Quantes persones coneixes que fa anys que treballen en alguna cosa que ja no els diu qui són? No em refereixo a qui odia la seva feina —aquells fa temps que ho saben i, d’una manera o altra, acaben marxant—. Em refereixo a qui conviu amb una feina correcta, estable, fins i tot ben pagada, i que un dia, sense que hagi passat res concret, sent que està en el lloc equivocat. No hi ha hagut un Incident. No hi ha hagut una crisi. Hi ha alguna cosa més silenciosa i més difícil de nomenar: la inèrcia professional.
Quan la feina ja no diu qui ets
La identitat professional no és un luxe. És la manera com estructures el teu sentit dins del món. Durant anys, la feina t’explica qui ets: sóc arquitecta, sóc infermer, sóc professor. Aquesta descripció no és només administrativa —és narrativa—. Et dona un lloc, una funció, una resposta a la pregunta de què fas amb la teva vida. I mentre aquesta resposta encaixa amb el que ets per dins, tot funciona.
El problema és que les persones canvien i les feines, per regla general, no. Una feina que encaixava als trenta pot no encaixar als quaranta-cinc. No perquè la feina hagi empitjorat, sinó perquè tu ja no ets la mateixa persona. Els valors es mouen. Les prioritats es reposen. Allò que abans era prou —l’estabilitat, el reconeixement, el sou— de soba no basta. I apareix una sensació estranya: la feina segueix sent bona, però ja no és la teva. És un tipus de crisi que s’assembla molt al que es descriu a aquest article sobre fer-ho tot bé i no trobar-se bé: no ve del que falla, sinó del que ja no connecta.
La paradoxa de la feina que funciona
Hi ha un tipus de malestar que és particularment difícil de tocar perquè tot va bé. La feina funciona. L’entorn és correcte. El sou és bo. Des de fora, no hi ha cap raó per queixar-se. I des de dins, tampoc no hi ha un dolor concret —hi ha un buit—. Un buit que no ve del que falta, sinó del fet que el que hi ha ja no connecta amb allò que ara ets.
Aquesta dissonància és difícil de reconèixer perquè no encaixa amb el relat cultural que tenim sobre la insatisfacció laboral. Hem après que la insatisfacció es legitima quan la feina és dolenta: cap amon, sou baix, condicions precàries. Però quan la feina és bona i, malgrat tot, sents que hi falta alguna cosa, el judici no ve de fora: ve de dins. I sol començar amb un pensament que fa vergonya: i si soc un ingrés?
La diferència entre inèrcia i estabilitat
És important distingir entre estabilitat i inèrcia. L’estabilitat és una elecció conscient: saps per què ets on ets, i encara que hi hagi moments difícils, la teva decisió té sentit intern. La inèrcia és el contrari: hi ets perquè hi has estat sempre, perquè marxar requereix una decisió que no has trobat el moment de prendre, perquè el cost d’abandonar allò conegut sembla superior al cost de continuar-hi.
L’inèrcia professional té una qualitat particular: no fa mal de manera aguda. Fa un mal de fons, com un cansament crònic que s’instal·la tan a poc a poc que ja no el reconeixes com a tal. Hi ets tan acostumat que el confons amb la teva manera de ser. «Sóc així», dius. «Sempre he estat cansat». Però no sempre ho has estat. Hi ha hagut un moment —potser fa anys— en què la feina i tu encaixaven, i el cansament no hi era. Com s’explica en aquest article sobre el síndrome de desgast professional, aquest tipus d’esgotament crònic no sempre es presenta com una crisi visible: de vegades, és un buidament lent que només es fa evident quan ja forma part de la teva identitat.
El que la inèrcia amaga
Moltes vegades, la inèrcia no amanda mandra. Amanda por. Por de descobrir que allò que de veritat vols no és el que has construït. Por de reconèixer que els anys que has invertit en una carrera no s’equiparen amb allò que ara ets. Por, sobretot, de la pregunta que hi ha sota de tot: i si m’he equivocat?
Aquesta por és legítima i comprensible. Però té un cost: et manté on ets i, al mateix temps, et va buidant per dins. La inèrcia no és gratuita. Es paga en coherència —la distància entre allò que fas i allò que ets creix, i aquesta distància, encara que no la miris, treballa dins teu—. Es paga en vitalitat, en la sensació d’anar passant els dies sense tocar-los de veritat. I es paga en identitat: quan la feina ja no t’explica qui ets, què queda?
Mirar sense judici
El camí no és necessàriament deixar la feina. És mirar. Mirar la distància entre allò que fas i allò que ets, sense judiciar-te per haver-hi arribat. No hi ha res de dolent a haver construït una vida que ja no encaixa. Vol dir que has canviat, i canviar és el que fan les persones que creixen. El que és menys sa és negar la dissonància per por del que implica reconèixer-la. Reinventar-se a mitjan vida no és un luxe per a qui es permet el lucre de dubtar: és una necessitat que apareix quan la vida interior ja no es queda quieta dins de la forma que tenia.
A consulta, aquestes persones arriben sovint amb un sentiment de culpa que no saben explicar. No els ha anat malament. Al contrari. Però senten que viuen una vida que, en algun punt, va deixar de ser seva. La feina no és l’enemic —l’enemic és la dissonància no reconeguda, la distància entre la vida que tens i la vida que voldries tenir, visuda en silenci—.
El camí no és necessàriament deixar la feina. A vegades és reposicionar-la: entendre què necessita la teva vida que la feina no li dóna, i buscar-ho en altres llocs. A vegades és transformar-la: fer que allò que fas cada dia s’assembli més a allò que ets. I a vegades, sí, és deixar-la: reconèixer que ja no hi ha manera de fer encaixar el que és amb el que vols ser, i prendre la decisió amb la responsabilitat i la llibertat que pertoca a un adult.
El que mai no funciona és continuar en automàtic. Perquè la inèrcia professional, al capdavall, és una manera de viure sense triar. Perquè la inèrcia, al capdavall, és una manera de viure sense triar. I viure sense triar és una manera de deixar de viure la pròpia vida mentre encara ets dins.
Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691