Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció al llarg dels anys al despatx. Persones que van patir negligència, menyspreu o maltractament per part d’algú proper —un pare, una mare, una parella— i que, quan parlem d’aquella persona, la defensen. No la critiquen. No l’assenyalen. La justifiquen. «No ho feia amb mala intenció», «tenia els seus problemes», «no sabia com fer-ho millor». Les ferides emocionals que arrosseguen són reals, profundes, i però la lleialtat cap a qui les va causar sembla més forta que el dolor que porten.
És una cosa que costa d’entendre des de fora. Però des de dins té tot el sentit.
La lleialtat que no tries
La lleialtat cap a qui et va ferir no és una decisió racional. És un mecanisme que s’instal·la molt aviat, sovint abans que tinguessis paraules per anomenar el que et passava. Quan depens d’algú —perquè ets petit, perquè necessites el seu amor, perquè no tens alternativa—, el sistema més eficaç per sobreviure no és qüestionar aquesta persona. És adaptar-t’hi. És fer espai per al seu maltractament dins de la teva narració, com si fos una cosa normal.
Així, quan un nen rep un menyspreu, no pensa que l’adult s’equivoca. Pensa que ha fet alguna cosa malament. La lleialtat el protegeix de la idea que la persona de qui depén és incapaç d’estimar-lo. Aquesta idea seria insuportable. I llavors la defensa es converteix en una estratègia de supervivència, una forma de vincle que la psicologia del trauma ha descrit àmpliament.
Quan la defensa es converteix en identitat
El problema és que aquesta estratègia no desapareix quan creixes. Es trasllada. La persona que de petita va justificar la fredor d’un pare, de gran pot justificar la indiferència d’una parella. No és que li agradi el maltractament. És que el seu sistema intern està entrenat per fer espai a allò que hauria de ser inacceptable, perquè així va aprendre a mantenir el vincle.
I hi ha una conseqüència més: quan portes anys defensant qui et va ferir, arribes a creure que ets tu el problema. Si l’altre «no ho feia amb mala intenció», llavors el dolor que sents ha de ser desproporcionat, equivocat, excessiu. Et culpabilitzes per no poder acceptar el que no depèn de tu i, alhora, no et permets reconèixer que hi ha una ferida legítima sota tot aquell esforç.
El preu de mantenir la lleialtat
Defensar qui et va ferir té un preu alt. Et costa la teva pròpia veu. Et costa la capacitat de dir «això m’ha fet mal i tenia dret a no haver-ho patit». Perquè dir-ho implicaria trencar la lleialtat, i trencar-la se sent com una traïció, encara que l’altre ja no sigui a la teva vida o mai no s’ho mereixi.
Aquesta dinàmica explica per què la ràbia que no et permets sentir queda enterrada sota capes de justificació. La ràbia cap a qui et va ferir està prohibida, perquè la lleialtat no la permet. I llavors aquesta energia es gira cap a tu: autocrítica, exigència, la sensació constant de no ser suficient. Les ferides emocionals segueixen obertes, però les has vestit de paciència i de comprensió per no haver-les de mirar.
Començar a trencar el vincle invisible
Trencar aquesta lleialtat no vol dir odiar qui et va ferir ni convertir-lo en un enemic. Vol dir alguna cosa més senzilla i més difícil: deixar de justificar el que no necessita justificació. Reconèixer que el que vas patir va ser real, que no era el que et corresponia, i que la persona que ho va causar potser tenia els seus motius —però això no fa que el mal sigui menor.
Hi ha un moment al procés terapèutic que és especialment delicat. És quan la persona deixa de defensar per primera vegada. No és un moment d’alliberament pur. És un moment de pèrdua. Perdre la versió de la història que et permetia mantenir intacta la imatge de l’altre implica fer un dol. I aquest dol és un senyal de maduresa emocional, no de debilitat.
No es tracta d’acusar ni de buscar responsables. Es tracta de recuperar la teva pròpia veu, la que va quedar silenciada per la lleialtat. La veu que diu: «em va ferir, no m’ho mereixia, i ja no necessito justificar-ho».
Quan això comença a passar, alguna cosa canvia. No de cop. Progressivament. La persona comença a sentir-se amb dret a les seves pròpies reaccions, a posar límits sense culpa, a reconèixer el que necessita sense haver de demanar permís. Les ferides emocionals no es curen negant-les ni defensant qui les va causar. Es curen quan pots mirar-les de front i dir: «això va ser real, i ja no necessito protegir ningú de la veritat del que vaig viure».
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691