Hi ha un tipus de malestar que no té nom, i precisament per això costa tant parlar-ne. No ve amb un esdeveniment concret: no hi ha acomiadament, ruptura ni pèrdua. Apareix quan, aparentment, tot està en ordre. I això el fa encara més difícil de reconèixer, perquè sembla que no tens dret a sentir-lo.
A. va arribar a consulta una tarda d’octubre amb la sensació d’estar demanant permís per estar malament, com si patir tenint-ho tot en ordre fos una forma d’ingratitud. Tenia 47 anys, una feina que li donava estabilitat, una parella amb qui feia quinze anys, dos fills sans, un pis en un barri que li agradava. El que en el llenguatge col·loquial anomenem «una bona vida». I, no obstant això, alguna cosa en ell s’havia apagat. No de cop. Lentament, al llarg dels anys, com un llum que es va atenuant sense que te n’adonis en quin moment vas deixar de veure-hi.
Em va mirar i em va dir: «No tinc dret a ser aquí, oi?».
No li vaig respondre de seguida. Perquè el que estava dient no era una pregunta sobre drets. Era una pregunta sobre legitimitat. Sobre si té sentit sentir-se malament quan, objectivament, tot va bé. I aquesta pregunta, que sembla simple, és una de les més doloroses que escolto a consulta.
La crisi que no té nom
Hi ha crisis que vénen amb un esdeveniment: un acomiadament, una ruptura, una pèrdua. Aquestes crisis tenen nom, tenen contorn, tenen una narrativa que els altres reconeixen. Quan algú perd la feina, ningú no li pregunta per què està malament. Quan algú se separa, ningú no dubta del seu patiment. La crisi té una causa visible, i la causa legitima el dolor.
Però hi ha un altre tipus de crisi. La que no ve amb un esdeveniment. La que apareix quan, aparentment, tot està al seu lloc. Quan has fet el que se suposava que havies de fer: estudiar, treballar, construir, sostenir. Quan has complert. I un dia t’adones que la vida que has construït, per més correcta que sigui, ja no se sent teva. No perquè sigui dolenta. Perquè no saps si la vas triar o si la vas seguir.
Aquesta crisi no té nom. I per això costa tant parlar-ne. Perquè com li expliques a algú que et sents perdut quan tens un mapa perfecte? Com li dius a la teva parella, als teus amics, a tu mateix, que la vida que tots envegen et pesa sense saber per què?
El que «ho he fet bé» amaga
A consulta veig que darrere d’aquesta frase —«ho he fet tot bé»— sol haver-hi una història llarga d’adaptació. De respondre al que el context demanava. De ser el fill responsable, el professional competent, la parella que aguanta, el pare que sosté. I cadascuna d’aquestes respostes, per separat, era raonable. Fins i tot necessària. El problema no és en el que vas fer. És que, en algun moment, vas deixar de preguntar-te si era el que volies fer.
No és una pregunta que et fas un dia i deixes de fer-te. És una cosa que es va silenciant. Primer perquè hi ha urgències —la hipoteca, els nens, la temporada difícil a la feina—. Després perquè ja no saps distingir entre el que volies i el que et vas acostumar a voler. I finalment perquè la pregunta mateixa es torna incòmoda: si la fas, pot ser que no t’agradi la resposta.
A. em va explicar que durant anys havia tingut la sensació de viure en pilot automàtic. No era infeliç. No era feliç. Estava en una mena de terreny neutre on tot funcionava i res no el tocava. I el que més li costava admetre no era aquesta sensació, sinó la culpa que sentia per tenir-la. Com si estar adormit enmig d’una vida correcta fos un defecte moral.
La culpa de qui ho té tot
Aquesta culpa és específica. No és la culpa d’haver fallat, que almenys té una direcció: arreglar el que vas trencar. És la culpa de no sentir el que se suposava que havies de sentir. La culpa de no gaudir del que va costar aconseguir. I és una culpa que aïlla, perquè no es pot compartir fàcilment. Qui entendrà que et sents buit quan la teva vida, vista des de fora, és exactament el que se suposa que ha de ser?
El que veig, una vegada i una altra, és que aquesta desconnexió no és un error del sistema. És el sistema intentant dir-te alguna cosa. Una cosa que fa anys que no escoltes. No necessàriament que la teva vida està malament. Sinó que tu, la persona que l’està vivint, has quedat en algun lloc fora de l’equació. I el que fa mal no és la vida. És la teva absència d’ella.
No es tracta de llençar res
Hi ha un moment a consulta en què la persona espera que li digui el que tem: que ha de canviar-ho tot. Deixar la feina, trencar la parella, mudar-se, començar de zero. I ho entenc, perquè aquesta és la narrativa que hem naturalitzat: si alguna cosa no se sent bé, cal trencar-la. Com si l’única resposta al malestar fos la demolició.
Però el que sol fer falta no és demolir, sinó obrir el calaix. Mirar el que has guardat dins. Preguntar-te quines parts de la teva vida vas triar i quines vas seguir. Quines coses encara vols i quines mantens per inèrcia, per por, per costum. I això, que sona senzill, és lent. És incòmode. No dóna la satisfacció dramàtica d’una gran decisió. Però és on comença el canvi de veritat.
A. no va deixar la feina. No va trencar la parella. El que va fer va ser una cosa menys visible i més difícil: va començar a preguntar-se què volia. No en abstracte, sinó en petit. Què volia fer una tarda de dissabte. Què li importava de veritat de la seva professió. Quines converses feia anys que evitava amb la seva parella. I al principi no tenia respostes. Feia tant de temps que no es preguntava que el múscul estava atròfiat. Però a poc a poc, les respostes van començar a aparèixer. No sempre li van agradar. Però almenys eren seves.
El que ningú no et diu sobre haver-ho fet bé
T’ho dic perquè m’ho han ensenyat les persones que han passat per això. Haver-ho fet bé no és el problema. És el marc. I el marc, quan és massa rígid, no et protegeix: et conté. Et manté dins d’uns límits que en el seu moment et van servir, però que ara potser són massa petits per a la persona que ets.
No es tracta de penedir-te del que has construït. Es tracta de tornar a entrar a la teva pròpia vida. De deixar de ser el gestor d’una existència correcta i començar a ser, una altra vegada, qui la viu. I això no sempre requereix un canvi gran. De vegades requereix una cosa més difícil: començar a escoltar-te en un lloc on fa anys que no ho fas.
A. em va dir una cosa a la sessió 14 que se’m va quedar enganxat: «No he canviat la meva vida. Hi he tornat.» No sé si és del tot cert. Però sé què volia dir: que el problema no era la vida. Era que ell no hi era.
És normal sentir-se així quan tot va bé?
No només és normal: és freqüent. Les crisis vitals no sempre vénen provocades per una pèrdua o un esdeveniment extern. Sovint apareixen quan la vida que has construït deixa d’encaixar amb la persona que ets. Aquest desajustament no és un error de caràcter ni una ingratitud. És un senyal que alguna cosa dins teu està demanant atenció.
He de canviar-ho tot per sentir-me diferent?
No necessàriament. La idea que el canvi requereix una demolició —deixar la feina, trencar la parella, començar de zero— és una narrativa que hem naturalitzat, però rarament és així. El que sol fer falta és tornar a preguntar-te què vols, què vas triar i què vas seguir per inèrcia. De vegades el canvi és gran. De vegades és petit. Gairebé sempre comença per escoltar-te.
Com sé si és una crisi vital o una altra cosa?
La crisi vital fa mal per la pregunta: pel desajustament entre el que ets i el que vius. La depressió, en canvi, es caracteritza per un apagament més generalitzat: no només no saps què vols, sinó que res no et toca. Si et sents perdut però alguna cosa encara et mou —curiositat, indignació, tristesa viva— probablement estàs en una crisi vital. Si res no t’arriba, convé consultar-ho amb un professional per entendre millor el que està passant.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691