Hi ha una diferència que moltes persones descobreixen al despatx: la distància entre el que passa i el que se sent. Algú et fa un comentari —un gest de contrarietat, un to que canvia subtilment— i alguna cosa dins teu s’activa amb una força que no s’ajusta a l’ocasió. No és que exageris. És que el teu cos està reconeixent un perill que pertany a una altra època, a una altra relació, a un moment en què aquell to sí que significava alguna cosa greu. La desregulació emocional funciona així: l’organisme reacciona al present amb recursos del passat.
I això desconcerta. Perquè al cap i a la fi, tu també veus que la teva resposta és massa gran per al que ha passat. Ho veus, ho saps, i tot i així no pots evitar-ho. No és pas falta de voluntat.
Quan el cos recorda: l’origen de la desregulació emocional
La desregulació emocional no és un defecte de caràcter ni una mostra de debilitat. És el resultat d’un sistema nerviós que ha après a estar alerta en determinats contexts. Quan has viscut situacions on les emocions no eren rebudes, o on mostrar-les tenia conseqüències —rebuig, càstig, indiferència—, l’organisme desenvolupa una hipervigilància. No és una decisió conscient. És un aprenentatge implícit, gravat al cos, que es dispara quan algú es creua amb tu d’una manera que recorda —encara que vagament— aquells moments.
Una persona em deia fa poc, parlant d’una discussió amb la seva parella: «No entenc per què m’he posat així. No m’ha dit res que no hagués sentit abans, però ha estat com si se m’ensorregués el terra». No era la paraula del seu company el que l’havia tombat. Era l’eco d’altres paraules, d’altres moments, que aquell comentari havia desenterrat.
Per què les ferides relacionals alteren les emocions avui
Les ferides emocionals no es queden on van passar. Es mouen amb tu. Es filtren en la manera com llegeixes els gestos dels altres, com interpretes els silencis, com reaccions quan algú et diu que no. La desregulació emocional és, moltes vegades, el signe que una ferida antiga segueix activa: no perquè no l’hagis treballada, sinó perquè el sistema que la va registrar no funciona amb cronologia. Funciona amb patrons.
I això té sentit. Si de petit algú aprèn que la ira de l’altre és perillosa, el seu cos registrarà la ira com a amenaça sempre, no només quan ho era. No és un error del sistema: és el sistema fent exactament el que va aprendre a fer per protegir-lo. El problema ve després, quan aquesta protecció ja no és necessària però segueix disparant-se, i la persona es troba reaccionant a un perill que ja no hi és.
Reconèixer sense culpar-se
Doncs bé, aquí hi ha una trampa freqüent. Quan algú comença a veure els seus patrons de desregulació emocional, el primer impuls és culpar-se’n. «Ja hauria de saber gestionar això», «sóc massa gran per reaccionar així». Però la culpabilitat no regula el sistema nerviós. Al contrari: l’activa encara més. El cicle es tanca: t’actives, te’n culpes, la culpa t’activa més.
El camí passa per reconèixer el que passa sense judici. No és fàcil. Requereix poder mirar la teva pròpia reacció i dir: «això està passant, té una història, i no defineix qui sóc». Això no és resignació. És el primer pas perquè la regulació sigui possible. Un sistema que se sent acusat no es calma: es defensa.
Ho veig sovint al despatx de l’Eixample: persones que porten anys intentant controlar les seves reaccions amb pura força de voluntat, i que descobreixen que el canvi real ve quan deixen de barallar-se amb el que senten i comencen a entendre d’on ve. La teràpia no consisteix a apagar l’emoció, sinó a donar-li context. Quan l’emoció té context, deixa de ser una intrusa i es converteix en un missatge.
El paper del vincle terapèutic
La regulació no s’aprèn llegint un llibre. S’aprèn en relació. Quan algú pot sentir emocions intenses en presència d’una altra persona que les rep sense esglaiar-se, sense jutjar-les, sense necessitat d’arreglar res, el sistema nerviós enregistra una experiència nova: «aquesta emoció no és perillosa». Aquesta és la funció del vincle terapèutic. No és un concepte abstracte. És un espai on el cos aprèn que ja no cal defensar-se de la pròpia emoció.
La American Psychological Association descriu el trauma relacional com una experiència que altera la manera com el cervell processa l’amenaça. No és un esdeveniment que es pugui tancar amb una conversa. És un canvi en el sistema. I per això la recuperació també és un procés: no es tracta només d’entendre què va passar, sinó de donar al cos l’oportunitat d’aprendre que ja no cal estar en guàrdia.
Un procés, no una solució
No hi ha un moment exacte en què la desregulació emocional desapareix. El que sí que canvia és la velocitat de recuperació. Al principi, una reacció t’hi pot mantenir durant hores o dies. Amb el temps, el mateix impuls apareix, però dura menys. I després dura encara menys. Fins que un dia adverteixes que allò que et feia explotar ara et fa aturar-te, respirar, i decidir com vols respondre. No perquè l’emoció hagi marxat, sinó perquè ja no la tems.
Això connecta amb la diferència entre entendre i sentir: entendre d’on ve la teva reacció és útil, però no suficient. La regulació necessita experiència, no només comprensió. I això es construeix en un espai on pots permetre’t sentir sense risc. Si reconeixes aquest patró, potser és el moment de fer el primer pas.
Pots contactar per iniciar un procés terapèutic a espaiemocions.es o escriure’m per WhatsApp.
Articles relacionats
Et veiem a consulta. Esteve Planadecursach, psicòleg col. núm. 21.691