Hi ha un tipus de pacient que arriba a la consulta del psicòleg de Barcelona després de mesos de visites mèdiques. Analítiques correctes, proves que no diuen res, un cos que fa mal i una vida que no acaba de quadrar. Somatització és el nom clínic d’aquest fenomen. És la tendència a experimentar i comunicar malestar físic com a resposta a un estrès psicosocial, segons la definició del psiquiatre Zbigniew Lipowski. No és imaginació ni exageració: és el cos fent de portaveu d’alguna cosa que encara no ha trobat paraules.
Resum de l’article. Objectiu: entendre per què el malestar emocional apareix sovint com a símptoma físic, i què es pot fer quan el cos parla més que la boca.
Idea clau: el símptoma somatitzat no és un error del cos. És una expressió d’emocions sense canal: quan la tristesa, la ràbia o la por no tenen permís ni vocabulari, el sistema nerviós les converteix en estómac tancat, pit oprimit o fatiga persistent. La visita mèdica «sense trobat» no tanca el cas: obre la pregunta de què necessita atenció a la vida.
Tres matisos que afegeix aquest article: la somatització acompanya sovint ansietat i depressió, més que no pas existeix sola. La dificultat per identificar el que un sent (alexitímia) és un dels seus ponts més sòlids. I la teràpia cognitivoconductual és el tractament amb més evidència acumulada, per damunt de la recerca infinita de proves.
Què és exactament la somatització
La somatització és la tendència a experimentar i comunicar malestar somàtic com a resposta a l’estrès psicosocial, i a buscar ajuda mèdica per aquest malestar. Funciona com un llenguatge alternatiu: quan l’expressió emocional directa no ha estat possible, el cos recull el relleu. Afecta sobretot adults que han après, moltes vegades dins del seu entorn familiar, que queixar-se «de la vida» no estava permès però queixar-se del cos sí. D’aquí la importància de prendre el símptoma seriosament: és un missatge amb destinatari.
És un fenomen molt més comú del que sembla. La revisió de Kroenke sobre trastorns somatoforms recorda que figuren entre els trastorns mentals més freqüents a la consulta mèdica general. Ara bé, la majoria de persones que somatitzen no tenen cap trastorn «formal»: tenen una vida amb massa càrrega i massa poc espai per parar.
Com es nota: el cos com a portaveu
Les manifestacions més habituals a consulta inclouen dolor muscular i articular difús, molesties digestives, cefalees, fatiga que no marxa amb el descans i opressió al pit. Cap d’aquests símptomes és «fingit»: la persona sent el dolor amb la mateixa intensitat que qualsevol altra. Ara bé, l’origen no és una lesió. És una tensió sostinguda i una atenció que s’ha tornat hipervigilant cap al propi cos.
De fet, quan aquesta atenció s’activa sempre, el radar no s’apaga i cada sensació es llegeix com una amenaça. Si t’has reconegut en aquesta vigilància constant, et pot interessar l’article sobre la irritabilitat en la qual no et reconeixes. Tots dos fenòmens comparteixen el mateix motor de fons.
Per què el cos recull el relleu de les emocions
Diversos factors sostenen aquesta dinàmica. Primer, l’emoció no reconeguda: allò que no s’ha pogut dir ni sentir busca una sortida, i el cos n’és la més immediata. Segon, la cronificació del senyal: el símptoma persisteix perquè continua fent una funció, avisar que hi ha alguna cosa pendent. Tercer, l’ansietat pel propi símptoma: preocupar-se pel cos genera més tensió. I la tensió, al seu torn, alimenta el símptoma en un cercle que s’autososté. Quart, un ritme de vida sense espai d’emoció: si no hi ha pauses ni converses amb profunditat, l’únic lloc on el malestar pot expressar-se és el cos.
La recerca hi aporta un pont interessant. La metaanàlisi de De Gucht i Heiser va trobar una associació entre alexitímia —la dificultat per identificar i descriure el que un sent— i la comunicació de símptomes somàtics. És a dir: qui no disposa de paraules per a l’interior, tendeix a llegir-se a través del cos. En conseqüència, aprendre a posar nom al que es sent no és un luxe terapèutic: és part del tractament.
Què fer quan el cos parla massa
El primer pas és deixar d’interpretar el cos com un enemic. El símptoma somatitzat incomoda, però fa una feina: assenyala que alguna cosa de la vida demana atenció. Després, cal aturar la recerca infinita de proves quan el metge ja ha descartat causes orgàniques, perquè cada ronda nova reforça la idea que la solució és fora. I el tercer pas és oferir al malestar un altre canal: paraules, espai de reflexió, acompanyament professional.
Aquí l’evidència és clara. La revisió de Kroenke de 34 assaigs clínics aleatoritzats va concloure que la teràpia cognitivoconductual va ser efectiva en la majoria d’estudis, i també els antidepressius en un nombre petit d’ells. La psicoteràpia humanista i sistèmica aporta, a més, una altra capa: la lectura del context. No només com estàs, sinó amb qui vius, què sostens i què et falta.
Si aquesta dinàmica et resulta familiar, aquests altres articles et poden ajudar a situar-la: la desregulació emocional, el cansament de contenir-ho tot i el malestar d’estómac que arriba amb la feina.
Una pregunta que val la pena fer-se
Moltes persones que somatitzen arriben a la psicoteràpia preguntant-se si estan «ben bojos», perquè totes les proves surten bé i el malestar persisteix. La pregunta més útil no és aquesta. És: què em falta permís per sentir o dir, ara, a la meva vida? El cos acostuma a respondre abans que la ment. Quan algú acompanya aquesta resposta amb rigor i sense judici, el símptoma perd la raó de ser. I el malestar troba, finalment, on viure.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691.
Preguntes freqüents sobre la somatització
El dolor somatitzat és real o imaginat?
És tan real com qualsevol altre dolor: el sistema nerviós el genera i el sent amb la mateixa intensitat. La diferència és l’origen, no l’autenticitat.
Si les proves surten bé, vol dir que no tinc res?
Vol dir que no hi ha una causa orgànica identificable. Però el malestar segueix sent cert i mereix atenció: simplement cal mirar cap a un altre lloc.
La somatització és un diagnòstic psiquiàtric?
Pot formar part dels trastorns de símptomes somàtics del DSM-5. Ara bé, en la majoria de casos és una reacció a l’estrès sostingut, no una malaltia en si mateixa.
Per què el símptoma no se’n va tot i el temps?
Perquè fa una funció: assenyala alguna cosa pendent. Mentre allò no rebi atenció, el cos insisteix.
La teràpia serveix si el dolor és físic?
Sí. La teràpia cognitivoconductual és el tractament amb més evidència en els trastorns somatoforms. La psicoteràpia d’orientació humanista, a més, hi aporta la lectura del context vital.
Es pot aprendre a notar les emocions abans que el cos?
Sí, amb pràctica guiada. La capacitat d’identificar el que un sent es pot entrenar. I quan creix, el cos deixa de ser l’única veu disponible.
Fonts
- Lipowski, Z.J. (1988). Somatization: the concept and its clinical application. American Journal of Psychiatry. PMID 3056044.
- De Gucht, V. i Heiser, W. (2003). Alexithymia and somatisation: quantitative review of the literature. Journal of Psychosomatic Research. PMID 12726898.
- Kroenke, K. (2007). Efficacy of treatment for somatoform disorders: a review of randomized controlled trials. Psychosomatic Medicine. PMID 18040099.
Articles relacionats
- Desregulació emocional: quan el cos i el cap van a ritmes diferents
- Entendre-ho tot i no sentir-te millor
- Per què em fa mal l’estómac abans d’anar a treballar
- Contenir-ho tot: el cansament de la cara serena
Si aquest article t’ha descrit de prop: quan el cos parla per tu, val la pena que algú et ajudi a escoltar-lo. A Espai Emocions, centre de psicologia d’adults i parelles a Barcelona, treballem el malestar somatitzat amb mirada humanista i sistèmica. Pots escriure’ns per la web d’Espai Emocions o directament per WhatsApp. La primera visita és el millor lloc per començar a posar paraules al que el cos ja sap.