Hi ha dues maneres de viure la ràbia. Una és sentirla: la reconeixes, li poses paraules, la deixes passar i després la deixes anar. L’altra és no sentirla. I aquesta segona, que sembla la més tranquil·la, és la que més mal fa.
A consulta ho veig sovint. Persones que no s’enfaden mai. Que no recorden haver perdut els nervis. Que, quan els preguntes què van sentir quan els van ferir, em miren i diuen: “No ho sé. No em va fer res”. I ho diuen amb sinceritat. No estan amagant res. De veritat no ho senten. I precisament per això estan aquí.
Quan la ràbia deixa de ser ràbia
La ràbia no és una emoció que es pugui esborrar. És una resposta sana a alguna cosa que no hauria d’haver passat: una injustícia, una traïció, un abandó, una falta de respecte. Quan la sents, el cos la processa: el cor s’accelera, la mandíbula s’endureix, els punys es tanquen. Tot plegat prepara el cos per actuar, per posar un límit, per dir prou. La ràbia té una funció.
Però hi ha persones que han après, des de molt aviat, que la ràbia no és segura. Que enfadar-se costa estimació. Que si la mostres, et castiguen, et rebutgen o et fan sentir culpable. Aquestes persones aprenen una cosa molt efectiva i molt perillosa: no sentir la ràbia. Ni tan sols la reprimeixen (això seria sent-la i aguantar-la). La veritable trampa és més profunda: la converteixen en una altra cosa.
La converteixen en fatiga. En un malestar difús que no té nom. En una sensació de pes al pit que apareix sense raó aparent. En insomni. En tibantor al coll i a les espatlles.
Com explica l’American Psychological Association, les emocions que no expresses no desapareixen: el cos, que no pot mentir, transforma en tensió el que la ment no es permet sentir.
El preu de no enfadar-se
Hi ha un cost que les persones que no s’enfaden rarament associen amb aquesta absència de ràbia. I és que, quan apagues la ràbia, no apagues només aquesta emoció. Apagues una part sencera de tu. La part que diu «això no està bé», la part que posa límits i es protegeix.
Aquesta persona pot continuar funcionant. Fer la seva feina, mantenir les seves relacions, complir amb les seves responsabilitats. Però hi ha una sensació que l’acompanya com una ombra: la de viure la pròpia vida des de fora. Com si les coses passessin, però no l’afectessin. O com si l’afectessin, però no tingués dret a dir-ho.
La ràbia es torna contra tu
Quan la ràbia no pot sortir cap a fora, no desapareix. Es gira. I el lloc on aterra primer és el cos. Mal de cap crònic, problemes digestius, tensió muscular que no cedeix, un esgotament que no s’explica per la quantitat de coses que fas. La medicina ho investiga tot i no troba res. Però el cos no menteix: està carregant alguna cosa que la ment no es permet pensar.
I després aterra en les relacions. La persona que no s’enfada mai sol conviure amb una sensació persistent de desconnexió. No discuteix, però tampoc no hi és del tot. Pot ser amable, disponible, correcta. Però hi ha una distància que no s’explica per falta d’amor, sinó per falta de presència. Quan no deixes sortir allò que et fa mal, tampoc no deixes entrar allò et podria fer bé.
I finalment aterra en la imatge que tens de tu mateix. La persona que no es permet la ràbia sol tenir una veu interna molt crítica. Com si, en lloc d’enviar la ràbia cap a on pertany, la dirigís cap a dins. «Hauria d’haver gestionat millor això», «No hauria d’haver-me deixat afectar», «Soc feble per haver-me sentit així». La ràbia girada cap a dins es converteix en culpa, i la culpa crònica es converteix en una forma de viure.
Aprendre a sentir el que ja hi era
El treball no consisteix a convertir-se en una persona enfadada. No es tracta d’explorar de cop tot el que has contingut ni de buscar responsables externs per cada malestar. Es tracta d’alguna cosa molt més senzilla i més difícil: permetre’t sentir el que ja hi havia.
A vegades, a la consulta, passa una cosa preciosa. Algú que mai no s’ha permès la ràbia comença a sentir-la. I el primer que apareix no és fúria. És tristesa. És la tristesa d’algú que va aprendre molt aviat que les seves emocions no tenien espai. Que el que sentia no importava. Que estimar i enfadar-se eren incompatibles. I quan aquesta tristesa es pot veure, la ràbia comença a trobar el seu lloc. I quan la ràbia troba el seu lloc, la persona comença a recuperar la seva veu.
No és un procés ràpid. I no és un procés lineal. Però és un procés que val la pena, perquè el preu de no sentir la ràbia no és la pau. És la desconnexió. I la desconnexió, amb el temps, es paga amb el cos, amb les relacions i amb la sensació de no ser del tot a la pròpia vida.
Sentir la ràbia no et fa una persona amargada. Et fa una persona sencera. I una persona sencera és algú que pot estimar i protegir-se alhora, que pot estar present i posar límits, que pot dir “això m’ha fet mal” sense sentir-se culpable per haver-ho dit. Aquesta és la verdadera maduresa: no l’absència d’emocions difícils, sinó la capacitat de sentir-les sense que et destrueixin ni que et desconnectin.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691