El dol de madurar té aquesta forma estranya: no el provoca una pèrdua externa, sinó una de interna. Perds una versió de tu mateix que et va ser necessària per arribar fins on has arribat, i que ja no ho és. I aquesta pèrdua, per silenciosa que sigui, pesa.
Les versions que ens necessitem ser
Cada etapa de la vida ens demana una versió diferent. La versió que sobreviu la família d’origen. La versió que es fa un lloc al món als vint. La versió que aguantava, que no demanava res, que ho gestionava tot, que no es queixava. La versió que es mossegava la llengua per mantenir la pau. La versió que treballava el cap de setmana per demostrar que valia. La versió que somreia quan no tenia ganes de somriure perquè algú havia de somriure.
Aquestes versions no són falses. Són autèntiques en el seu context: van ser el que necessitaves ser per gestionar el que tenies al davant. I aquí hi ha una cosa que em sembla important de dir: no es tracta de repudiar-les. No es tracta de dir era una màscara o no era el veritable jo. Era el veritable tu. Era una part teva que va fer una feina i la va fer bé. Però ja no cal que la faci. I aquí comença el problema.
Quan el que et va servir et comença a limitar
La Sònia havia estat, tota la vida, la persona que ho feia tot. La que gestionava, la que anticipava, la que no demanava ajuda perquè demanar ajuda era, a casa seva, una forma de molestar. Aquesta versió d’ella va ser extraordinàriament útil. Li va permetre sortir d’una família on les emocions no es tocaven, construir una carrera, criar dues filles, mantenir un matrimoni. No és poc. I no ho menystinc.
Però arriba un moment —i aquest moment no té edat fixa, encara que sovint apareix entre els trenta-cinc i els cinquanta— en què aquesta versió ja no encaixa. No perquè hagi fracassat, sinó perquè les circumstàncies han canviat. Les filles ja no necessiten que ho gestioni tot. La feina ja està consolidada. El matrimoni està estable. I ella, que havia construït la seva identitat sobre la funció d’aguantar, es queda sense funció. O més exactament: la funció segueix existint, però ja no requereix la mateixa intensitat, i ella no sap qui és sense aquesta intensitat.
He escrit abans sobre com l’autoconeixement no és pau sinó obrir calaixos. Aquest n’és un: el calaix on tens la versió de tu que ja no necessites. I obrir-lo produeix una barreja estranya d’alleujament i pèrdua. Alleujament perquè ja no has de sostenir aquell pes. Pèrdua perquè aquell pes era, d’alguna manera, el que et sostenia a tu.
Per què costa tant de deixar anar el que ja no necessites
Perquè no és només un hàbit. És una identitat. I la identitat no es canvia per decisió. Pots decidir deixar de fumar. Pots decidir anar al gimnàs. Pots decidir no contestar missatges a les dotze de la nit. Però no pots decidir, així, deixar de ser la persona que necessitaves ser. Perquè aquesta persona et va mantenir viva. Et va permetre arribar aquí. I deixar-la anar vol dir reconèixer que el que et va salvar ara et limita. I això és difícil de sostenir, perquè sona com una traïció a qui vas ser.
Ho veig sovint en persones que arriben a la consulta dient no entenc per què estic així, la meva vida està bé. I tenen raó. La vida està bé. Però elles ja no encaixen amb la vida que tenen, perquè la versió que la va construir ja no és la versió que ara necessiten ser. I aquesta desconnexió —entre la vida que tens i la persona que vas esdevenir per tenir-la— és el que genera aquell malestar difús que no sap on posar-se.
El dol que no té funeral
Un dol, en el sentit més ampli, és el procés d’adaptar-te a l’absència d’alguna cosa que era part de la teva vida. I aquesta definició no només serveix per a la mort. Serveix per a les ruptures, per als canvis de feina, per als trasllats. I serveix, també, per a les versions de tu mateix que desapareixen.
Però el dol de madurar és particularment difícil perquè no té reconeixement social. No hi ha un funeral. No hi ha un esdeveniment que els altres puguin assenyalar. No hi ha un abans i un després que es pugui datar. Hi ha un procés lent, interior, en què vas notant que una part de tu ja no hi és, i que aquesta part, encara que et limités, també et donava una forma de seguretat. La seguretat de saber qui eres. De tenir un paper. De saber què es necessitava de tu.
Quan aquesta seguretat desapareix, el que queda no és un buit. És un espai. I l’espai, encara que sigui més saludable que el pes que ocupava, és incòmode. Perquè no saps què hi posaràs. I perquè, de moment, el que hi ha és només la sensació d’estar en trànsit entre la persona que eres i la persona que encara no saps com serà.
Aquesta sensació de trànsit és, crec, el que més costa de tolerar. No és el dolor d’una crisi aguda. És la incertesa d’un procés. Com reinventar-se a mitjan vida: no és un acte, és un període. I els períodes, a diferència dels actes, no tenen una data de finalització.
El que no és aquest dol
No és una crisi de mitjana edat en el sentit estereotipat. No és comprar una moto ni marxar de viatge. No és tombar-ho tot per començar de nou. De fet, la majoria de persones que veig en aquest punt no volen tombar res. Volen entendre per què se senten estranyes en una vida que, objectivament, és bona. I la resposta, moltes vegades, no està en el que tenen sinó en qui són. O més ben dit: en el buit entre qui van ser i qui són a ara.
Tampoc és un procés que es pugui accelerar. Ja ho deia en un altre article sobre el treball interior i la consciència: saber què et passa no és el mateix que haver canviat. Pots entendre perfectament que la versió de tu que ho gestionava tot ja no és necessària. Pots entendre que et va ser útil i que ara et limita. I seguir sent aquesta persona, perquè l’enteniment no mou el cos. El que mou el cos és el procés, i el procés té el seu temps.
Què es pot fer amb aquesta pèrdua
El que acostumo a fer a la consulta no és substituir una versió per una altra. És, més aviat, donar espai al reconeixement. Permetre que la persona digui: aquesta part de mi va ser necessària, i ja no ho és, i la trobaré a faltar, i això està bé que sigui així. Perquè el dol, també aquest, necessita ser dit. Necessita que algú escolti que estàs perdent una cosa que va ser important. I que aquesta pèrdua, encara que sigui per créixer, també pesa.
La Sònia, al cap d’un temps, em va dir una cosa que em va semblar justa: «No estic de dol per el que vaig perdre. Estic de dol per el que vaig deixar de ser. I no és el mateix, però també dueleix.»
Madurar no és arribar a una versió final. És aprendre a deixar anar, una i altra vegada, les versions que et van caler i que ja no et calen. I acceptar que cada cop que deixes anar una, perds una mica de la seguretat de saber qui ets. Però guanyes, si tens paciència, la coherència de ser una mica més tu.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691