Hi ha una imatge recurrent de l’addicció: una persona sola en una habitació, consumint alguna cosa que la destrueix. I sí, aquesta imatge existeix. Però n’hi ha una altra que no apareix gaire als informatius: la persona que no pot deixar de mirar el mòbil perquè és l’únic lloc on algú li parla, la que compulsa compres per sentir que té control sobre alguna cosa, la que treballa setanta hores setmanals perquè aturar-se vol dir quedar-se sola amb un buit que no sap nombrar.
L’addicció no sempre neix de l’excés. Moltes vegades neix de la manca.
Soledat no desitjada i conducta compulsiva: una relació que no és casual
Les dades parlen clar: el 39,8% dels joves amb manca material severa pateix soledat no desitjada de manera freqüent. I un de cada tres presenta ideació suïcida. No són xifres menors, ni circumstancials. Són el resultat d’un context on la vivenda absorbeix més de la meitat del salari, on les llistes d’espera per a atenció psicològica superen els cinc mesos, i on la xarxa social es va aprimant a mesura que els recursos es concentren.
Quan una persona no té vincles estables, ocupació segura ni espai propi, el seu sistema nerviós busca maneres de regular-se. I la regulació, quan no arriba per la via del suport relacional, arriba per la via de la conducta. Compra per sentir que existeix. Menja compulsivament per omplir un forat que no és de gana. Beu per dormir. Revisa notificacions per no sentir el silenci. Juga per internet perquè allà algú la veu.
Cap d’aquestes conductes és irracional. Totes tenen una lògica interna: intentar alleujar un malestar que no troba una altra sortida.
El que l’entorn sosté l’addicció
No és el mateix desenvolupar una conducta compulsiva en un context de suport que en un context de privació. Una persona amb xarxa relacional, estabilitat econòmica i accés a cura pot reconèixer més aviat un patró destructiu i demanar ajuda. Una persona sense cap d’aquests recursos no només té més probabilitat de desenvolupar la conducta —sinó que té moltes menys de sortir-ne.
Aquesta és la trampa: la soledat genera la necessitat, la precarietat impedeix la sortida.
I la conducta compulsiva es queda com a única eina de regulació en un entorn que no ofereix alternatives.
Per això és tan important entendre l’addicció no com un defecte de caràcter ni com una debilitat individual, sinó com una resposta —disfuncional, sí, però comprensible— a un context que no dóna el que la persona necessita per estar bé.
Les addiccions que la societat no veu
L’addicció a substàncies encara és la cara visible. Però n’hi ha d’altres que es mouen sota el radar perquè coincideixen amb allò que el sistema premia: la productivitat compulsiva, la validació digital constant, la connectivitat com a màscara de soledat.
Una persona que no pot deixar de treballar no és un addicte en la majoria de narratives: és un professional compromès. Una persona que revisa les xarxes cent vegades al dia no és una addicte: és algú «connectat». Però el criteri clínic és el mateix: la conducta ja no és una elecció, sinó una necessitat imperiosa, i intentar interrompre-la genera angoixa, irritabilitat o buit.
Quan aquesta persona, a més, viu en precarietat, la conducta es reforça doblement: li dóna alleujament immediat i li ofereix una identitat —sóc el que treballa, sóc el que consumeix, sóc el que està en línia— que la privació li ha negat.
Com reconèixer quan la conducta ja no és una elecció
No cal tenir un diagnòstic per admetre que alguna cosa s’ha escapat de les teves mans. Hi ha senyals que es repeteixen:
- La conducta ocupa un espai desproporcionat en el teu dia a dia.
- Intentar reduir-la genera angoixa, irritabilitat o buit.
- La necessites per regular emocions que d’altra manera no saps gestionar.
- La repeteixes tot i les conseqüències negatives que ja saps que té.
- Has intentat parar i no has pogut, o ho has fet durant dies i has tornat al mateix patró.
Si això sona proper, no és un fracàs. És una informació. I la informació, quan la pots nombrar, ja comença a canviar la relació que hi tens.
La teràpia no comença demanant-te que paris
Un error freqüent és pensar que sortir d’una addicció vol dir «deixar de fer» sense més. Però si la conducta està omplint una funció —regular l’angoixa, evitar el buit, sentir-te vist—, treure-la sense substitut només deixa el buit al descobert. I el buit, quan no tens eines per estar-hi, fa tornar a la conducta.
La teràpia no et demana que paris. Et demana que entenguis per què ho fas, què necessites realment, i com construir alternatives que no depenguin de la compulsió per donar-te el que el context no t’està donant.
Això no vol dir que el context no importi. Importa molt. La vivenda, la precarietat, la soledat no desitjada no són factors secundaris —són determinants. Però tampoc vol dir que no hi hagi res a fer mentre el context canvia. Hi ha espais on comprendre, posar paraules i construir regulació sense dependre de la conducta. I això, per si sol, ja és un moviment.
Si estàs llegint això i et sents identificat
No ets l’únic. I no és un defecte teu. La combinació de soledat i precarietat és un terreny fèrtil per a les conductes compulsives, i reconèixer-ho no és rendir-se —és el primer pas per deixar de patir-ho en silenci.
Si necessites un espai per entendre què estàs vivint i trobar maneres de sortir-ne que no siguin només «deixa-ho», pots contactar amb nosaltres. No et jutgem. T’escoltem.