“He fet tot el que se suposava que havia de fer. I ara estic aquí, sense saber qui soc.”
Això em va dir en Marc (li direm així) la primera sessió. Cinquanta-dos anys, vint-i-set al mateix sector, un càrrec de responsabilitat que li donava prestigi, sou i identitat. En tres mesos ho havia perdut tot. No per una mala decisió seva. L’empresa es va reestructurar i el seu departament va desaparèixer. Una firma, una reunió, i dues dècades i mitja de vida professional esvanides en un correu corporatiu.
El guió que es trenca
Hi ha una cosa que no et diuen quan perds la feina als cinquanta: que no estàs perdut només pel sou. Estàs perdut perquè el personatge que interpretaves ja no existeix. I encara que el càsting sigui per a una altra obra, tu no saps com interpretar res més.
Em passa sovint, a consulta. Persones que arriben parlant de la crisi laboral com si fos un problema logístic — trobar feina, actualitzar el currículum, fer networking — i que al cap de tres sessions admeten el que realment els corseca: no sé qui soc si no soc allò que feia. I aquí és on la crisi laboral deixa de ser laboral i es converteix en una crisi d’identitat. Que és, com et pots imaginar, una bèstia molt diferent.
Reinventar-se: la paraula que tots diuen i ningú explica
“Reinventa’t”, et diuen. Com si fos una cosa que es fa un dissabte a la tarda. Com si fos canviar de pentinat. La veritat és que reinventar-se professionalment té un component brut, dolorós i poc fotogènic que rarament apareix als posts de LinkedIn. Suposa reconèixer que una part de tu — potser la més visible, la més valorada — ja no serveix. I que has de construir-ne una de nova amb materials que no sabies que tenies.
En Marc ho intentava. Es va apuntar a un curs de transformació digital, es va fer un perfil nou, va començar a assistir a esdeveniments del sector. Però m’explicava que se sentia com un actor fent un paper en una llengua que no domina. Tot era esforç i cap fluïdesa. I és que la reinventació no és substituir una habilitat per una altra. És descobrir què hi havia sota l’habilitat, què et portava a fer el que feies, i trobar una nova forma d’expressar-ho.
Quan el que feies no era el que eres
Aquesta és la paradoxa que m’interessa. Durant anys, la feina t’estructura. Et dona un lloc al món, una resposta a la pregunta “què fas?” que la societat accepta sense resistència. Però quan perds aquesta estructura, descobreixes que potser l’havies confós amb l’estructura real — la teva, la interna, la que té a veure amb valors, desitjos i sentit. Que és una altra cosa completament diferent.
És el que exploràvem en un article sobre la identitat professional i la crisi: aquell moment en què deixes d’identificar-te amb la teva professió i has de preguntar-te qui queda. No és un exercici filosòfic. És una necessitat pràctica, perquè si no saps qui ets, no saps cap a on reinventar-te.
Per què costa tant als cinquanta?
No és que als trenta sigui fàcil. Però als cinquanta hi ha una variable afegida: la sensació que el temps s’acaba. Que si ara comences de zero, potser no arribaràs enlloc. Que les dues dècades que tens per davant no són prou per construir res significatiu. I aquesta por — que és real, no la minimitzaré — és el que paralitza. És el que feiem visible parlant de la paràlisi darrere la crisi laboral: no és mandra ni manca d’iniciativa. És por amb una forma molt concreta.
En Marc em va dir una cosa que em va quedar gravada: “Als vint anys, no tenir res era normal. Als cinquanta, no tenir res és un fracàs.” I jo li vaig respondre una cosa que probablement ja sabia, perquè la majoria de coses que dic a consulta ja les sap la persona que les sent: als vint anys no tenies res, però tampoc eres res. Als cinquanta has deixat de tenir, però segueixes sent. I això, que sona obvi, és la diferència entre una crisi que et destrueix i una crisi que et transforma.
El dol que ningú reconeix
Perquè hi ha un dol. Un dol per la feina perduda, sí, però també pel personatge que eres, pel prestigi, per la rutina que et donava forma, pels companys que eren la teva tribu. I com tot dol, no es pot accelerar. Es pot acompanyar, es pot entendre, es pot donar context — però no es pot saltar. És el que explicàvem parlant de l’atur i el dol de la identitat professional: tractar-ho com un tràmit administratiu és negar-se el que necessita passar.
I aquí és on em trobo, una vegada més, amb els meus límits. Perquè hi ha vegades que els problemes m’han superat. Hi ha pacients que arriben tan ferits per una crisi laboral que no es tracta de reinventar-se, sinó de sobreviure. I el meu paper no és donar-los un pla d’acció, és acompanyar-los mentre el dolor fa la seva feina. Que no és una feina agradable, ni ràpida, ni gratificant. Però és necessària.
El que queda quan desapareix el que tenies
En Marc va trigar mesos. Mesos en els quals no va “reinventar-se” en cap sentit que LinkedIn reconeixeria. Va estar enfadat, deprimit, perdut. Va dubtar de tot, incloent-hi venir a consulta. I en algun moment, no recordo quin, va començar a parlar d’una altra manera. No de feina, sinó de coses que li importaven abans de la feina. D’un projecte de la seva joventut que havia aparcat. De la relació amb els seus fills, a la qual no havia pogut dedicar el temps que volia. D’una curiositat que la rutina professional havia silenciat.
No va ser una reinventació espectacular. No va fundar una startup ni es va fer coach. Va trobar una feina més modesta, en un sector proper, que li permetia tornar a casa a una hora raonable. Però la manera com en parlava havia canviat. No parlava de la feina com a identitat. Parlava de la feina com a context. I d’ell mateix com a alguna cosa més gran que el context.
Així que potser tot el que et van dir sobre reinventar-te és veritat: has de canviar, has d’adaptar-te, has de començar de nou. I és mentida: no es tracta de convertir-te en una altra persona. Es tracta de descobrir que la persona que eres abans de la feina encara hi és. Sota el personatge, sota el títol, sota el sou i el prestigi. Adormida, potser. Però hi és.
I això, que no és cap revelació, ni cap tècnica terapèutica brillant, ni cap fórmula que es pugui vendre en un curs online — és probablement tot el que necessites saber.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691