Fa unes setmanes, un home de quaranta-dos anys es va asseure a la consulta i em va dir una frase que m’ha perseguit dies sencer: «No és que m’agafi res, és que no sé estar quiet. Si em quedo parat, em ve tot.» Portava anys reviscolant el mòbil cada tres minuts, menjant quan no tenia gana, comprant coses que no necessitava. Res d’extrem. Res que et faci pensar en clínica. Però alguna cosa en ell no parava.
Em vaig quedar mirant-lo i vaig pensar en tota la gent que s’asseu davant meu i que parla d’ansietat, de rumiar, de no poder dormir, quan el que realment tenen és una relació complicada amb alguna cosa que els calma. El mòbil. La menjar. La feina. El sexe. La compra. La validació. Tots els camins porten a Roma.
Quan el remei es converteix en la malaltia
Aquí hi ha una paradoxa que em fascina i em fa empipar a parts iguals: la majoria de conductes que anomenem «compulsives» no comencen amb un excés. Comencen amb una falta. Una mancança emocional, una ferida sense curar, un buit que no sap com omplir. I la persona troba alguna cosa que funciona. Alguna cosa que li dóna respir, encara que sigui un minut. I s’hi aferra.
És el que explico sempre que puc: la conducta addictiva no és el problema, és la solució que la persona ha trobat al seu problema. Una solució perillosa, sí. Una solució que acaba creant més problemes dels que resol, també. Però una solució al cap i a la fi. I si no entenem què intentava solucionar, no entendrem mai per què no pot parar.
Ho veig cada setmana. Una dona jove que no pot deixar de mirar el mòbil a les tres de la matinada. No és que li agradi Instagram. És que quan apaga la pantalla el silenci se li torna insuportable. Un home que treballa dotze hores diàries i els caps de setmana es queda bloquejat al sofà, incapaç de moure’s. No és peresós. És que el seu cos ha entrat en mode supervivència i no sap sortir-ne.
El cervell que busca el premi
Hi ha un motiu pel qual el teu cervell prefereix el mòbil a la contemplació silenciosa: el mòbil li dóna recompenses immediates i predictibles. Cada notificació és una dosi petita de dopamina. Cada scroll, una possibilitat de trobar alguna cosa nova. El cervell està dissenyat per buscar novetat i recompensa, i les pantalles ho saben.
La recerca recent en neurobiologia ens diu que les addiccions conductuals —les que no impliquen substàncies— activen els mateixos circuits de recompensa que les drogodependències. El nucli accumbens, l’àrea tegmental ventral, tota l’arquitectura del premi cerebral es dispara igual. El teu cervell no distingeix entre una línia de cocaïna i una sessió de dues hores de TikTok. No és una metàfora. És neurociència.
I aquí és on el discurs moralista se’n va a dida dir. Perquè si tota aquesta maquinària biològica està implicada, dir-li a algú «deixa el mòbil» o «controla’t» és tan útil com dir-li a algú amb depressió que «s’animi».
Però no tothom es fa addicte — què ens diferencia?
Aquesta és la pregunta que em fan sovint i que m’agradaria contestar amb honestitat: no ho sé del tot. Sé que hi ha factors de risc —traumes, aïllament, dificultat per regular emocions, manca de xarxa social— però també hi ha persones amb tots aquests factors que no desenvolupen cap addicció. I n’hi ha que aparentment ho tenen tot i no poden parar.
El que sí que he observat a la consulta és un patró: les persones que desenvolupen conductes compulsives solen tenir una dificultat particular per suportar el malestar intern. No és que sentin més que els altres. És que no confien en la seva capacitat de gestionar el que senten. I llavors busquen una via ràpida per sortir-ne.
Quan no pots parar, el problema no és la conducta en si —és el que hi ha darrere. El que la conducta intenta tapar.
La trampa de la solució ràpida
Em va dir un pacient fa poc, mig de broma: «Si el mòbil em fa mal, per què em fa sentir tan bé?»
I té tota la raó. La pregunta no és retòrica. La conducta compulsiva funciona, al principi. Et calma. Et distreu. Et dóna una sensació de control que no tens en altres àmbits de la teva vida. És una solució efectiva a curt termini.
El problema és que el que et salva a curt termini et destrueix a llarg termini. I això no és una frase de pòster motivacional. És el cicle de l’addicció: la necessitat augmenta, l’efecte disminueix, la tolerància puja, i la conducta que abans et calmava ara amb prou feines et manté a flot.
És com una resclosa que obres perquè hi ha massa aigua. Al principi funciona. Però si l’aigua segueix entrant i tu segueixes obrint rescloses, al final t’inundes. I ara tens dos problemes: l’aigua original i les rescloses obertes.
I doncs, què fem? La part on no et donaré una solució màgica
Si esperes que et digui «deixa el mòbil i medita vint minuts al dia», t’equivocues de psicòleg. No és tan simple. I si ho fos, ja ho hauries fet.
El que et proposo és una altra cosa. Abans de tocar la conducta, t’hauries de preguntar una cosa molt senzilla i molt difícil: què em passa quan em quedo quiet?
És la pregunta que vaig fer a l’home de quaranta-dos anys del començament. Es va quedar en silenci una bona estona. I després va dir: «Tot. Em ve tot. La soledat. La sensació que he malgastat la meva vida. La por de no ser prou per a ningú.»
Allà comença la feina. No en el mòbil. En el que apareix quan l’apagues.
Perquè les addiccions invisibles no es tracten d’eliminar el síntoma. Es tracten d’entendre què feia el síntoma allà, per què feia falta, i què podem posar al seu lloc que funcioni millor. No és qüestió de força de voluntat. És qüestió de comprendre’s.
L’home de la consulta encara hi és. Treballem. No ha deixat el mòbil del tot. Però ara, quan l’agafa, sap per què. I això, per petit que sembli, ja és alguna cosa. Perquè conèixer la teva gàbia és el primer pas per sortir-ne.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691