la sort, l’ajuda d’un altre o una casualitat favorable, el balanç sempre donarà el mateix. I si cada error es llegeix com a prova definitiva de mancança, el resultat és una frase coneguda. «He arribat fins aquí sense ser-hi a l’altura». És una atribució asimètrica. I funciona amb l’eficàcia d’un sistema comptable esbiaixat. Qualsevol dada que la contradiu queda descartada com a excepció. Qualsevol dada que la confirma s’incorpora com a prova.

L’atribució asimètrica és el que manté el fenomen tan estable al llarg dels anys. Un ascens, un reconeixement o un projecte reeixit no desmunten la sospita. Simplement es classifiquen com a anomalia. «Em van escollir perquè no hi havia ningú més». «Va sortir bé perquè el client ja estava decidit». La persona no és incapaç d’èxit. És incapaç d’incorporar-lo a la imatge que té de si mateixa. Aquesta distància entre allò que s’ha fet i allò que un es permet reconèixer és el senyal més característic.

El cicle que s’alimenta a si mateix

El fenomen de l’impostor no és un estat constant. És un cicle que s’activa cada cop que hi ha una tasca avaluable al davant. La seqüència és coneguda. Primer apareix la por que aquesta vegada, finalment, es noti que no ets prou bo. Després arriben dues respostes típiques. Una és el sobreesforç: preparar el triple, allargar, perfeccionar. L’altra és la procrastinació: ajornar fins que la urgència silencia la por. La tasca, en general, surt bé. Arriba un alleujament breu, de vegades de minuts. I aleshores es produeix el pas decisiu: l’èxit es descarta. «Ha estat fàcil», «no s’han fixat», «he tingut sort». El dubte torna a aparèixer a la tasca següent, ara amb una evidència més que ignorar.

Aquest tancament és el que fa el cicle tan resistent. Cada volta sembla aportar una prova a favor: una altra vegada m’ha sortit bé. Però el sistema la converteix en matèria primera per al dubte. El raonament és implacable: si m’ha sortit bé sense ser-hi a l’altura, és que l’engany continua funcionant. Per això les persones que el viuen acaben esgotades. No és la fatiga de la feina feta. És la fatiga de vigilar permanentment una façana: preparar, comprovar, reexplicar-se, disculpar-se per endavant.

Com s’instal·la: l’aprovació condicionada

Ningú neix sentint-se un frau. El sentiment s’instal·la, normalment, en contextos on l’aprovació va estar sempre condicionada al rendiment. La literatura sobre el fenomen hi coincideix. Hi trobem perfils familiars on l’èxit era esperat com a normalitat i l’error es llegia com a notícia greu. També entorns escolars o professionals on el reconeixement arribava només amb els resultats excel·lents. En aquests escenaris s’aprèn una lliçó silenciosa: el valor no es dóna, es guanya. I qui aprèn a guanyar-se el propi lloc no sabrà mai del cert quan el té garantit.

Hi ha un detall que sovint sorprèn a la consulta. Moltes persones que viuen aquest fenomen no venen de famílies que exigien poc. Venen de famílies que exigien molt, però de manera poc explícita. No calia dir «has de ser el millor». N’hi havia prou amb el silenci davant d’un nou o amb l’elogi reservat als resultats excepcionals. Aquesta aprovació intermitent és més difícil de detectar que la crítica directa. Tanmateix, deixa exactament la mateixa empremta. L’èxit queda sempre pendent de confirmació externa, mai incorporat del tot. De fet, la revisió de Bravata i col·laboradors troba el fenomen estable entre homes i dones. També el troba en totes les edats estudiades, dels adolescents als professionals veterans. No és una etapa, doncs. És una manera d’habitar l’èxit.

El comparador intern: l’ideal contra el propi

Una altra peça central és amb qui et compares. La persona que viu el fenomen de l’impostor no es compara amb els altres de veritat. Es compara amb una versió ideal de si mateixa que ningú més veu ni pot conèixer. Els altres existeixen, és clar, però com a figures externes. Tu coneixes tot el teu interior: els dubtes, els esborranys, les hores de preparació, la por. Dels altres, en canvi, només veus el material publicat. És una comparació deslleial perquè enfronta la teva informació privilegiada amb la seva carta de presentació.

Per això les xarxes professionals tenen un efecte tan dur sobre aquest perfil. Tothom hi publica la seva millor cara, i el comparador troba material inesgotable. La solitud del secret fa la resta. El dubte no es comparteix, perquè dir-ho en veu alta semblaria confirmar-ho. I, sense contrast, el comparador no troba mai cap dada que el desmenteixi.

Què es pot fer mentre es viu

El primer no és positivar. Una persona que s’ha passat anys descartant els seus encerts no canviarà per un elogi. Necessita una altra cosa: provar de comptar d’una altra manera. A la consulta treballem tres direccions.

• Revisar l’atribució. Cada cop que un encert es classifica com a sort, fes-te la pregunta inversa. Si això ho hagués fet un col·lega, com ho explicaries? La pregunta no busca autoelogi; busca simetria en el criteri.
• Portar el registre real. Escriu objectivament què has aportat tu a cada resultat: decisions, hores, coneixement concret, relacions construïdes. No és un exercici d’autoestima. És un balanç comptable del que de debò ha passat.
• Dir el dubte. Posar en paraules, davant d’algú de confiança, la sensació de frau. El dubte privat creix. El dubte compartit sol perdre força, perquè descobreix que altres persones competents el tenen exactament igual.

Ara bé, de vegades el fenomen no veu sol. Acompanya ansietat, insomni o un estat d’ànim baix que ja no cedeix. En aquests casos, el que cal no és una tècnica. És acompanyament professional. La revisió sistemàtica més rigorosa troba que el fenomen es relaciona amb més burnout, més símptomes depressius i més ansietat. Són precisament aquests vincles els que justifiquen atendre’l. No com a caprici, sinó com a senyal que alguna cosa s’ha desbordat.

La pregunta que millor funciona

Després d’anys de feina amb perfils d’alt rendiment, la pregunta que més obre no parla de frau. No és «per què creus que no ets prou bo». És una altra: a qui hauries de ser, per creure’t que el teu lloc és teu? Perquè el fenomen de l’impostor, al fons, no parla d’un lloc robat. Parla d’un lloc que mai ningú va confirmar com a propi. La feina terapèutica no consisteix a demostrar que ets impostor o que no ho ets. Consisteix a entendre amb quin criteri s’ha mesurat el teu lloc des del principi. També a preguntar-te qui el va instal·lar i si, avui, encara el vols utilitzar.

Si et reconeixes en tot això, no estàs sol ni estàs trencat. Estàs utilitzant un criteri que et va ser útil algun dia. Avui, però, et costa més del que et dona. I això, al contrari del que diu la veu del dubte, no és una prova de frau. És una prova de treball interior pendent.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents sobre el fenomen de l’impostor

El fenomen de l’impostor és un trastorn?

No. No apareix als manuals diagnòstics (DSM ni CIM) ni té definició mèdica formal. És un fenomen conductual. Ara bé, sovint acompanya ansietat, símptomes depressius o burnout, i això sí que cal atendre-ho.

Per què els èxits no em fan sentir millor?

Perquè el sistema de lectura està esbiaixat. L’encert s’explica per sort o ajuda externa, i l’error es llegeix com a prova de mancança. Revisar aquesta atribució és la primera feina.

És el mateix que tenir la autoestima baixa?

No exactament. Pots tenir una autoestima raonable en moltes àrees i viure el dubte només en l’àmbit professional. El fenomen és específic de la relació amb l’èxit i el rendiment.

Es dona més en dones?

La descripció original de 1978 es va fer amb dones d’alt rendiment. La recerca posterior, però, el troba en homes i dones per igual, i en totes les edats. El mite no s’aguanta amb les dades.

Preparar més no és una bona solució?

A curt termini sovint funciona, però alimenta el cicle. Com que la tasca surt bé, s’interpreta que l’esforç extra era necessari, i el llindar puja. L’alleujament dura poc i el dubte torna.

Quan cal consultar un professional?

Quan el dubte acompanya insomni, ansietat sostenida o estat d’ànim baix. També quan condiciona decisions importants de la teva vida professional. En aquests casos, el problema ja no és el dubte aïllat: és el desgast acumulat.

Fonts

• Clance PR, Imes SA (1978). The imposter phenomenon in high achieving women: Dynamics and therapeutic intervention. Psychotherapy: Theory, Research & Practice, 15(3), 241–247.
• Bravata DM et al. (2020). Prevalence, Predictors, and Treatment of Impostor Syndrome: a Systematic Review. Journal of General Internal Medicine, 35(4), 1252–1275. PMID 31848865
• Huecker MR, Shreffler J, McKeny PT, Davis D (2023). Imposter Phenomenon. StatPearls. PMID 36251839
• Gómez-Morales A (2021). Impostor Phenomenon: A Concept Analysis. Nursing Science Quarterly, 34(3), 274–283. PMID 34212809

Articles relacionats

• Perfeccionisme i ansietat: la resposta exacta no existeix
• Perfeccionisme i por: quan la disciplina amaga por
• Ansietat d’alta funcionalitat
• La solitud de qui ho porta tot

Si t’has reconegut en aquest article i vols aturar el cicle, a Espai Emocions t’ajudem a fer aquest balanç sense pressa. Pots escriure’ns per WhatsApp i concertar una primera visita, o bé trucar-nos al 614 629 670.