El dol de les vides que no has viscut

Hi ha fotografies que no es fan mai. Són les de les vides que no has viscut: la persona que hauries estat si t’haguessin deixat estudiar el que volies, la parella amb qui no et vas atrevir a quedar, la ciutat on no et vas mudar, el projecte que vas aparcar «fins que les coses es calmessin». Ningú no en fa àlbums. Tanmateix, molta gent les porta a dins. I de tant en tant les obre, sobretot de nit o en els aniversaris.

Aquest article parla precisament d’això: del dol silenciós per les vides no viscudes. És un dol que no té funeral, ni condol, ni data. Però pesa. I pesa més del que la nostra cultura emocional està disposada a admetre.

La vida que et mira des d’una terrassa de l’Eixample

Comencem per una escena corrent a Barcelona. Ets en una terrassa, un diumenge a la tarda. Una persona de la teva edat explica que acaba de tornar de viure un any a Lisboa. Escoltes, somriures, brindes amb ella. Ara bé, en acabar, alguna cosa et roda per dintre: i si jo…? No és enveja d’ella. És més subtil: és la sospita que la teva vida, en algun cruïlla, va triar per tu.

Aquesta fiblada té una qualitat estranya. No has perdut res que tinguessis: has perdut una cosa que mai no vas arribar a tenir. I encara així, el cos respon com si hi hagués una pèrdua de debò. Perquè, de fet, n’hi ha una. El psicoterapeuta britànic Adam Phillips ho va formular amb una precisió memorable al seu llibre Missing Out (2012). Tots tenim la sensació que tenim una vida potencial que ens espera. I el que fem amb aquesta idea ens conforma tant o més que la vida real. La frustració, deia Phillips, és trobar-se a faltar a un mateix.

És a dir, el dol de les vides no viscudes no és una excentricitat romàntica. És una experiència estructural de la vida adulta. I convé entendre-la, perquè la seva llengua és molt fàcil de confondre amb depressió, fracàs o ingravidesa. En aquest article la repassarem amb calma: què diu la recerca, què la diferencia d’altres dolors i com es treballa.

Què diu la recerca sobre els grans penediments

La psicologia ha estudiat aquest territori amb un nom més prosaic: el penediment. I les conclusions són més clares del que esperaries. En una revisió clàssica publicada a Psychological Review, Thomas Gilovich i Victoria Medvec van sintetitzar dècades d’estudis. La seva conclusió segueix sent vàlida. A curt termini, dolen més els errors comesos. A llarg termini, en canvi, dolen més les coses que no es van fer.

És a dir, quan pregunes a persones grans pels seus grans penediments, la llista no parla de fracassos. Parla d’omissions: els estudis abandonats, les trucades no fetes, els viatges, els «ja m’hi posaré». Per què passa això? Els autors ho expliquen amb una lògica pròpia del pensament contrafactual. Un error comès té límits: va passar, va costar el que va costar i va tancar. Una omissió, en canvi, no tanca mai del tot: sempre queda oberta la pregunta de com hauria anat. Per això, amb els anys, el material psicològic pendent és sobretot «allò que no vaig fer».

Els àmbits on el penediment fa més mal

Hi ha més. La recerca de Neal Roese i Amy Summerville, publicada a Personality and Social Psychology Bulletin (2005), va fer un pas més. Va identificar en quins àmbits de la vida es concentren els grans penediments. Després de revisar onze estudis amb milers de persones, van trobar els sis dominis més citats. Per ordre: l’educació, la carrera, les relacions amoroses, la creació dels fills, el jo mateix i el temps lliure. I l’explicació no és que l’educació sigui el que més estime. És el que més obert deixa el sentit de l’oportunitat. És a dir, dol més allò que encara creiem que es podria haver canviat.

Aquest detall canvia la manera de llegir el teu dolor. Perquè si el que fa mal és, precisament, allò que encara veus obert, llavors el penediment no parla tant del passat com del present. Assenyala on encara creus que hi ha alguna cosa per fer. Ho veurem més endavant. Ara bé, abans cal entendre per què aquesta comparació fa tan mal.

El jo ideal: la mida exacta del buit

L’any 1987, el psicòleg E. Tory Higgins va publicar a Psychological Review una teoria que encara avui ajuda a entendre moltes tristors adultes. És la teoria de la discrepància del jo. Higgins distingeix entre el jo real (com et veus) i el jo ideal (com t’agradaria ser). I hi afegeix un tercer: el jo que deuries ser (com et demanen els altres). La seva hipòtesi central és senzilla: cada bretxa genera una emoció diferent. La distància entre el jo real i el jo ideal produeix tristor i decepció. En canvi, la distància entre el jo real i el jo que deuries ser produeix culpa i angoixa.

Aplicat a les vides no viscudes, el mecanisme és il·luminador. La vida no viscuda que et fa mal gairebé sempre és una versió ideal de tu. L’escriptor que no vas ser. La persona lliure que no et vas permetre. El pare o la mare d’un altre clima emocional. És a dir, no compares la teva vida amb la del veí: compares el teu jo real amb el teu jo ideal. Per això el resultat és tristor, no enveja. I per això tampoc no serveix de res que et repeteixis que «molts no tenen ni la meitat del que tens». La comparació no és de fortunes, sinó de selves.

Hi ha una conseqüència pràctica d’aquesta teoria que val la pena subratllar. Si la bretxa amb el jo ideal s’eixampla sense que la miris, la tristor es cronifica i pot semblar una depressió. Ara bé, si la mires de cara, es converteix en informació. Et diu cap a on volies créixer i no vas créixer. La teràpia humanista treballa exactament així: no es tracta d’eliminar el jo ideal, sinó de recuperar el diàleg amb ell.

Per què és un dol de debò

Arribem al nucli: per què anomenem això un dol, si no hi ha cap mort? La resposta ve de la mà del psicòleg Kenneth Doka. L’any 1989 va encunyar el concepte de «dol desposseït»: el dol que experimentem per pèrdues que la societat no reconeix, no ritua ni acompanya. Doka el va descriure per a pèrdues sense reconeixement social, com la mort d’un ex o una relació invisibilitzada. Ara bé, el criteri que proposa és ampli. Tota pèrdua que no té espai públic per ser plorada és candidata a dol desposseït.

La vida no viscuda compleix el criteri de forma exemplar. Primer, no hi ha objecte: no pots anar a un funeral d’una carrera que no vas fer. Segon, no hi ha llenguatge: si dius «estic de dol per la persona que no he estat», la conversa s’encalla. Tercer, no hi ha permís cultural. En una cultura que valora el «mai no és tard», dir que alguna cosa ja no serà sona a derrota. En conseqüència, aquest dol es queda sense ritu, sense testimonis i sense data de final. I, com tot dol desposseït, tendeix a allargar-se en silenci.

Com es fa, aquest dol

Si és un dol, té lògica de dol. I les persones que treballem amb processos de dol sabem que aquesta lògica té passos. Encara que cada persona els faci a la seva manera. Del que he vist a la consulta i de la literatura sobre pèrdues desposseïdes, en destaco quatre moviments.

1. Donar-li nom i data

El primer moviment és paradoxalment administratiu: posar nom a la pèrdua. «Estic fent el dol de la vida que hauria tingut si hagués marxat aquell any.» Només aquesta frase ja canvia alguna cosa. Perquè un dol amb nom deixa de ser una vaga insatisfacció i es converteix en un procés. Té començament, té cos i, sobretot, té possibilitat d’acabament. La persona que diu «estic de dol» ja no es pregunta «què em passa?», la pregunta més angoixant de totes. Ara es pregunta «quant de temps i de quina manera».

2. Plorar sense objecte

El segon moviment és el més difícil: deixar que el cos plori una cosa que no va existir. Aquí molta gent es rebenta. Perquè plorar el que no va passar sembla absurd, i sembla perillós: «si em poso a plorar, cauré». En la pràctica, passa el contrari. L’emoció continguda és la que no acaba mai. L’emoció que es desplega, en canvi, troba el seu límit natural. Aquesta és l’experiència repetida de qualsevol terapeuta que ha acompanyat processos de dol. També la de qui ha plorat una amistat o una etapa, com explicàvem en l’article sobre el dol d’una amistat.

3. Separar el que va ser del que vaig decidir

El tercer moviment és el de la responsabilitat. Perquè una cosa és reconèixer la pèrdua i una altra és fer-se càrrec del que en depenia i del que no. Algunes vides no viscudes es van aparcar per por, sí. Altres, en canvi, es van aparcar perquè el context no donava per a més. Malaltia a la família, diners, fills petits, un moment històric concret. Confondre les dues coses genera culpa innecessària. Distingir-les, en canvi, permet assumir la part que sí que va ser teva. I deixar de carregar la que no ho era. Aquest treball és idèntic al que describim en l’article sobre la culpa que no descansa. No és qüestió de responsabilitat, sinó de mesura.

4. Recuperar alguna peça del jo ideal

El quart moviment és el més esperançador, i el més ignorat. Quan mires quina vida concreta estàs plorant, gairebé sempre hi trobes una peça recuperable. La dona que plora la música que no va ser potser no farà mai el conservatori. Ara bé, potser pot tornar a tocar els diumenges, o escoltar música amb l’atenció que posava a l’adolescència. És a dir, el dol no consisteix a renunciar al jo ideal. Consisteix a traduir-lo a la vida real que encara tens. Aquí la pregunta útil canvia. No és «què hauria hagut de fer?», sinó «què hi ha, de tot allò, que encara em fa viure?».

Quan el dol de les vides no viscudes demana ajuda

Hi ha una diferència entre sentir-lo de tant en tant i viure-hi instal·lat. La segona demanda ajuda. Quan el dol de la vida no viscuda ocupa el centre de la teva experiència durant mesos, cal parar-hi atenció. També quan cada èxit te’l llegeixes com una confirmació que «no era això». O quan la comparació amb la vida possible et paralitza les decisions presents. Ho explicàvem en l’article sobre quan decidir-se es fa impossible. Llavors ja no estàs fent un dol: estàs atrapat en un de congelat.

La teràpia, aquí, no és un luxe. És l’espai on aquest dol troba el ritu que no va tenir. Un lloc on la pèrdua es diu, es plora i es tanca amb una mica de cerimònia. En aquest sentit, el que fa un psicòleg humanista no és «donar eines» per apaivagar el malestar. És acompanyar un procés que la cultura ha deixat sense espai. I això, ben mirat, és el que la persona més necessita: permís i presència.

Si aquest article t’ha tocat alguna corda i vols que ho parlem, ho podem fer. La primera conversa no compromet a res més que a mirar què hi ha.

El que queda de la vida que no has viscut

Tanquem amb una idea de Phillips que m’acompanya des de fa anys. No existeix la vida que et treu de la que tens. Existeix la relació que decideixes tenir amb la que no vas viure. Hi ha qui la converteix en un jutge que no calla mai. Un jutge que compara cada jornada amb un paradís inventat. Hi ha qui, en canvi, la converteix en una brúixola. Una manera de saber quines parts de tu no han dit encara la seva última paraula.

La teva vida no ha de tenir tots els colors del catàleg. Però sí que mereix escoltar-se. I moltes vegades, el que li falta no és una nova vida. És que algú et miri amb atenció mentre expliques per què la teva et pesa. Si has arribat fins aquí amb un nus a la gola, potser ja era hora.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691.

Preguntes freqüents: entendre aquest dolor

Plorar una vida que no he viscut no és una mica dramàtic?

No. La recerca sobre el penediment mostra que les omissions pesen més amb els anys que els errors comesos. És a dir, el teu cos no s’inventa res. Respon a una pèrdua psicològica real, encara que no tingui objecte visible.

Com puc saber si és dol o si és depressió?

El dol té ondulacions: hi ha moments millors i pitjors, i l’emoció es mou. La depressió, en canvi, tendeix a aplanar-ho tot. En cas de dubte, una avaluació professional ho aclareix, perquè també poden coexistir.

Per què em fa més mal el que no vaig fer que el que vaig fer malament?

Perquè un error està tancat: va passar i va tenir conseqüències. Una omissió, en canvi, queda oberta: sempre queda la pregunta de com hauria anat. Amb el temps, la ment retorna a les portes que no va obrir.

Preguntes freqüents: què fer-ne i quan consultar

És el mateix que la crisi dels quaranta?

Hi pot haver-hi relació, però no és el mateix. La crisi vital pregunta «qui vull ser ara?». El dol de les vides no viscudes, en canvi, diu «ja no puc ser això». En la crisi encara hi ha moviment; en el dol, primer cal enyorar.

Serveix de res pensar-hi sovint, o és rumiar?

Depèn de si el pensament va cap endavant o en cercle. Rumiar és repetir sense nova informació. Elaborar, en canvi, és tornar-hi i trobar cada vegada un detall nou. El primer desgasta; el segon va tancant el dol.

Quan hauria de plantejar-me teràpia?

Quan aquest dolor ocupa mesos, neutralitza els teus èxits o t’impedeix decidir el present. Perquè llavors ja no és nostàlgia puntual: és un dol congelat que, sense espai per moure’s, s’ha tornat pes.

Fonts

• Phillips, A. (2012). Missing Out: In Praise of the Unlived Life. Hamish Hamilton.
• Gilovich, T., & Medvec, V. H. (1995). The experience of regret: what, when, and why. Psychological Review, 102(2), 379–395. PubMed: 7740094
• Roese, N. J., & Summerville, A. (2005). What we regret most… and why. Personality and Social Psychology Bulletin, 31(9), 1273–1285. PubMed: 16055646
• Higgins, E. T. (1987). Self-discrepancy: a theory relating self and affect. Psychological Review, 94(3), 319–340. PubMed: 3615707
• Doka, K. J. (Ed.). (1989). Disenfranchised Grief: Recognizing Hidden Sorrow. Lexington Books.
• Carstensen, L. L., Isaacowitz, D. M., & Charles, S. T. (1999). Taking time seriously. A theory of socioemotional selectivity. American Psychologist, 54(3), 165–181. PubMed: 10199217

Articles relacionats

• Arribar tard a la pròpia vida
• Buit existencial: has aconseguit les teves metes, per què no ets feliç
• El dol d’una amistat: perdre un amic també és una pèrdua
• Quan decidir-se es fa impossible

És la primera vegada que llegeixes aquest blog? Sóc Esteve Planadecursach, psicòleg humanista a Barcelona. Escric sobre com els adults construïm —i a vegades desmuntem— la nostra vida emocional. Pots conèixer la meva manera de treballar a espaiemocions.es. I si vols parlar de què et passa, escriu-me per WhatsApp i trobem un moment.