«Jo era arquitecte»
L’altre dia, a la primera sessió, algú em va dir: «Jo era arquitecte». I ho va dir en passat. Com qui parla d’un difunt. No «sóc arquitecte», no «treballo d’arquitecte». «Era». Una lletra i tot canvia. Feia setze anys en un estudi. L’empresa va tancar. I ara, diumenge al vespre, es mira el sostre i no sap què és.
M’ho va dir sense drama, sense llàgrimes, amb aquella serietat seca que és pitjor que el plor. Perquè el plor almenys es mou. Allò era quiet. Com un cos al qual li han retirat una peça i encara no ha entès que li falta.
Li vaig preguntar què feia els matins. «Miro ofertes», va dir. «N’hi ha moltes. Però cap és meva».
Quan la feina no és el que fas, és el que ets
Hi ha professions que es queden a la feina. Hi has anat, has tornat, i prou. I hi ha professions que se’t queden adherides com una segona pell, i les portes al supermercat, al llit, a les converses amb desconeguts que et pregunten «què fas?» i tu els responens amb el títol, no amb l’acció. Arquitecte. Metge. Advocat. Dissenyador. No «faig edificis», no «atenc persones». El títol. L’etiqueta. La pell.
Això, mentre funciona, és fantàstic. Et dóna un lloc al món. T’estalvia la pregunta més difícil de totes, la que cap currículum no et prepara per respondre: qui soc jo si no faig això?
El problema és quan la pell deixa de ser teva. Quan l’empresa tanca, quan t’acomiaden, quan el cos diu prou, quan la vocació s’asfixia i descobreixes, de cop, que fa setze anys que et deies arquitecte i ningú —ni tu— t’ha preguntat si encara ho eres o si només ho repeties per inèrcia.
Ja ho vaig escriure fa unes setmanes: la identitat professional no és el que fas, és el que creus que ets. Avui vull anar una mica més enllà. Vull parlar de què passa quan aquella creença es trenca i et quedes sense resposta.
No és atur. És dol.
Quan algú perd la feina, el primer que fan els que l’envolten és parlar d’atur. De currículum. De LinkedIn. De «quina deuada que tens, tu!». Com si fos un problema logístic. Com si la solució fos una bona carta de presentació i paciència.
Però el que veig a la consulta no és un problema logístic. És un dol. Un dol per una identitat que ja no serveix, per una història que s’ha aturat a mitja frase, per un futur que es pensava en futur present i ara és una pàgina en blanc que no tens ganes d’omplir perquè ja no saps qui l’ha d’omplir.
Hi ha recerca que ho confirma: la pèrdua d’una identitat professional no és una circumstància, és una experiència de grief tan estructural com perdre una relació. Els estudis sobre tancament de carrera —en esportistes, en professionals sanitaris, en treballadors de sectors que es reestructuren— parlen de identity foreclosure, de fallida d’identitat. No és metafòric. És la sensació real que la persona que eres ja no existeix i la que encara no ets no sap com dir-se.
I llavors arriba el consell benintencionat. «Aprofita per reinventar-te». «Això és una oportunitat». «Mai no és tard per començar de nou». I la persona que el rep assenteix, somriure, i per dins sent la mateixa cosa que jo sentiria: calla, calla, calla.
Perquè pots reinventar-te quan tens un nucli que no s’ha mogut. No pots reinventar-te quan el nucli mateix és el que ha caigut. Reinventar-se no és començar de zero, és reorganitzar el que ja ets. Però si no saps el que ets, reinventar-se és una ordre buida.
El problema de «què vols fer?»
A la consulta li vaig preguntar: «I tu, què vols fer ara?». Em va mirar com si li hagués demanat que descrigués un color que no ha vist mai.
«No ho sé», va dir. «Mai m’ho havien preguntat. Sempre vaig saber que faria arquitectura. Des dels dotze anys. No vaig triar. Simplement era».
I aquí hi ha el nucli. Moltes persones no han triat mai la seva identitat professional. La van heretar, la van trobar, la van veure a casa, la van confondre amb una vocació que potser només era una circumstància ben acompanyada. I quan aquella identitat desapareix, no apareix una llista d’opcions alternatives: apareix el buit. Perquè mai no hi havia hagut res més. No hi havia un pla B emocional. No hi havia un «si això falla, jo encara soc això altre».
És el que els investigadors del calling —la vocació entesa com a crida— anomenen la paradoxa de la crida: qui viu la feina com a destí la sent més significativa, però també més fràgil. Perquè si la crida era cap a una cosa concreta i aquella cosa ja no hi és, la persona no només perd la feina. Perd la raó. El sentit. La narrativa que ordenava tota la resta.
Quan comprendre no és suficient
I què fem, llavors? Aquí és on he de ser honest. Perquè seria molt fàcil escriure un article que acabés amb «i llavors va fer el procés, es va conèixer a si mateix, va trobar un nou sentit i va ser feliç». Seria bonic. Seria mentida.
Hi ha vegades que la identitat professional que s’ha perdut no es substitueix per una altra de nova i coherent. Hi ha vegades que la persona surt de la consulta no amb una resposta, sinó amb una pregunta millor formulada. I això, que sembla poc, de vegades és tot.
Perquè la pregunta «qui soc jo si no faig això?» no és una pregunta que es contesta. És una pregunta que es viu. No es resol en una sessió ni en deu. Es resol —si és que es resol— en mesos de fer coses sense saber ben bé per què, de provar, de descartar, de sentir que res no encaixa i després, un dimarts qualsevol, adonar-te que una cosa petita que has fet tenia un gust que feia anys que no senties. I no és la resposta. És el començament de la pregunta ben feta.
Ja ho deia fa unes setmanes: a vegades comprendre ja no és suficient. Però continuar sense comprendre, sense haver-ho provat, és pitjor. Perquè llavors la pregunta es queda congelada, com un difunt que ningú enterra, ocupant lloc per sempre.
El que li vaig dir
No li vaig dir que es reinventés. No li vaig dir que això era una oportunitat. No li vaig dir que tot passa per alguna cosa. Li vaig dir una cosa molt més modesta: «Potser ara no has de saber què vols fer. Potser ara has de permetre’t no saber-ho».
Em va mirar. Va callar una estona. I llavors va dir: «Mai ningú m’havia dit això. Tothom em diu que haig de fer alguna cosa».
Sí. Perquè el món s’anguania davant del buit. El món necessita que omplis el forat ràpidament, que tinguis un pla, que actualitzis el currículum, que tinguis un projecte. El món confon moviment amb progrés. Però hi ha un moment en què el moviment és fugida i la quietud és feina. La feina de deixar que el dol faci el seu recorregut, que la identitat morta tingui el seu funeral, que la pregunta oberta deixi de fer por i comenci a ser habitable.
No és gaire. No és una solució. No és un mètode. És, simplement, el que he vist que funciona més sovint: donar permís per no saber. I esperar. No passivament, no encongit a casa mirant ofertes que no són teves. Esperar fent. Fent coses que potser no duen enlloc però que et tornen a posar en contacte amb algun gust, alguna curtesa, alguna part teva que la identitat professional havia tapat durant setze anys.
Perquè la identitat professional no és una pell que et posessis. És una pell que et va créixer a sobre. I quan cau, el que queda no és res. És la pell de sota. Que és més fina, més sensible, i que encara no sap com dir-se. Però és teva.
«Jo era arquitecte», em va dir. I jo vaig pensar: no, tu eres més que arquitecte. Només és que feia setze anys que no t’havies mirat la resta.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691